Arxiu del mes: març 2011

Qui són els més atractius, els millors cuiners o els millors conductors d’Europa?

dijous, 31/03/2011

Qui són els habitants més atractius d’Europa? I els més amigables i oberts? Qui té la millor cuina? Qui són els millors (i pitjors) conductors del continent? Aquestes són algunes de les preguntes que el diari anglès The Guardian va realitzar a la seva enquesta ICM Europe Poll. Els resultats els teniu en format Excel d’accés lliure (podeu triar i remenar!) a Google Docs.

La mostra de l’enquesta es de 5000 persones, 1000 de cada Estat. L’enquesta mesura l’auto-percepció que cada país té sobre ell mateix, és a dir, no s’opina sobre la resta. Els resultats finals són una barreja de tòpics i alguna mostra de confiança en si mateix poc esperada. Aquí els gràfics:

GuardianCuina.PNG

Pel que fa a la cuina sembla que Espanya té clar que és el lloc d’Europa on millor es menja amb un 87% dels enquestats que així ho creuen. França, el país de l’haute cuisine, ocupa el segon lloc amb un 80% dels seus habitants que opinen que són els millors cuiners del continent.

Per contra, només el 23% dels britànics creuen que la seva cuina destaca sobre la resta. Això em fa recordar una frase que va deixar-me anar el cuiner d’un restaurant a l’East End a la sortida d’un partit del West Ham United: “There is a reason why the English language does not have a word for “Bon Apetit“. I això que l’home em servia un Pie&Mash, que no em sembla un àpat gens dolent. D’altra banda, el meu dubte és, i perdoneu la meva ignorància, en què consisteix la cuina polonesa?

GuardianAmigables.PNG

Si parlem sobre la simpatia i amabilitat de la gent, els espanyols es consideren els europeus més oberts dels enquestats amb un 66%. A una gran distància els segueixen els polonesos, amb un 35%, els britànics amb un 23% i els alemanys amb un 21%. Els francesos sembla que no es consideren gaire simpàtics, doncs tan sols un 13% considera els seus compatriotes gent oberta i amable. Si em permeteu un apunt personal, jo no vaig tenir aquesta sensació a París.

GuardianConductors.PNG

Sobre el tema de la conducció, és evident que el país dels BMW i dels Porsches seria el que més consideració es tindria en termes d’habilitats al volant però no estava tant clar que la terra dels Renaults i dels Citroen es consideressin els pitjors.

Els alemanys consideren en un 34% que són els millors conductors d’Europa en contraposició al 17% de Polònia o al 11% de França. El Regne Unit i Espanya es troben en un terme mig amb un 29% i un 23% respectivament dels enquestats que es consideren bons conductors.

GuardianAtractius.PNG

Qui es consideren els més atractius d’Europa? Segons l’enquesta del The Guardian, els Polonesos amb un 57%. El 41% dels espanyols consideren els seus compatriotes persones atractives, mentre que tan sols el 22% dels francesos o el 20% dels alemanys ho pensen. La darrera posició l’ocupa el Regne Unit amb un 14% dels anglesos considerant-se atractius. Potser hi té alguna cosa a veure la seva habilitat amb omplir-se el cos de tatuatges, que Primark sigui una de les botigues de roba amb més èxit o la seva mundialment coneguda salut dental i bucal.

GuardianAlcohol.PNG
Alemanya és famosa arreu del món com la terra dels pantalons de cuir i la cervesa forta i dura, situació que no semblen percebre els seus habitants. De fet, Polònia arrasa amb un 61% dels enquestats que creuen que són els europeus amb més capacitat per aguantar litres i litres d’alcohol. En tercer lloc hi trobem el Regne Unit on un 15% creuen ser els millors bevedors d’Europa. Qualsevol que hagi estat a Londres sospitarà que aquesta xifra podria ser fins i tot més baixa. O no. El que hauríem de veure (que no beure) és si s’emborratxen tant perquè beuen molt o perquè aguanten poc. Espanya té un 14% dels enquestats que opinen que son grans bevedors. Realitat, sobreestimació o subestimació?

Polònia es troba en alguna de les 3 primeres posicions en 4 de les 5 preguntes, mentre que el Regne Unit i França ocupen sovint les darreres posicions. La pregunta final seria, aquesta enquesta mesura la realitat o mesura el grau de modèstia de cada país? Jo soc dels que opina que el que un creu no sempre s’ajusta als fets.

Les curses de braus a Espanya i Catalunya

dilluns, 28/03/2011

Les curses de braus són un tema polèmic a Espanya i molt especialment a Catalunya. El passat 28 de juliol, el Parlament de Catalunya prohibia les curses de braus dins del seu territori per preservar els drets dels animals. Moltes veus es van aixecar a la resta de l’Estat mostrant la seva disconformitat amb la decisió i defensant la llibertat dels aficionats taurins catalans. El tema és, són populars les festes taurines a Catalunya?

Abans de respondre a la pregunta, caldrà veure com està la situació general de les festivitats taurines a Espanya. Aquest gràfic en mostra la seva evolució:

Festes Taurines: Total d'Espanya

Segons el Ministerio del Interior, el concepte de “festa taurina” inclou les següents celebracions: corridas de rejones con toros, corridas de toros, festejos mixtos, festivales, novilladas con picadores rejones con novillos. L’evolució ha seguit una línia més o menys constant exceptuant els anys 2007 i 2008, període durant el qual es van disparar les celebracions taurines arribant a la xifra de 2621 (any 2007).

I com es distribueix aquest total entre les diferents Comunitats Autònomes? Per a l’any 2009 ho fa així:

Festes Taurines: Distribució per Comunitats Autònomes

La Comunitat Autònoma on més festivitats taurines es van celebrar durant l’any 2009 és Castella i Lleó amb un total de 376, seguida d’Andalusia amb 363 i en tercer lloc Castella la Manxa amb 327. Catalunya ocupa el lloc número 12 de 16 amb un total de 20 festivitats taurines.

Pel que fa a Catalunya, les dades disponibles són les següents:

FestesTaurinesCatalunya.PNG

Catalunya segueix una tendència diferent a l’espanyola. Mentre que a Espanya es podia percebre un total constant de celebracions, en el cas de Catalunya no és així. Les celebracions taurines han anat disminuint de forma molt accentuada des de l’any 2003. Passant de 49 (any 2004) a 20 (any 2009), la reducció ha estat de més del 50%. El total de celebracions catalanes pel que fa a festivitats taurines s’ha distribuït de la següent forma:

CursesBrausCatalunya.PNG

La majoria de celebracions amb braus van ser curses, concretament 14 d’un total de 20 per a l’any 2009, seguit de curses amb picadors. La resta es distribueix entre festivals i curses de vedells.

Altres conclusions destacables de les dades del Ministerio del Interior:

(1) Catalunya representa un 1’5% del total de festivitats taurines anuals d’Espanya.

(2) Quatre Comunitats Autònomes (Castella la Manxa, Castella i Lleó, Andalusia i Madrid) representen el 73% del total.

(3) Les dades a nivell relatiu ens mostren com Castella i Lleó és la Comunitat Autònoma amb una major celebració d’activitats amb braus per habitant, concretament 14,69 festivitats per cada 100.000 habitants. Madrid organitza 4,39 activitats per cada 100.000 habitants i Andalusia 4,33. Catalunya n’organitzava 0’26 per cada 100.000 habitants, sent la Comunitat Autònoma d’Espanya on menys activitats taurines per habitant es duien a terme.

Així doncs, veient l’evolució general d’Espanya, la comparació entre Comunitats Autònomes, l’evolució total de Catalunya i la organització d’activitats amb braus per cada 100.000 habitants, la pregunta seria: és vàlid l’argument dels defensors de les curses de braus de que a Catalunya es segueixen els braus igual o més que a la resta d’Espanya?

La mida del penis arreu del món

dimecres, 23/03/2011

Si creieu que la situació mundial està molt calenta (entre catàstrofes sísmiques, accidents nuclears o venda d’armes al general Gaddafi) deixeu-me parlar sobre un tema molt important que escalfarà a més d’un/a: la mida del penis arreu del món. Dic que és important perquè a nivell global s’inverteix 5 cops més en investigació sobre l’allargament del penis i sobre l’augment dels pits que en Alzheimer. Això vol dir que serem uns iaios amb cossos espectaculars, el problema serà que no recordarem com fer-los servir.

No negaré que són dades controvertides que poden despertar la ira, la incredulitat o l’orgull de més d’un, així que més endavant faré un parell d’apunts al respecte. Primer però, aquí teniu el cartograma sobre la mida del penis segons països per poder comparar:

Mida del penis arreu del món

Clica a la imatge per ampliar-la

I ara algunes coses a destacar:

(1) Espanya es troba dins de la mitja europea i mundial. La mida mitjana d’un penis espanyol ronda entre els 13,48 i els 14,88 centímetres. La mostra espanyola té un individu tipus de 38,9 anys i 1,78 metres d’alçada.

(2) Les dades d’Espanya són d’un estudi de la Universitat de Navarra. No és un estudi una mica estrany tractant-se d’una universitat de l’Opus Dei?

(3) França, Bèlgica i Itàlia superen la mitja europea. No en feu gaire cas, per saber la mida del penis s’han fet servir dos tipus d’estudis: grandària mesurada i grandària declarada. Tots tres països tenen una mitja DECLARADA superior a la europea. El problema amb els estudis basats en la mida declarada és que els que han respost a l’enquesta poden haver exagerat sobre el seu membre viril. La resta de dades són mesurades, és a dir, no hi ha possibilitat de mentir. Així doncs, Holanda i Noruega tenen mides MESURADES superiors a la mitjana Europea.

Per continents i a nivell mundial la cosa es distribueix de la següent forma:

Tamany del penis a nivell de continentsConclusions a partir de la taula:

(4) La llegenda sobre els asiàtics sembla ser real. La tenen més petita.

(5) El continent amb el penis més gran és Àfrica. Algú esperava una altra cosa?

Doncs ara que sabem com es distribueix la grandària dels membres virils al llarg del món ja podem iniciar l’eterna discussió: és important la grandària? I deixeu-me fer una darrera apreciació, potser la conclusió més important de l’article … Sembla ser que existeix certa relació entre potències nuclears i mides reduides del penis. Correlació? Causalitat? Es tracta d’una substitució de “torpedes virils” per míssils nuclears?

 

Els pitjors terratrèmols des de l’any 1900

divendres, 18/03/2011

El terratrèmol que va sacsejar el Japó fa uns dies és un dels més forts del segle. Concretament es tracta del cinquè moviment sísmic més fort des de l’any 1900 i el més fort de tota la història del país asiàtic. Aquesta és la classificació general:

Els pitjors terratrèmols del segle

Fixant-nos en les dades de la United States Geological Survey podem veure com 15 dels 16 terratrèmols més grans del segle han tingut lloc a la zona coneguda com “l’anell de foc” del Pacífic. El problema però, no sembla ser la magnitud del sisme sinó la riquesa de la zona afectada. Terratrèmols molt més febles (com ara el d’Haití) generen moltes més víctimes mortals que altres amb més força com el recentment succeït al Japó.

Són comuns els accidents nuclears?

dimarts , 15/03/2011

L’accident de la central nuclear de Fukushima ha tornat a posar el debat sobre la taula: és l’energia nuclear una energia segura? Per molt que les autoritats japoneses insisteixen en que no hi haurà cap accident nuclear, les notícies que ens arriben ens fan dubtar. Però, com de comuns són els accidents nuclears? I de quina magnitud?

Per mesurar la potencia de l’accident la International Atomic Energy Authority té un rànquing anomenat International Nuclear Events Scale (INES). La taula amb la graduació dels incidents i accidents és la següent:

Taula INES

L’accident de Fukushima és de nivell 4, mentre que del màxim nivell només se n’ha produït un: Chernobyl, l’any 1986. L’evolució dels accidents nuclears des del 1952 és la que apareix en aquesta taula:

Accidents nuclears

Abans de repetir-nos la pregunta sobre si les centrals nuclears són segures cal fer un aclariment: es tracta de dades amb accidents radioactius i la radioactivitat no és exclusiva d’aquest tipus de centrals. Accidents amb maquinària mèdica, per exemple, també són comptabilitzats. També és cert que hi ha molts estudis que critiquen la falta de credibilitat d’aquestes classificacions, acusant-les de no incloure tots els problemes que han tingut les centrals nuclears al llarg de la història.

Pel que fa als accidents espanyols, aquí els teniu geolocalitzats: GEOLOCALITZACIÓ DELS ACCIDENTS ESPANYOLS.

És evident que la decisió de si l’energia nuclear és una bona opció o no s’hauria de prendre amb les dades a la mà. El problema és quan aquestes dades no són del tot fiables…

One chart to rule them all

dimarts , 8/03/2011

Un gràfic per dominar-los a tots, és el títol que he escollit per aquest post. Jugant una mica amb la cita de El Senyor dels Anells vull remarcar la importància d’aquestes dades. Anna C. d’Aggio, investigadora de la OECD, va publicar l’any 2007 un treball titulat  “Intergenerational Transmission of Disadvantage: Mobility or Immobility across Generations? A Review of the Evidence for OECD Countries“. L’estudi es centra bàsicament en determinar fins a quin punt els ingressos dels pares determinen els ingressos futurs dels fills, o el que és el mateix, si existeix mobilitat social. I cal recordar que quan parlem de mobilitat social ens estem referint a igualtat d’oportunitats. Els resultats són els següents:

Mobilitat social als països de la OECD

Les barres més altes representen una major relació entre el salari dels progenitors i el salari del fill, és a dir, països amb una baixa mobilitat social. Els que surten més mal parats amb aquest estudi són 3 Estats: el Regne Unit, Itàlia i els Estats Units. Espanya es troba en un punt mig, mentre que els països amb més igualtat d’oportunitats són el grup de les socialdemocràcies nòrdiques, com ara Dinamarca, Noruega i Finlàndia (curiosament Suècia no es troba entre els millors) i d’altra banda Àustria.

Sembla que allò del “somni americà” ha passat a millor vida i haurem de començar a parlar del “somni escandinau” on, si aconsegueixes sobreviure al fred, se’t valorarà pels teus mèrits personals i no per ser “fill de”.

Qui ven les armes a Gaddafi?

dimecres, 2/03/2011

Aquest blog va néixer amb la voluntat de fer servir les dades que els governs, organitzacions, universitats i altres organismes alliberen per fer una aproximació a la realitat de la forma més empírica possible. El problema és que sovint aquesta informació, tot i ser pública, és extremadament difícil d’aconseguir. De fet, quan una cosa no interessa escampar-la gaire, es publica de forma críptica a llocs poc habituals. El cas de les armes n’és un exemple.

Per sort, hi ha gent que es dedica a investigar, preguntar i analitzar les fonts a la recerca d’informació valuosa i amagada. En Dan O’Huiginn és un d’aquests ciutadans compromesos. Al seu blog ha publicat les dades de les exportacions de la Unió Europea a Líbia (si algú té curiositat per veure la font infumable d’on ha tret les dades la té aquí: Official Journal of the European Union).

Líbia estava sotmesa a un embargament que va acabar l’any 2004, pel que les dades disponibles van des del 2005 fins al 2009. L’altre dia ja vaig parlar sobre les dades d’exportacions d’armes d’Espanya, doncs a nivell de la Unió Europea les estadístiques són les següents:

Exportacions de la UE a Líbia

Les dades mostren un augment de les exportacions de la UE a mesura que passen els anys després de l’embargament. Recordeu les visites de Gaddafi a Europa i les rondes que feia per tots els Estats integrants de la Unió? Doncs aquí sembla que tenim un dels temes que es tractaven en aquestes reunions. Als mitjans de comunicació se’ns destacava el fet que Gaddafi dormís a la seva pròpia haima instal·lada al jardí del cap d’Estat espanyol o que l’acompanyava un petit exèrcit de 40 dones verges. Mentrestant, gairebé ningú es preguntava de què parlaven en aquestes reunions el dirigent libanès i el rei d’Espanya.

Independentment de la política internacional, el més destacable de totes aquestes dades és:

(1) La Unió Europea ha venut al règim de Gaddafi un total de 834’5 milions d’euros en armament en els cinc anys posteriors a l’embargament.

(2) L’any 2009 és l’any amb una exportació d’armament més gran, amb un total de 343’7 milions d’euros.

(3) Itàlia és l’exportador més gran amb un total de 276’7 milions d’euros durant aquests cinc anys. Els següents exportadors són Alemanya, França i el Regne Unit.

(4) Regne Unit i França han estat els encarregats d’exportar la majoria de material “sensible”. Entre tots dos han proveït a Gaddafi de gairebé 700.000 euros en concepte de “Agents químics o biològics, material radioactiu, equipament , components o material relacionat“.

(5) Espanya va exportar armament a Líbia durant l’any 2007 i 2009 per un valor de 3’82 i 3’84 milions d’euros respectivament.

Tot i així hem d’anar amb compte, aquestes dades són les llicències de venda d’armament, el que no sabem és si finalment es va fer efectiu. La pregunta però, és: quantes armes, tancs i avions estan volant ara mateix cap a països que ara són aliats nostres però que d’aquí un, dos o tres anys els estaran fent servir per cometre genocidis i crims contra la humanitat?

 

Pizzes pre-cuinades, Gadaffi i la dependència d’Espanya

dimarts , 1/03/2011

Algunes pizzes pre-cuinades són veritables plats de gourmet. Jo era aficionat a les de Casa Tarradellas, però des que vaig descobrir les pizzes de Dr. Oetker he obert els ulls. Per això em molesta especialment quan el seu preu augmenta. Però no m’emprenyo amb el pobre transportista que ha fet pagar més cara la pizza a l’encarregat del subministrament del supermercat i aquest me l’ha fet pagar més cara a mi per mantenir el marge de benefici. L’enemic es troba més lluny en aquesta cadena. El culpable té un nom: Muammar al-Gaddafi.

La demostració en aquest gràfic:

Dependencia del petroli libanès

Líbia produeix 1’7 milions de barrils d’or negre al dia. El gràfic ens mostra la dependència del país respecte a les exportacions de Líbia. El país més depenent del petroli libanès és Irlanda, tot i representar una petita quantitat de les exportacions libaneses (tan sols 14.000 barrils diaris). En canvi, el país que ho està passant pitjor amb aquesta crisi és Itàlia. Els italians importen un total de 376.000 barrils diaris, el que representa gairebé el 23% del seu consum total. La dependència espanyola del petroli libanès també és molt alta. De fet, les exportacions de Líbia representen gairebé el 12% del total del petroli que consumeix Espanya, país que importa un total de 136.000 barrils diaris.

És per això que si Líbia té problemes i comença a retallar la producció de petroli s’encareixen els carburants, s’encareix el transport i s’encareixen els productes. I jo, quan vaig al supermercat, em trobo les meves pizzes de Dr. Oetker més cares. Així que fins que no aconseguim fer-nos menys depenents del petroli estarem lligats a la política de països inestables. Mentrestant, gràcies Gaddafi per aixafar-me el sopar.