ÀLEX FONT MANTÉ / MUNIC

Les lliçons del miracle econòmic bavarès

En mig segle, Baviera ha deixat de ser una economia basada en l'agricultura per convertir-se en una potència industrial gegant on l'atur no existeix

Munic era una economia agrícola fa mig segle / REUTERS Zoom

Encara que sembli impossible, fa seixanta anys, quan Alemanya estava en plena postguerra, l'estat lliure de Baviera era una regió pobra, amb una economia fonamentalment basada en l'agricultura. En canvi, a hores d'ara és una de les regions més riques d'Europa, allotja algunes de les principals empreses industrials del món i té una taxa d'atur irrisòria de només el 3,4%, la més baixa de tot el país.

Un dels catalitzadors d'aquest progrés van ser els Jocs Olímpics de Munic, celebrats el 1972, que van suposar "un canvi gegant", com rememora Rudolf Repgen, director de la divisió que l'Iese té a Munic. De fet, aquest no és l'únic paral·lelisme amb Barcelona, una ciutat de dimensions gairebé idèntiques a la capital bavaresa. Però el cert és que posats a comparar es troben més diferències que similituds: el PIB bavarès més que duplica el català i la renda per càpita dels seus ciutadans és de 35.500 euros, un 33% més que aquí (vegeu el gràfic). A més, tant la formació dels estudiants com la cultura empresarial són radicalment diferents. Interessada pel model d'aquesta regió alemanya, l'agrupació d'empresaris catalans FemCat va visitar Baviera fa dues setmanes amb la intenció d'aprendre les lliçons que expliquen el seu èxit.

Una de les principals diferències entre Catalunya i Baviera s'explica en el sistema educatiu implantat en la dècada de 1970. Quan tenen només 10 anys, tots els alumnes alemanys se sotmeten a una mena d'exàmens de selectivitat que ja els divideixen en dos grups. En una banda hi ha els que faran l'anomenat Gymnasium (educació secundària) i començaran a preparar-se per anar un dia a la universitat. A l'altra banda queden els alumnes amb més males notes, que a partir d'aleshores reben una educació més bàsica i s'encaminen cap al que a Catalunya s'anomena formació professional i que els permet aprendre un ofici.

El fet que aquesta segregació es faci tan aviat xoca a alguns dels membres de la colònia catalana de Baviera. És el cas de Francesc Casajuana, un enginyer que després de passar per Seat se'n va anar a Baviera a treballar per a Audi. Descontenta amb el tràngol que van haver de patir els seus fills -obligats a passar per aquesta mena de selectivitat poc temps després d'aterrar a Alemanya-, la família Casajuana va optar per tornar a Catalunya. Des d'aleshores, el pare viatja cada setmana a Alemanya, on treballa de dilluns a divendres.

Procés natural

Però aquesta experiència no és tan traumàtica per als alemanys nadius, que la veuen com un procés natural i que no temen perquè els seus fills es vegin abocats a fer de forners, mecànics o algun dels 345 oficis que reconeixen les cambres de comerç, que són les responsables de supervisar l'estreta relació que a Alemanya hi ha entre el món educatiu i el corporatiu. Només les empreses autoritzades per les cambres de comerç poden oferir feines d'aprenent als estudiants. I aquesta formació dual -que permet als estudiants simultaniejar les aules amb la feina d'aprenent a la fàbrica- és una de les claus del baix atur de Baviera.

Cada any hi ha uns 46.000 estudiants que aconsegueixen feina d'aprenent en una de les 10.000 empreses autoritzades per la Cambra de Comerç de Munic i Nord de Baviera (la xifra d'aprenents contractats s'eleva fins als 551.000 si es compta tot Alemanya). Una d'aquestes companyies és MTU, una empresa poc coneguda per al gran públic però que fabrica alguns dels motors que utilitzen els colossos del sector aeronàutic -Airbus i Boeing- així com per a avions de combat. La mateixa MTU es defineix com una empresa mitjana malgrat que té 8.000 treballadors (a Catalunya una empresa mitjana és la que té fins a 250 empleats: si en té més ja se la considera una empresa gran).

Un dels problemes que tenen moltes companyies alemanyes com aquesta és, precisament, trobar nous treballadors. MTU ofereix anualment contractes d'aprenent per compatibilitzar estudis i pràctiques dins l'empresa. Malgrat que això li suposa un cost de 100.000 euros per cada aprenent -entre la despesa en formació i el salari que cobren-, l'empresa defensa que justament aquesta inversió "crea un vincle entre el treballador i l'empresa", segons explica Uwe Böhm, directiu de MTU. "En el passat no costava gaire trobar treballadors qualificats -rememora Böhm-, però MTU no és una marca coneguda i la gent prefereix anar a empreses com Siemens i BMW. Però amb aquest sistema [de formació] t'assegures que trobes treballadors qualificats".

A Baviera, com es veu, el principal problema no és que la gent trobi feina, sinó que les empreses trobin empleats. Gràcies al vincle que es crea entre el treballador i l'empresa "a Alemanya la gent és molt lleial", explica Roland Polte, màxim responsable de recursos humans de Dräxlmaier, una altra gran i desconeguda empresa bavaresa que actualment dóna feina a 60.000 treballadors, gairebé sis cops més que Seat. "La rotació mitjana a la indústria és de només el 2%", afegeix Polte.

És per això que quan aquesta empresa de components d'automoció vol contractar enginyers es veu obligada a buscar-los a través de headhunters (empreses de caçatalents). "Si pengem les ofertes de treball en portals com Monster, a Twitter o Facebook la gent no respon: tothom té feina i està content!", diu Polte. Aquesta situació explica el gran interès de les empreses alemanyes pels treballadors qualificats catalans que estan a l'atur.

De totes manees, aquesta lleialtat cap a l'empresa no sembla que sigui automàtica, sinó també el vestigi d'una tradició cultural diferent de la de les cultures mediterrànies. De vegades per eficiència i organització, però també per lleialtat a l'empresa on treballen, els treballadors alemanys recorden els japonesos, una altra de les grans potències exportadores del món, on els empleats acostumen a passar dècades treballant per a la mateixa companyia.

A l'hora de parlar d'aquest model d'èxit, sovint s'ignora l'existència dels minijobs , feines de fins a quatre hores al dia per les quals es cobren 450 euros mensuals. Avui dia hi ha 7,5 milions d'alemanys que s'han acollit a aquest règim (al voltant del 15% dels treballadors del país). Tot i que hi ha algunes crítiques als minijobs perquè destrueixen llocs de treballs reals, des de la Cambra de Comerç de Munic es defensa que "són una bona eina per treure gent de l'atur" i asseguren que es fan servir de manera pràcticament exclusiva per donar feina a la gent més gran o a les dones, ja que ofereix una flexibilitat laboral que permet conciliar millor la vida laboral amb la familiar.

Centres de recerca

A part de la formació, l'èxit de l'economia bavaresa -i alemanya en general- té un altre puntal poc conegut: la seva extensa i organitzada xarxa de recerca. A Alemanya hi ha dos grans instituts de recerca: el primer és Max Planck, que es dedica a la innovació a llarg termini (és a dir, que els seus resultats són menys tangibles per al dia a dia de la gent). El segon institut és diu Fraunhofer i es dedica a la investigació aplicada (centrada a obtenir resultats en un termini d'entre un i tres anys). Mentre que el primer es dedica a fer recerca sobre qüestions com la física quàntica, el segon és una màquina de fer patents. L'institut Fraunhofer, de fet, té el mèrit d'haver inventat l'MP3 i el seu nom apareix als crèdits de l'iPod, per exemple. Tant Max Planck com Fraunhofer són dos instituts que, al seu torn, tenen sucursals repartides per tot Alemanya (més de 80 en el cas de Max Planck i més de 100 en el de Fraunhofer). Entre tots dos donen feina a prop de 40.000 persones.

El més sorprenent del model de recerca alemany no és només que en la seva majoria estigui estructurat al voltant d'aquests dos instituts, sinó també que el finançament és tant públic com privat. En el cas de Fraunhofer, per exemple, al voltant de dos terços del seu pressupost prové directament de les arques públiques, com explica el català Joan Bosch, cap de planificació financera de Fraunhofer i responsable de gestionar els 1.600 milions anuals de pressupost de l'entitat. El terç restant dels ingressos d'aquest institut prové dels encàrrecs que rep de les empreses privades, que, conscients del potencial que té, li externalitzen projectes concrets d'investigació. A Baviera, la relació del sector públic amb el món corporatiu no està mal vista, i això es veu tant en la formació com en la recerca.