ALBERT VIDAL

Una història de blanqueig

BPA, el tercer banc d’Andorra, va caure fa un any acusat pels EUA. Els seus propietaris, els germans Cierco, s’enfronten ara al govern. I a la guerra legal n’hi segueix una altra, igualment cruenta, per la imatge.

Els germans Cierco, els propietaris de BPA. / ÀLEX SANTALÓ Zoom

"No s'amaguen, se'ls veu circular en cotxe, però no tenen la vida social d’abans”, diu un banquer. “Quan hi he parlat, els he trobat bastant trinxats. És normal”, afegeix una segona font. Totes dues veus prefereixen l’anonimat per referir-se als germans Higini i Ramon Cierco. Un any després del col·lapse de la Banca Privada d’Andorra (BPA), els Cierco estan al centre de totes les mirades en un país, Andorra, acostumat a rentar la roba bruta a la seva manera.

Blanquejar, en el món financer, és un concepte que admet pocs dubtes: es refereix a reintroduir en el sistema diners provinents d’activitats il·legals o del frau fiscal. Blanquejar també pot fer referència a l’endolciment d’una realitat sòrdida, a l’intent de millorar la imatge d’un actor. La distància que hi ha entre les dues accepcions comprèn la sorda batalla que s’ha obert en l’últim any a Andorra amb els Cierco de protagonistes.

El 10 de març del 2015 queia una bomba sobre la banca andorrana: el FinCEN, el departament de l’administració nord-americana que lluita contra el blanqueig, acusava el tercer banc andorrà d’haver netejat diners dels mafiosos Andrei Petrov i Gao Ping i de la petroliera pública veneçolana PDVSA.

Allò va significar que automàticament els bancs de fora d’Andorra que col·laboraven amb la BPA tallessin les seves línies amb l’entitat andorrana, cosa que impedia que el banc continués operant. El govern va intervenir l’entitat i tot plegat va forçar un corralito que encara dura: els 29.000 clients de l’entitat poden retirar un màxim de 2.500 euros a la setmana, cosa que va arribar a provocar escenes de tensió, cues i por. De retruc, Banco Madrid, el banc de la BPA a Espanya, va entrar en liquidació i va deixar atrapats 15.000 clients.

El govern andorrà va gestionar una crisi sense precedents que esquitxava el seu segon sector econòmic. Les altres entitats andorranes (AndBank, MoraBanc, Crèdit Andorrà i Banc Sabadell d’Andorra) lamentaven el cop rebut per un sector que aporta el 20% del PIB del país però que té una influència molt superior: és qui finança el govern. A diferència del turisme, a més, està en poques mans. Els Pintat, els Casal, els Reig, els Ristot i els Mora són els propietaris dels bancs, amb forts vincles amb la política i un poder transversal en un país que no arriba als 80.000 habitants.

En els últims mesos, la situació s’ha anat aclarint: s’ha fet una auditoria per destriar els actius sans dels tòxics a la BPA. S’ha creat un nou banc, Vall Banc, per acollir els actius no sospitosos. Aquesta entitat està actualment a la venda, amb vuit interessats, entre els quals hi ha tots els bancs andorrans i quatre d’estrangers, en un procés que es podria resoldre a finals d’aquest mes.

Però tot aquest procés, que ha comptat amb l’impuls del govern andorrà que lidera Toni Martí (del partit Demòcrates per Andorra) i de la resta del sector financer andorrà, ha tingut una víctima evident: els germans Cierco, que han perdut el control d’un banc del qual tenien el 75% d’accions. Pitjor ho té qui era el seu conseller delegat, Joan Pau Miquel, en el càrrec des del 1994, que mantenia una estreta relació amb els Cierco, fins al punt que era conegut com “el tercer germà Cierco”. És a la presó des del 16 de març de l’any passat.

Les acusacions contra la BPA van colpejar durament una vall que té fòbia a la crítica estrangera. I això va provocar que els Cierco es convertissin, ara fa un any, en els dolents oficials d’Andorra. El Principat no és un bon lloc per estar sota sospita i diferents fonts van explicar a aquest diari que els Cierco van desparèixer de la vida pública. Tant és així que els rumors es van propagar: es va dir que havien deixat de viure a les seves residències habituals per instal·lar-se a un hotel de la seva propietat, després es va especular que un d’ells havia marxat a viure a Suïssa, que l’altre era a Miami... Jaume Bartumeu, el seu advocat, ho nega tot rotundament. Del que no hi ha dubte és de quina ha sigut l’obsessió dels Cierco aquests mesos: preparar la seva defensa i restablir el seu bon nom.

Jaume Bartumeu:“Els Cierco han perdut 365 milions d’euros per culpa de la intervenció de BPA”

Els banquers andorrans van contractar als EUA el gabinet de comunicació Sphere Consulting i el despatx d’advocats Lewis Baach. També van contractar els serveis de l’agència de comunicació internacional Kreab i del prestigiós bufet madrileny Uría Menéndez. Al Principat compten amb Silvestre Advocats i amb Jaume Bartumeu, que havia sigut primer ministre andorrà.

És precisament Bartumeu qui explica aquestes contractacions: “És per quedar garratibat que els que han causat aquests mals es queixin que una família defensi els seus drets. Mentre Andorra no sigui xavista, la gent té dret a defensar-se”. Interrogat sobre la seva influència política, Bartomeu és contundent: “Primer, el meu partit només té dos dels 28 parlamentaris que hi ha. I segon, a Andorra els antics primers ministres no tenim ni despatx al passeig de Gràcia ni sou vitalici. Hem de continuar treballant”. Això ha fet: les demandes dels Cierco contra el govern per la gestió de la crisi de la BPA s’han succeït i reclama 365 milions d’indemnització.

Pot dir-se que aquest conglomerat d’advocats i gabinets de comunicació ha fet feina. Ara fa un any, a peu de carrer pocs creien en la innocència dels banquers. Segons ha pogut comprovar aquest diari, les coses han canviat. “Si llegeixes el llibre que han publicat, et fas dues preguntes”, diu una font política del Principat que ara fa un any els mirava amb indissimulada sospita. “Per què hi ha una persona a la presó des de fa un any sense haver estat jutjada? Per què un jutge ha expropiat un banc sense judici previ? El llibre, fet de documents, deixa el govern amb el cul enlaire”, afirma aquesta veu, pròxima als socialistes.

Poc abans de la publicació d’aquest llibre, el FinCEN va aixecar la prohibició d’operar amb la BPA. Les dues parts enfrontades -el govern i els Cierco- van voler veure en aquest fet una constatació que tenien raó. Els primers hi van veure validada la intervenció; els segons, una prova que el FinCEN havia sobreactuat i volia evitar un judici. La batalla per la imatge encara va tenir un últim gir inesperat: la publicació a The Economist, la bíblia del periodisme econòmic, d’un article que qüestionava els reguladors nord-americans en casos com el de la BPA. “Hi ha evidències que donen suport a la teoria del boc expiatori”, deia l’article, que qüestionava el secretisme del cas i el tracte desigual que dispensa el FinCEN als grans bancs i als petits.

Però l’article no ha impressionat els altres bancs andorrans consultats per aquest diari. “Hi ha articles que m’han semblat dirigits. És una família que té molts mitjans i que ha fet moltes accions comunicatives”, diu una font bancària, que no té dubtes sobre la mala praxi de la BPA: “Sempre pots dir que tot és part d’una gran conspiració, però en aquesta hi ha intervingut tot el món”. “Queda clar que els Estats Units tenen un historial en això dels danys col·laterals i que el comunicat de l’any passat va ser devastador -afegeix un altre directiu-. Però també és veritat que tots sabem que la BPA no funcionava com la resta de bancs: van ser temeraris i el seu conseller delegat no va estar a l’altura”. “Van fer coses que els altres ni ens plantegem”, afegeix.

El govern no ha assistit en silenci als esforços de l’entorn dels Cierco i aquesta setmana (la mateixa en què els banquers presentaven el llibre sobre el cas) es feia pública l’auditoria de PwC sobre la realitat de la BPA. Les conclusions són demolidores: un 19% dels actius de l’entitat poden haver sigut diners blanquejats, cosa que implica un miler de clients i suposa mil milions d’euros.

A l’espera dels judicis, al país no troben res de positiu a la crisi de la BPA, malgrat que els bancs tanquessin el 2015 amb un augment dels recursos gestionats del 2,3%, gairebé 45.000 milions. “Ha sigut tot un desastre. El cop reputacional és tan gran que no pots celebrar que a un rival li vagi malament”, diu una veu. Per il·lustrar-ho, deixa una pregunta i una resposta: “¿La fallida de Bankia a Espanya va tenir alguna cosa positiva? Doncs no”.