CONSUM

El morós que portem dins

El morós comença per no pagar petits rebuts, com el de la llum o l'aigua / CÈLIA ATSET Zoom

Escepticisme davant la llei

Des d'aquest mes un proveïdor que hagi realitzat un servei a una empresa no pot trigar més de 60 dies a cobrar. I si el client és l'administració, no més de 30. Aconseguir una reducció del termini per pagar les factures és el resultat d'una llarga i exitosa batalla en què fa tres anys van tenir especial protagonisme les petites i mitjanes empreses catalanes i associacions d'autònoms. Quants d'aquests van haver d'abaixar la persiana per falta de líquid (a més de falta de crèdit)?

La llei de la morositat va establir un calendari segons el qual empreses, constructores d'obra pública, fabricants de productes frescos i administracions públiques havien d'anar reduint de manera progressiva els terminis màxims de pagament. Pimes i autònoms tenen raó de mirar-se amb escepticisme aquest calendari, que culmina ara. Cap any s'ha complert la reducció de temps previst. En l'últim any, el 2012, amb un límit marcat de 75 dies, la mitjana de pagament ha estat de 91 dies en sis de cada deu casos, segons les associacions integrades a Uatae.

Retard públic

El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro -impulsor d'un fons per pagar a proveïdors d'ens locals i autonomies (en total s'hi han transferit 27.303 milions d'euros)-, va fer al desembre una gran promesa: que l'administració passarà a pagar a 30 dies després de l'estiu . No pas al gener. El que no s'espera és el pagament de l'IVA.

Qui no paga?

La proporció de crèdits que fa més de tres mesos que no es paguen ha assolit un nivell sense precedents, superior al dels anys 90. Aleshores van arribar a suposar el 9% del total. Avui representen l'11,4% dels diners prestats (191.630 milions d'euros d'un total d'1,62 bilions). Tot i així, no es tracta de deutes de ciutadans: en aquest cas, la xifra baixa al 3,9%.

'Desenganxats'

Sabem que hi ha hagut una pluja d'hipoteques mal donades. Una entitat financera confessa, sota la condició d'anonimat, que va arribar a proposar una hipoteca amb una quota mensual de 900 euros a tres immigrants que pagaven cadascun 300 euros de lloguer.

L'habitatge, però, és l'últim deute que es deixa de pagar. En això coincideixen tots els actors del sector. La història del morós s'inicia amb el rebut de la llum o de l'aigua, que es comença a pagar de manera intermitent, i segueix amb la factura del telèfon fix (difícilment, però, es prescindeix del mòbil, gairebé una extensió del propi cos). Els crèdits personals (per comprar un cotxe, per exemple) també passen al davant de l'habitatge a l'hora de no pagar.

De morosos n'hi ha de dues classes: els que voldrien seguir pagant i aconsegueixen pactar amb el banc un ajornament dels pagaments i els que -m'expliquen literalment- es desenganxen de la vida . El desenganxament no té volta de full. Encara que després trobi feina, al desenganxat se li apilen els deutes impagats i normalment no els pot afrontar. En canvi, el que paga, ni que sigui 100 euros de 900, generalment torna els calés.