Esdeveniments recents fan creure que una integració més gran entre països o l'avenç espectacular en les tecnologies de la comunicació no han fet canviar res en les maneres de fer de persones i col·lectius. Cap exemple millor que l'actitud de l'Argentina en l'afer Repsol. El pur estil peronista s'ha manifestat més viu que mai. Però a prop nostre ens trobem també amb les dinàmiques de sempre. El nord europeu està convençut que el problema ve exclusivament d'un sud indolent. A Espanya, estudis seriosos diuen que la majoria de ciutadans perceben Catalunya com l'autonomia més beneficiada fiscalment. Un sentiment al qual s'afegeix la sensació que aprofitem els pitjors moments de la crisi, quan el vaixell perd aigua per tot arreu, per intentar fugir-ne. I a Catalunya es va consolidant la sensació d'espoli fiscal i que sense el llast d'Espanya estaríem tan bé com els alemanys.
També arrela un malestar social que, inicialment, es va orientar cap als polítics i que tendeix a considerar-los uns putxinel·lis al servei d'elits financeres. Simultàniament, en àmbits econòmics es creu que la responsabilitat de l'enfonsament la té una ciutadania massa acostumada a viure sense esforç. Tot plegat esgarrifa, especialment si un repassa la nostra història, no tan llunyana. Pensàvem que l'avenç tecnològic i la facilitat per desplaçar-se ajudaria al mutu coneixement. Però, curiosament, crec que el desconeixement dels altres és cada vegada més gran. Els ciutadans només coneixem el nostre entorn més immediat, amb el qual, lògicament, tendim a compartir plantejaments previs que no fan més que reforçar-se. La negació, com a mecanisme de defensa, és més viva que mai.
Sovint oblidem la fragilitat de la democràcia i la convivència, especialment quan ja fa temps que no vivim de prop conflictes violents. No sé com s'aclarirà tot plegat, però la condició necessària per sortir d'aquest atzucac és recuperar el creixement econòmic. Si comencem a generar ocupació podrem recompondre un paisatge molt deteriorat. I el reconstruirem millor si no neguem tant la realitat. És a dir, si comencem a ser conscients de les conseqüències del que fem i del que diem.
Jordi Alberich és economista
