JORDI SABATÉ

El núvol que va matar Verbatim

La filial espanyola del gegant de la fabricació de discos òptics presenta concurs de creditors

Fa dues setmanes un jutjat mercantil de Barcelona va declarar en situació de concurs de creditors Verbatim España SA, la filial espanyola de la que va ser una gran multinacional de la fabricació primer de discos de vinil des del 1969 i posteriorment de suports d’emmagatzematge òptic, sobretot CD, DVD i Blu-ray. L’empresa, que actualment pertany a Mitsubishi Chemical Corporation i té la seu a Sant Just Desvern, era el principal fabricant d’aquest tipus de discos a l’Estat.

L’era daurada

Verbatim, nascuda als EUA i adquirida per Mitsubishi el 1990, va viure la seva gran època daurada durant els primers anys de la revolució tecnològica, quan els ordinadors van començar a tenir més potència i capacitat d’emmagatzematge. En conseqüència, no n’hi havia prou amb els discos tous, els anomenats disquets, per copiar programes i encara menys per fer còpies de seguretat.

La creixent demanda de megabytes requeria una nova tecnologia d’emmagatzematge que substituís la magnètica, que aportés molta més capacitat però, alhora, conservés les virtuts d’ocupar poc espai i tenir gran lleugeresa. L’aposta del sector va ser l’emmagatzematge òptic, que ja s’havia consolidat en la indústria musical.

Va ser llavors quan la indústria del disc òptic va començar a invertir en R+D amb l’objectiu d’aconseguir la màxima capacitat d’emmagatzematge: van aparèixer els discos gravables per les dues cares, els esborrables i regravables, etc. També va aparèixer el DVD com a salt qualitatiu en la capacitat de guardar dades, ja que permetia superar els quatre gigabytes per disc.

En el record de la majoria dels lectors, aquests suports segurament estan lligats a les còpies de discos i pel·lícules que se solien fer des de mitjans dels 90 fins ben entrada la primera dècada del segle XXI, però molt pocs saben que el gran mercat de companyies com Verbatim eren les còpies de seguretat que les empreses feien de les seves dades cada dijous.

També els enregistraments de certes activitats oficials, com els judicis, així com els registres de les càmeres de seguretat de bancs i edificis públics, que s’han de conservar durant un mes. Hi va haver un temps, abans que paraules i expressions com terabyte, fibra òptica fins a la llar i el núvol entressin a formar part del nostre llenguatge quotidià, en què totes aquestes coses es guardaven en discos òptics.

Eren els anys en què la infraestructura de tot el que envoltava internet i la informàtica era molt precària. No existien els cent megabits per segon d’amplada de banda -tenir-ne tres ja era un luxe- i els discos durs eren magnètics, pesaven com maons i el màxim que aconseguien emmagatzemar eren 300 gigabytes.

L’única solució per guardar dades eren els discos òptics i, per tant, cada dijous milers d’empreses de tot el planeta hi feien còpies del contingut dels seus ordinadors, que després guardaven amb pany i forrellat. Alhora, el CD musical també vivia el seu gran moment, no tan sols amb els llançaments de la indústria sinó també amb les anomenades còpies privades, i el mateix passava amb els DVD.

Adéu, CD

Però l’evolució imparable de les infraestructures de telecomunicacions va afavorir que es normalitzessin les amplades de banda de diversos megabits per segon, fins i tot en les xarxes mòbils, on ara l’amplada mitjana és de set megues. D’aquesta manera es va fer possible enviar grans paquets de dades als servidors de terceres empreses i també que aquests els enviessin als usuaris.

Així es va posar de moda l’anomenat streaming i van néixer serveis com Spotify i Nexflix, que permeten escoltar cançons i veure pel·lícules sense necessitat de tenir-les emmagatzemades en discos òptics. També va sorgir una nova tendència, coneguda com el núvol, consistent a enviar les dades de l’ordinador a servidors externs, de manera que ja no cal fer còpies de seguretat perquè les dades es guarden automàticament cada cert temps en aquests servidors.

Tots dos fenòmens han estat els botxins de la indústria del disc òptic, que fa dos anys que veu caure les seves vendes de manera imparable. El 2013 es van vendre un 13% menys d’aquests suports -tot i que el format Blu-ray funciona prou bé en el sector del vídeo- i les perspectives per al 2014 no semblen millors.

Pot ser que la situació de la filial espanyola de Verbatim sigui, de moment, un cas aïllat, però revela la crisi d’un producte que porta camí de tornar-se irrellevant. I és que en una de les poques coses en què es van posar d’acord Bill Gates i Steve Jobs mentre tots dos eren al cim de la seva carrera va ser que el disc òptic era un format transitori que en el futur es veuria superat.