JORDI ALBERICH

La lamentable picabaralla Entre Espanya i Itàlia

La llarga crisi econòmica està resultant molt severa, tant per les seves conseqüències sobre el col·lectiu creixent de ciutadans directament afectats, com per la manca de perspectives clares de quan i com en sortirem. Precisament quan semblava que començàvem a albirar l'inici de la recuperació, aquesta última recaiguda resulta especialment desorientadora i decebedora, i ens confirma el que sabíem: es faci el que es faci, des de Catalunya i des d'Espanya, sense una actuació coherent i decidida de la Unió Europea, és a dir, de Berlín i Brusel·les, no hi ha res a fer. Encara més si, entre nosaltres, no compartim un cert guió propi de què hem de fer. Per contra, sembla que anem a remolc dels esdeveniments, alimentant la sensació d'humiliació d'uns quants -davant la insuficiència de sacrificis que oferim als mercats- i la satisfacció d'uns altres -que creuen que ja era hora d'acabar amb els excessos de governs i ciutadans.

En qualsevol cas, el necessari equilibri entre les posicions d'uns i altres al si de la UE sembla haver desaparegut, justament quan més el necessitem. Precisament, el projecte europeu es va consolidar gràcies a l'equilibri entre Alemanya i França i el joc, intel·ligent, de socis minoritaris com Espanya que van jugar un paper destacat i equilibrador. I amb una Brusel·les que sabia com defensar els interessos propis de la UE, que no tenen perquè coincidir del tot amb els dels respectius estats membres, per rellevant que sigui qualsevol d'ells.

Per això, alguns esperàvem que del nou govern espanyol i d'aquesta singular experiència política italiana en sortís una aliança que permetés defensar interessos comuns (que són la majoria) davant els països centrals de la Unió. Però la realitat és ben diferent. La picabaralla entre Itàlia i Espanya per veure qui, en el fons, compleix més els dictats alemanys és lamentable. Les acusacions mútues d'aquestes últimes setmanes són difícils de creure. El primer ministre italià no és que gaudeixi de gaire legitimació democràtica per donar lliçons, però tampoc té sentit que nosaltres anem presumint que Espanya no és Itàlia. Tot plegat em recorda aquella imatge, pròpia d'una pel·lícula de cinema italià o espanyol, en què dos captaires discuteixen per l'almoina que els dóna el ric sortint de missa.

Jordi Alberich és economista