TELEFONIA
JORDI SABATÉ

El perill de moure’s per Europa amb el telèfon a la butxaca

Mentre la Comissió Europea segueix discutint quin tipus d’enterrament ha de donar a la itinerància de dades, el ‘roaming’ continua vigent i desigual

El perill de moure’s per Europa amb el telèfon a la butxaca / IDOIA VALLVERDÚ Zoom

La Unió Europea és com un acordió que, entre gemec i gemec, tan aviat se sent propera com de cop i volta s’estira, remarcant les grans diferències que hi ha entre els països membres, ja siguin econòmiques, climàtiques o de geografia. A hores d’ara, l’acordió europeu és en una de les seves fases expansives, amb la màxima polaritat entre els països del nord i del sud, mentre s’intenta arribar a un acord per a la fi del roaming.

Sembla que segueix sense haver-hi una data final d’enterrament d’aquest sobrecost; el tan esbombat “objectiu 2015” ja queda molt lluny, sense aquell any es liquidés la taxa, que va sent prorrogada any a any per a indignació dels defensors dels drets dels consumidors. L’última data donada per la Comissió Europea és el juny del 2017, quan se suposa que entraran en vigor una sèrie de mesures que, com a mínim, han de fixar preus molt menys abusius.

Es parla d’un cost de consum en roaming aproximat de 8,5 euros per gigabyte de dades el 2017, que baixarà a cinc euros per gigabyte el 2021. A més, per a trucades i missatges de text se suposa que el roaming sí que s’acabarà d’una vegada. Però aquestes mesures no s’aplicaran a tots els usuaris igual. Els que tinguin contractes de prepagament podran usar sense roaming l’import que els resti per acabar la seva tarifa mensual. A partir de llavors hauran de pagar pel consum de dades més o menys a raó d’aquests 8,5 euros per gigabyte, o 85 cèntims d’euro el megabyte.

En el cas dels clients amb tarifa il·limitada, quan estiguin fora del seu país el seu consum de dades es tornarà limitat i passarà a ser el doble del que resulti de dividir el seu pagament mensual per 8,5. És a dir, que si paguen 70 euros al mes, només podran consumir, aproximadament, 16 gigabytes. Almenys aquesta és, de moment, la fórmula que rumia la Comissió... Finalment, aquells clients que tenen un contracte amb consum limitat de dades el podran esgotar en itinerància i després passaran a pagar 85 cèntims d’euro per megabyte o més, segons el contracte que tinguin fixat amb la seva companyia.

En els primers casos hi ha els habitants dels països del nord i, en el segon, el del consum limitat, els del sud. Està clar que la fi del roaming interessa a tothom, però molt més als del primer grup que als del segon, en què els límits de consum com a molt arriben als tres gigabytes al mes. Per acabar de discriminar, Brussel·les vol impedir amb sancions que els usuaris puguin contractar una tarifa d’una empresa que no es correspongui amb el país on resideixen. Per exemple, un ciutadà espanyol que contractés una tarifa d’ús de dades il·limitat a una companyia danesa i la fes servir a Espanya durant més de quatre mesos seguits seria sancionat.

Per què vol la Comissió fer una norma gairebé a la carta si se suposa que l’espai europeu és comú, amb mobilitat de ciutadans i lliure comerç? El problema és que el roaming és molt dolent, dolent, poc desitjable o raonable segons es miri des d’Hèlsinki o des de Màlaga. I la raó són el clima i l’orografia. Així, una companyia de mòbil danesa pot permetre’s oferir uns preus als seus clients que són impossibles a Espanya.

D’entrada, perquè com que són països amb pocs usuaris, la inversió en antenes repetidores no és gaire alta. A més, com que són països plans, no es necessiten infraestructures gaire complexes per tenir un senyal que arribi clara i lluny. En tercer lloc, aquests països reben proporcionalment molt poc turisme, i per tant el consum no presenta asimetries estacionals. A l’altre extrem hi ha Espanya, amb una població important que s’agrupa en ciutats, una orografia endimoniada que exigeix grans obres d’infraestructura i una asimetria de consum que es deixa sentir amb força a l’estiu a la costa mediterrània, on passen les vacances desenes de milions d’escandinaus, que per descomptat usen els seus mòbils.

Això vol dir que una empresa de telecomunicacions espanyola ha d’invertir en desplegament tecnològic incomparablement més que una d’escandinava. En conseqüència, no pot fer grans ofertes als seus clients, que paguen bastant més que els seus veïns del nord. Així, mentre per a nosaltres poder usar tres gigabytes sense roaming ja és una gran fita, per a un suec utilitzar-ne només 16 pot resultar una retallada dels seus drets.

Almenys així ho veuen els governs del nord d’Europa, que consideren que el roaming hauria de desaparèixer completament i acusen els països del sud de sostenir-lo per interessos de les seves empreses de telefonia. Però els governs dels estats turístics al·leguen que l’interès que defensen és el dels seus ciutadans: resulta un greuge comparatiu per a les empreses del país haver de suportar tota la càrrega turística, amb la conseqüent demanda d’ample de banda.

I creuen que aquesta sobrecàrrega de les infraestructures podria acabar repercutint en una pujada de preus de les tarifes nacionals; és a dir, que el client local pagaria les antenes perquè el turista pogués usar el seu telèfon. Per a ells el roaming és una mena de taxa turística que redunda en l’interès general. Així, cadascú amb el seu argument, l’acordió europeu s’estira aquests dies fins al límit i és molt possible que entre uns i altres aconsegueixin que el roaming no desaparegui d’Europa.