L’EXECUTIVA AGRESSIVA

El més urgent és esperar

Passa a les grans empreses, però també a les petites, que si vols retenir la gent que val la pena has de pensar contínuament en les seves gratificacions, econòmiques i també, diguem-ho així, sentimentals. Sobretot quan hi ha canvis.

Ahir m’ho va recordar un col·lega amb qui portem sis anys fent negocis. Ell és directiu d’una multinacional i m’hi vaig reunir per parlar sense embuts sobre els recents canvis a la seva companyia. Experimentat en el seu negoci, bo formant equips i amb unes xifres de facturació i marge per sobre d’objectius, aquest amic esperava una promoció en un procés de canvis en la seva empresa. Però, per sorpresa de propis i estranys, aquesta promoció no ha arribat: algú més jove, amb menys galons i que només porta uns mesos a la companyia ocuparà aquest lloc tan desitjat.

Amb aquest amic ens separen moltes coses, entre elles vint anys d’edat, i tenim estils personals i talents completament diferents, però ens uneix una estima personal construïda després de molts anys de relació professional. Sincerament, em sap greu per ell.

“Què haig de fer?”, es preguntava. I mentre explicava els detalls del procés i analitzava les seves opcions, amb cert dol però també amb la ment freda, em va regalar unes quantes lliçons professionals. En destaco dues. Una: “No s’ha de confondre les empreses amb les persones”. I dues: “Ara el més urgent és esperar”.

Amb la primera frase, crec que es justificava per no estar posant a parir tothom dins de la seva companyia. L’estima, tot i que li hagi girat l’esquena deixant-lo sense una gratificació segurament merescuda.

Amb la segona, plantejava perfectament un posicionament estratègic que moltes vegades s’ha d’aplicar tot i que el cos et demani el contrari. Al pòquer, quan les cartes no són bones sovint val la pena esperar a la següent mà: els asos i els reis acabaran arribant.