Art: un mercat descoordinat i dispar

El dimecres 19 de febrer obrirà les seves portes la fira internacional d’art ARCOmadrid, l’esdeveniment més important pel que fa al mercat de l’art contemporani espanyol. Aquest any el país invitat serà Finlàndia, que hi participarà amb 13 galeries, i, per Carles Duran, propietari de la Galeria Senda de Barcelona, això ha estat un motiu més d’optimisme per a les tímides expectatives de millora que respira el sector, després de cinc anys de caiguda lliure. “Un dels artistes que exposarem a ARCO és un fotògraf finlandès, i això ens donarà més visibilitat”, explica Duran, confiat.

A la caça de l’estranger

La Galeria Senda figura entre la desena de galeristes catalans que participaran a la fira, d’un total de 219 de 23 països diferents, i que aquest any “pinta bé”, com diu el seu propietari. Ubicada a la cantonada de Consell de Cent amb la rambla de Catalunya, Duran assegura: “En els últims mesos hem notat un cert canvi en l’actitud dels visitants que entren per la porta de la galeria, especialment entre els estrangers que han comprat una casa a Barcelona”. Tot i tractar-se de vendes puntuals, “és un segment que abans no existia”, comenta Duran.

El mateix observa Jordi Barnadas, propietari de la Galeria Barnadas, un espai dedicat a la pintura figurativa contemporània, de preus més assequibles que el seu competidor, a la cantonada del mateix carrer amb el passeig de Gràcia. Entre els anys 2009 i 2010 Barnadas va veure com la facturació de la seva galeria queia un 60%. Després d’una severa política de retallada de despeses i de readaptar el negoci al perfil del client-turista -“s’ha acabat això dels catàlegs en paper i de tancar a l’agost”, diu Barnadas-, la galeria ha pogut refer la situació i actualment ven el 70% de la seva obra a clients internacionals.

“També he deixat de fer exposicions col·lectives de petit format, perquè un quadre de 300 euros per algú que no té diners segueix sent una fortuna”, indica.

Menys competitius

Si bé els dos galeristes subratllen la importància de sortir fora, acostar-se al client estranger i adoptar les noves tecnologies, cap dels dos creu que la recent rebaixa de l’IVA al mercat de l’art tingui un impacte real a l’hora de remuntar les vendes en el mercat domèstic. La mesura, aprovada al gener, implica l’aplicació del tipus reduït del 10% en la compra d’art directament al creador, però els galeristes i intermediaris seguiran aplicant el 21%. “Això ens fa menys competitius respecte a altres països europeus, per no dir amb els Estats Units”, es lamenta Duran.

Tot i que la rebaixa de l’IVA suposa una millora respecte a la situació anterior (un tipus general únic per a tot el sector), i és homologable a la d’altres països europeus: “A ARCO ens trobarem amb competidors que suporten un IVA més baix. Si un museu o institució espanyola vol comprar una obra i li surt més barata en una altra galeria, no s’ho pensarà”, critica Duran.

Desordre jurídic

“El galerista és el prescriptor natural d’un artista i qui inverteix en el seu valor, per què castigar-lo amb un IVA més alt?”, diu Eva Lasunción, advocada especialista en el mercat de l’art. “Mantenir dos tipus diferents dóna peu a alterar la manera com s’han formalitzat les transaccions fins ara, i a fer coses estranyes amb la facturació per evitar que el client tingui la temptació d’anar a comprar directament a l’artista”, afegeix l’advocada, que insisteix que la fiscalitat no hauria d’incidir en la manera com el mercat s’organitza.

Segons l’experta, al marge de la crisi, que ha frenat en sec l’incipient col·leccionisme privat que estava aflorant a Espanya des del 2002, una de les raons per les quals el mercat de l’art no ha aconseguit consolidar-se al nostre país és que la legislació no permet tenir una visió unificada del sector . “Es tracta d’una realitat subjecta a una regulació massa complexa, descoordinada i dispar, sovint desactualitzada, que afecta camps diversos com la fiscalitat, el patrimoni cultural i la propietat intel·lectual”, alerta Lasunción.

I a aquesta complexitat cal sumar-hi el desconeixement i la falta d’informació del col·leccionista, i del ciutadà en general. “Per exemple, molt poca gent sap que fins que no assoleixi un determinat valor, una obra d’art pot estar exempta de l’impost del patrimoni al 100%”, diu l’advocada.

Desconeixement

“Si la gent no entén bé que a les exempcions de l’impost de patrimoni s’hi poden sumar les bonificacions aplicables en l’impost de successions i donacions, no s’adonarà que una obra d’art pot ser un objecte de donació avantatjós des del punt de vista fiscal”, afegeix.

També es poden beneficiar de l’exempció les obres d’art que sobrepassin els llindars establerts per la llei, sempre que estiguin catalogades com a patrimoni històric. “Aquests llindars no s’actualitzen des del 1986 i poden estar allunyats del valor real”, critica Lasunción. Per fer-ho més enrevessat, la classificació del patrimoni és una competència delegada a l’àmbit autonòmic i “mentre que la Generalitat potser no vol catalogar l’obra d’un autor viu, el govern d’Astúries potser estaria encantat”, afegeix.

Deslocalització

Aquesta complexitat jurídica, sumada a l’estricta normativa espanyola a l’hora d’exportar obres d’art, pot fer que un col·leccionista canviï la ubicació del seu patrimoni artístic. “El Regne Unit, per exemple, té una política de patrimoni molt més flexible. Això ha afavorit la deslocalització del mercat cap a Londres”, alerta Lasunción.

Segons l’últim informe de la Fundación Arte y Mecenazgo, l’any 2012 els EUA acaparaven el 33% de quota de mercat global de vendes de subhastes i galeries, la Xina un 25% i el Regne Unit un 23%, una excepció dins de la UE “per la seva posició importadora d’obres d’art i perquè és el país més avançat pel que fa a aquest mercat”, diu l’advocada. La resta del pastís queda repartida entre França, Alemanya i Suïssa.

Fins fa poc el Regne Unit també jugava amb l’avantatge de no aplicar l’anomenat dret de participació, el percentatge que l’artista reté per cada transacció feta amb la seva obra, però una directiva europea s’ha encarregat d’unificar aquest gravamen a tota la UE. “Les obres d’art són béns fàcils de transportar. Si el mercat es deslocalitza, també s’endú els creadors”, conclou Lasunción. I posa com a exemple Berlín, “una ciutat que ha sabut atreure artistes i galeristes mantenint una política de lloguers baixos”.