Els mòbils com a indústria

Oferir accés mòbil gratuït a determinats serveis d’internet als països en desenvolupament és una proposta que sona bé, tal com la formula Mark Zuckerberg. Segons el factòtum de Facebook, tan aviat els usuaris comencen a gaudir del servei, es mostren disposats a contractar una modalitat de pagament que els permeti accedir a altres barris de la xarxa. César Castro, el responsable de Nokia a l’Amèrica Llatina, em deia aquesta setmana que en alguns països de la zona les operadores han vist multiplicar-se per sis les altes d’internet mòbil entre els usuaris que l’han provat en condicions limitades.

Però també hi ha companyies que es resisteixen a acceptar la idea de regalar els seus serveis fonamentals. Passejant aquesta setmana pels pavellons del MWC es veu clarament que el sector de les telecomunicacions és com qualsevol altra indústria, que ha de llogar terrenys -l’espectre de ràtio- per instal·lar-hi les seves fàbriques i magatzems -els ordinadors i la xarxa d’antenes-, que a partir d’una primera matèria -l’amplada de banda- produeixen la mercaderia -els minuts de veu i els megabytes de dades- que els consumidors els comprem al canal de distribució: els telèfons. I com qualsevol altra indústria, en cadascun d’aquests àmbits hi ha uns proveïdors que competeixen per vendre els seus productes a les operadores, a més d’un ecosistema que els proporciona les eines de suport, des de les targetes SIM fins als sistemes de prevenció de frau i els programes de facturació als abonats. Igual que dues empreses d’alimentació poden acabar traient al mercat productes completament diferents a partir dels mateixos ingredients, també cada companyia de telefonia combina els diversos elements que té a l’abast per configurar el seu catàleg de tarifes i prestacions. I A Barcelona hem tornat a veure com els diversos proveïdors del sector ofereixen nous ingredients optimitzats a les operadores.