Ja fa unes setmanes que s’acumulen alguns signes de millora. Per això Moody’s ha elevat, per primera vegada en aquesta crisi, la nota del seu ràting sobre l’economia espanyola; les primes de risc han perforat el terra dels 200 punts bàsics, i el Tresor espanyol aconsegueix col·locar noves emissions de deute a uns tipus d’interès més que acceptables, i amb demandes que ultrapassen en tres vegades l’oferta. Finalment, fins i tot en el mercat de treball els senyals de recuperació continuen, a l’espera que en els pròxims mesos la creació neta d’ocupació es consolidi. A més, la Comissió Europea acaba d’elevar, altre cop, les previsions de creixement del PIB espanyol per al 2014, fins a l’1%, cosa que permet afirmar que la segona recessió comença a estar superada.
Caiguda de l’ocupació
En aquest context més favorable, quina és la resposta industrial? El primer que cal destacar és que la producció industrial catalana (energia i manufactures) es va situar, en la mitjana del 2013, un -23,2% per sota de la del 2007, l’any cimer del cicle expansiu anterior. I, si només es tenen en compte les produccions manufactureres, la davallada encara és més intensa (atès que l’energia ha augmentat d’un 11,2%): la producció de béns de consum ha caigut d’un elevat -14,6% (per un extraordinari -70,9% en els de consum durador i un -4,8% en els de consum no durador), la de béns d’equipament un exagerat -32,0% i la de béns intermedis un més que notable -33,9%. En definitiva, una catàstrofe en l’activitat industrial, que tot just ha començat a modificar-se suaument l’últim any, en què, desembre sobre desembre, la producció de béns de consum ha augmentat un 2,1%; la de béns d’equipament un 0,2% i la de béns intermedis un 2,1%.
En termes ocupacionals, la situació encara no s’ha estabilitzat, tot i que els símptomes són d’una continuada reducció de la caiguda de l’ocupació industrial. Així, acumuladament i des del màxim del segon trimestre del 2007 (uns 730.000 llocs de treball), en l’últim trimestre del 2013 s’havien perdut aproximadament 270.000 llocs de treball, vora el -37% dels existents a l’inici de la crisi. I tot i que la velocitat de la caiguda s’ha anat suavitzant (-1,9% trimestral fins a final del 2011; -1,2% des del quart trimestre del 2011 al quart del 2013, i -0,6% l’últim exercici), la veritat és que el quart trimestre del 2013 encara continuàvem perdent ocupació industrial.
L’esperança de les exportacions
De les principals magnituds del sector, l’única que llueix fins ara, tot i que comença a donar senyals d’esgotament, és la de les exportacions de productes manufacturats. Aquí els resultats han estat, fins a la tardor passada, excepcionalment positius. Després de l’espectacular contracció del 2009, com a resultat del xoc de Lehman Brothers, l’augment acumulat de les exportacions no agràries catalanes ha estat, entre 2009 i 2013, excepcional. Tot i això, les dades disponibles de l’últim trimestre de l’any apunten a una reducció en el seu creixement.
El que està passant, i li ha passat a la indústria i el seu sector exterior, té components estructurals i conjunturals. Conjunturalment, l’alentiment de les exportacions en els últims mesos reflecteix tant els elevats valors assolits com, particularment, els problemes dels països emergents, la base de la nostra expansió a l’exterior. Aquests països s’estan trobant entre l’espasa del menor creixement de la Xina i la paret del canvi de política monetària als EUA, més restrictiva. Tot plegat està reduint l’avenç del seu PIB. A més a més, la demanda interna, tant a l’àrea de l’euro com a Catalunya i a la resta d’Espanya, augmenta molt lentament.
Però a aquests problemes conjunturals vinculats a la sortida de la crisi se n’hi afegeixen d’altres, d’estructurals, que han estat operant des de ja fa uns vint anys. Em refereixo tant a l’impacte -dramàtic, s’ha de dir- de la globalització sobre el nostre teixit productiu, com al tipus de canvi de l’euro, que no ens ha ajudat en els últims quinze anys -i en cap cas- a millorar la nostra posició exterior.
Pel que fa a aquest últim aspecte, sembla que la divisa comuna continuarà relativament forta respecte del dòlar, si és que no hi ha canvis substancials als EUA, que, ara per ara, no s’albiren.
Pel que fa a la globalització, tot i els problemes dels països emergents o potser justament per ells, la pressió a la baixa sobre els salaris i les condicions laborals i a l’alça sobre els preus de les primeres matèries ja és un fenomen estructural del nostre teixit productiu industrial. De fet, el seu impacte més visible va ser el tancament de la factoria de Lear a Cervera, en aquella llunyana tardor del 2001. Aquell senyal va marcar l’inici d’un llarg, i no acabat, procés de deslocalitzacions industrials, de desviament de la inversió estrangera directa (IED) cap a l’est d’Europa i de l’Àsia, de pèrdua de posicions de Catalunya en l’absorció d’IED i de creixent competència de les produccions dels països emergents en els mercats mundials. L’any 2005, amb l’entrada en vigor del famós acord multifibres, que va permetre les entrades de les produccions tèxtils de la Xina, va ser un nou punt d’inflexió.
Millora de l’activitat, sí. Però compte. Els problemes generats per la crisi només s’estan reabsorbint molt lentament i n’apareixen d’altres. I les tendències estructurals continuen pressionant. El xoc de la globalització no desapareixerà. Ni el d’un euro relativament fort. Ni tampoc els d’uns preus de primeres matèries elevats. Més bons temps a l’horitzó? Segur. Més fàcil? Ho dubto.
