La meva primera vegada

Per fi. Fa uns dies, sí, vaig tenir la meva primera vegada... Feia temps que sabia que arribaria aquest moment, era inevitable. I em feia molta por, la veritat. Aquesta setmana, per primera vegada, li he hagut de dir a un treballador que està nominat per abandonar la casa de la meva empresa (estil Gran Hermano ), és a dir, que o es posa les piles o marxa.

Potser penseu que sóc una fluixa, però crec que és inevitable establir vincles personals amb els teus treballadors quan tens una empresa. En aquest cas en concret, fa mesos que els meus socis i jo ens mosseguem la llengua i deixem passar coses que no hauríem de deixar passar, perquè tenim en compte la situació personal d’aquest treballador.

Pots deixar passar aquestes coses sempre que la feina recaigui sobre tu, però quan els errors recauen sobre un altre treballador, corres el perill que la cosa vagi a més. Si toleres un determinat comportament en algú, ho hauràs de fer amb tots, no?

Si algú marxa abans perquè té una persona gran a càrrec, o un fill, o qualsevol altre tema personal, tots podrien marxar d’hora, també, no? Tothom ha d’ocupar-se de les seves coses personals (persones, animals de companyia o una maqueta de l’Empire State feta amb escuradents, tant se val), i cap ha de ser més important que les d’un altre. Sóc conscient que no sona gaire bé, però ho has de mirar així o tota la plantilla s’enfadarà.

Per diverses circumstàncies, el rendiment d’aquest treballador ha baixat en els últims mesos, i, després d’una resposta fora de lloc a una esbroncada generalitzada, vaig haver-me de reunir amb ell per donar-li un ULTIMÀTUM (digueu-ho amb veu profunda o ronca, quedarà millor). Ara espero una reacció positiva per evitar el pitjor tràngol en la meva trajectòria d’executiva agressiva (en realitat, d’agressiva no ho sóc gaire). Us prometo que no hi ha res que em pugui generar més mal de panxa.