La llarga agonia de l'accionista de La Seda

Sense diners per invertir, La Seda ha fet vuit ampliacions de capital a la borsa en els últims 11 anys i l'acció s'ha devaluat gairebé fins a zero euros. Ara es planteja una altra ampliació, que encara donarà més poder a l'actual president, Carlos Moreira.

La llarga agonia de l'accionista de La Seda / MANOLO GARCÍA Zoom

A la Seda ningú recorda l'últim dividend cobrat. Hem de remuntar-nos a finals dels anys 80 del segle passat, quan els holandesos d'Akzo encara aconseguien generar beneficis de la planta de raió del Prat inaugurada l'any 1924. Però la marxa d'Akzo, el 1991, va significar l'inici d'un calvari que encara no s'ha acabat.

El 57,5% del capital va passar a mans de l'advocat Jacint Soler Padró pel preu simbòlic d'una pesseta. La cotització de les accions es va interrompre durant cinc anys (del 9 d'abril del 1991 al 15 d'abril del 1996), mentre Soler Padró i la direcció de l'empresa no es posaven d'acord en res. Finalment, a finals de la dècada, l'advocat va acceptar entrar com a conseller, a canvi de cedir part del paquet d'accions a l'empresa. Aleshores el president ja era Rafael Español.

A partir d'aquí va començar un rosari d'ampliacions de capital, al mateix temps que l'empresa canviava de cara. La Seda, fabricant de fibres de polièster, va transformar-se d'una empresa tèxtil a un conglomerat químic. El segment de mercat que va veure amb més possibilitats va ser el de plàstic PET per a embalatge, especialment per al sector de begudes. L'estratègia semblava evident: fugir de les fibres tèxtils, que ja arribaven a preus molt baixos d'Àsia, i viatjar cap al sector de gran consum, amb més valor afegit.

Però la solució també es va convertir en un problema, perquè les necessitats d'inversió del sector químic són molt superiors a les del sector tèxtil. Només en investigació de nous productes i materials, el pressupost ja és molt exigent. En tot cas, La Seda comptava amb la maquinària i els processos de producció mínims per fer la migració a la producció dels grànuls de PET, cosa que va representar que les inversions fossin més reduïdes.

Per si no fos prou, La Seda va voler mantenir una presència en el mercat de raió. Més que res perquè el cost social de tancar aquesta divisió era molt elevat. La fàbrica del Prat havia arribat a ser molt gran, i a mitjans dels anys 90 encara hi treballaven més de 1.000 persones. Finalment, però, la històrica planta del Prat es va tancar. Sigui com sigui, els 23.000 accionistes minoritaris que van mantenir-se fidels en el tombant de segle van veure com l'empresa encetava una etapa d'adquisicions de fàbriques de PET, un plàstic més respectuós amb el mediambient que el PVC tradicional, malgrat que llavors sense tecnologia per reciclar.

La compra d'Advansa

Aquestes compres es van finançar amb ampliacions de capital, que, com que no hi havia un soci industrial, havien de subscriure els accionistes minoritaris si no volien veure diluït el seu pes a l'empresa. Algunes ampliacions no es van cobrir i van augmentar l'endeutament de La Seda, que fins aleshores s'havia mantingut a nivells acceptables.

L'empresa que encapçalava Rafael Español va tenir l'oportunitat de comprar el 2006 el grup Advansa, per un import de 320 milions d'euros. Gràcies a això, l'empresa catalana va passar a ser líder mundial -amb fàbriques al Regne Unit, Turquia i Romania- i va verticalitzar la producció, passant a fabricar des de la matèria primera fins a la tecnologia de reciclat. A tall d'exemple, la compra d'Advansa va provocar una ampliació de capital de 418 milions. Paralel·lament, La Seda va firmar una línia de finançament de 470 milions. Aquest préstec es va haver de renegociar més endavant per la impossibilitat de tornar els venciments.

Les ampliacions van suposar un problema afegit: la cotització de les accions baixava inexorablement abans de cada ampliació (vegeu el gràfic adjunt). Fins i tot hi va haver problemes per vendre els drets de subscripció de l'ampliació en l'operació feta el 2010, quan la cotització a la borsa es va tornar a suspendre durant un any. En aquesta ocasió el motiu de la interrupció van ser els problemes de vendes de matèria primera a societats inexistents i greus irregularitats en l'elaboració dels comptes anuals.

L'empresa estava en fallida, amb el reclam de l'ampliació de 300 milions (150 dels quals els havia de recapitalitzar la banca) com a únic motiu per sobreviure i mantenir la producció.

La situació es va trampejar com es va poder, mentre els accionistes portuguesos de BA Vidro, Imatosgil i Caixa Geral van guanyar presència i Fiatc sortia de l'accionariat. Junts van acabar controlant més del 30% del capital de l'empresa, mentre els petits accionistes no rebien res a canvi. Això sí, per primera vegada des de la fugida d'Akzo, La Seda compta amb un soci amb una estratègia definida. BA Vidro i el seu president, Carlos Moreira, va veure clara la complementarietat entre el seu grup d'empreses fabricants d'envasos de vidre i La Seda, productora d'embalatges de plàstic. Si bé l'estratègia de creixement ara es veu més consistent, els accionistes principals segueixen beneficiant-se de la caiguda de les accions com a fórmula per guanyar participació en el capital en les ampliacions.

Nova injecció

El mateix Carlos Moreira va admetre al final de l'última junta d'accionistes que el seu percentatge a La Seda es podria acostar al 30% amb l'ampliació de 40 milions que ara ha plantejat si els minoritaris no subscriuen l'operació. La junta, que va comptar amb la tradicional oposició de l'associació Units per La Seda i de la resta de petits accionistes, va aprovar l'aportació dinerària i el nou pla estratègic, que preveu el desenvolupament de la divisió d'embalatge.

A més, busca un nou soci interessat en l'activitat de matèries primeres, que inclou la factoria que li queda al Prat. Es tracta d'una transformació més en la tortuosa història de La Seda.