Innovació 14/05/2017

Jordi Naval: “La universitat catalana ha de deixar de mirar-se en l’espanyola"

Albert Martín
7 min
Jordi Naval: “La universitat catalana ha de deixar de mirar-se en l’espanyola"

Jordi Naval (Barcelona, 1969) és el director de la Fundació Bosch i Gimpera, una entitat dedicada a la transferència de coneixement i tecnologia que es genera en el conjunt de la Universitat de Barcelona cap a la societat. Abans d’assumir aquest càrrec, Naval havia sigut fundador de cinc empreses en l’àmbit de la salut: Infociencia, Anaxomics, Enemce Pharma, Genocosmetics i HIV-Therapeutics. Aquest llicenciat en farmàcia i bioquímica té una visió privilegiada de l’atractiu empresarial de la capital catalana i combina la seva visió optimista amb molt pocs pèls a la llengua.

Vostè afirma que la recerca catalana és “excel·lent”. ¿El que surt de la recerca i arriba a la societat també ho és?

Hi ha una enorme oportunitat. S’ha fet un enorme esforç en inversió, en polítiques i per part dels investigadors per produir recerca del màxim nivell. Catalunya, per habitant, és un dels països d’Europa que produeix més recerca de qualitat. En finançament europeu de beques per a investigació som quarts entre les regions d’una mida similar, per darrere de Dinamarca, Finlàndia i Àustria i per davant d’Israel i Suïssa. El nombre de grans recerques de l’Horizon 2020 que venen a Catalunya és molt elevat. El potencial de recerca és molt gran. Però la següent dada objectiva ara per ara és que, en comparació amb altres universitats amb el mateix tipus de recerca, la universitat catalana en el seu conjunt no està obtenint els rèdits, no està creant el valor econòmic.

Estem gaire lluny ?

Estem deu vegades per sota. Hi ha un potencial enorme.

I a això es dedica la Fundació Bosch i Gimpera.

La nostra missió és que la recerca excel·lent i de qualitat que es fa a la UB i a totes les universitats catalanes arribi a la societat, no només al mercat. La societat ens paga recerca i espera coses a canvi. Bàsicament valor social -solucions, nous medicaments, tecnologies, materials...- i un retorn econòmic en forma de creixement i llocs de treball de qualitat.

I encara no se n’estan sortint prou.

Això són processos geològics que es mesuren en dècades. Fa 30 anys el nivell científic no era el d’ara, ara és molt més bo. I ara és el moment que es comenci a transferir a la societat. Comencem a tenir molts bons exemples i molt bones vibracions que això és possible. En el sector biotecnològic cada cop hi ha més start-ups biotecnològiques, i moltes de Barcelona atrauen inversió estrangera de manera significativa. Un investigador estranger no inverteix perquè sí: inverteix quan hi ha bona ciència, bon equip, bones institucions, bona recerca i bones possibilitats de desenvolupament. Això està passant.

Vostè defensa que l’impacte econòmic d’un projecte d’èxit també ha d’arribar a l’administració.

Tesla va rebre en el seu dia un crèdit de 465 milions de dòlars del govern americà, i després el va tornar. Tesla és meravellós, Musk és un gran emprenedor, però és just que l’estat o les institucions que l’ajuden se’n beneficiïn en el futur. És molt important reconèixer que quan un inversor inverteix en biotech, per exemple, el risc és elevadíssim. Si un emprenedor inverteix 10 milions en una companyia biotech i aquell producte cau i no arriba al mercat, l’inversor ho ha perdut tot, però la institució no ha perdut res. La inversió privada de risc és una manera de privatitzar les pèrdues. I és important reconèixer-ho. Els inversors accepten que les universitats tinguin una part del benefici futur, els interessa compartir-ho, com als centres de recerca els interessa que hi hagi gent privada que es jugui els seus diners en projectes de risc. Si aconseguim que això funcioni de manera coordinada és una bona maquinària.

jordi_naval_frase_1_web

Per què estem tan lluny respecte al nivell internacional en transferència de la investigació científica a la societat?

La investigació és bona, l’economia funciona i les exportacions hi són...La recerca es mesura en lustres, en dècades. Però faltava la cultura de la comercialització de la inversió en tecnologies. Ara s’estan creant instruments que en altres països hi ha des dels anys 40 i 50, com a Israel. Nosaltres ho estem començant a fer seriosament des de fa 15 anys. Ara s’està professionalitzant. I és molt important que els agents siguem professionals i coneguem els dos costats de la història. D’una banda: el científic, com es crea la ciència i quins condicionants té, què motiva el científic; i de l’altra: què motiva el mercat, què busca l’inversor...

Vostè sosté que hi ha problemes d’incentius en els professors que investiguen.

Al científic el motiven el coneixement i la descoberta. I el motiva poder dedicar-se a la ciència frontera, a les coses difícils. I voldria dedicar-se totes les hores del món a això, a les grans preguntes, a avançar en el coneixement. La resta, la part administrativa, li és un destorb. Les universitats i els centres de recerca han de treballar amb aquesta política d’incentius. I això té components econòmics però també organitzatius. No tot és posar més diners. Pots organitzar les hores de classe, els incentius de recerca, el suport administratiu que faci que els grans grups de recerca es focalitzin en això.

¿Com es veuen científics i inversors?

Hi ha un cert desconeixement que està desapareixent cada any que passa. Els uns i els altres veuen que es poden ajudar perquè aquella ciència que han inventat al laboratori arribi a les persones, al mercat. Es veuen cada cop més com a aliats que tenen les seves pròpies regles i maneres de pensar. Però cada cop estan més alineats. Els inversors el que volen... en realitat el que volen és canviar el món, fer un món millor. Això és el que els motiva. I a més tenen un mandat de generar retorn econòmic. Però els inversors en ciència, en biotecnologia, no són ni de bon tros inversors purament financers. Volen canviar el món, volen curar el càncer. I tenen dues coses importants: primer, pulmó econòmic, és a dir, molts milions per invertir a portar tecnologies al mercat. I segon: saben com fer-ho. Saben què passa després de la ciència, com s’ha de portar un fàrmac al mercat. D’això els científics no en saben. Ells porten la ciència fins a un punt, però després, que allò estigui en una capsa, i l’obris, i punxis un pacient... aquesta última fase no són els científics els que saben fer-la.

Per tant, la reticència mútua va a menys.

Els investigadors tenen cada cop més interès a entendre què passa després amb la seva ciència. I saben que la seva recerca morirà si algú no hi posa diners. Cada cop passa més que els científics que van amb el seu pla complex, de deu anys, es troben que els inversors diuen: “Això no ho farem, això és massa complicat, això no aporta res, farem una, dues i tres de les quinze coses que es podrien fer”. I el científic visualitza que tenen raó, que aquell pot ser el camí. I aquest diàleg cada cop és més fluid. La majoria dels nous medicaments neixen a les universitats americanes, no a les farmacèutiques. Per tant, és un camí que d’altres ja han fet.

jordi_naval_frase_2_web

¿La universitat catalana peca de conformista mirant-se en les universitats espanyoles en comptes de mirar-se en les europees?

Sí, totalment. Als rànquings de patents sempre apareixem els primers. De què serveix ser la primera universitat espanyola o la segona si estàs al top 150 de les universitats del món? Ja ho sabem, que som molt bons respecte a Espanya, i què? El desafiament és ser molt bons al món. Barcelona és una ciutat global a tots els nivells i les universitats catalanes s’han de comparar amb el món, no amb la resta d’Espanya. Una cosa és aprendre d’elles, una altra, comparar-s’hi.

Per què va deixar l’emprenedoria per la Bosch i Gimpera?

He sigut emprenedor en ciències de la salut durant molts anys. He creat cinc companyies, unes han anat bé i unes altres no tant. Ara estic en un projecte superinteressant que es diu Aelix Therapeutics, que és un projecte de medicament d’una nova teràpia per curar el VIH. Sempre m’ha agradat utilitzar la meva experiència prèvia per ajudar a transformar la societat, i quan em van oferir la possibilitat de participar en la fundació vaig veure que era una oportunitat de fer això amb certs recursos. És una posició privilegiada per contribuir a fer que la ciència excel·lent que es fa a la universitat catalana es transformi en impacte social.

Digui’ns un spin-off [empresa escindida, en aquest cas d’una universitat] de què se senti particularment orgullós.

La UB té 25 spin-offs vius en aquests moments. Tots enormement interessants. Per dir-ne un, estem incubant una companyia que utilitza realitat virtual per a la recuperació de pacients que han patit ictus. És una tecnologia desenvolupada aquí que té un enorme potencial d’utilitzar-se a tot el món.

¿Com anem d’esperit emprenedor a Catalunya?

Estem cremant etapes cada any que passa. Fa cinc anys tot era molt naïf: hem d’emprendre, dèiem. Estàvem a la infància. Parlàvem d’això sense saber què dèiem. En cinc anys hem evolucionat moltíssim. Tothom s’ha professionalitzat. L’ecosistema evoluciona molt ràpidament. L’ecosistema són els emprenedors, inversors, advocats, centres de recerca, business angels... Fa cinc anys es parlava de manera naïf i s’idolatraven personatges que no aportaven cap valor a la societat.

Com ara qui?

El tatuat que corre ironmans. Un agent de borsa, i què?Quin valor aporta un agent de borsa? Que està bé, eh, és una feina, ¿però quin valor aporta? Un emprenedor és algú innovador, que pren risc i té voluntat de creixement. I això està canviant molt. L’entorn de la Barcelona Tech City fa cinc anys o sis anys no existia. I ara és un entorn molt professionalitzat. Ja no s’admeten tonteries ni powerpoints.

Si fa cinc anys estàvem a la infantesa, ara on som?

A la joventut. Encara no som un ecosistema madur però ja comencem a tenir experiència. Tothom és molt més professional. El sector biotech, igual. És espectacular: si sumes els diners que hi ha per invertir en salut de fons que són principalment catalans, et surten més de 200 milions d’euros. I hi ha casos d’emprenedors que han triomfat als EUA i estan venint aquí. Diuen: de tot el món quin és el lloc més excitant, amb més potencial, per invertir en bio? I la resposta és Barcelona. Que sí, que estem començant, que no tenim experiència. Però precisament per això. Algú que busca or no el busca on el busca tothom, el busca en nous terrenys. Barcelona està ara mateix en el focus del sector bio: tens Mosaic, Peptomyc, Leukos, Minoryx o Aelix, que han captat l’atenció i els diners d’inversors de fora.

stats