De fa temps que es va dient que aquesta crisi deixarà hipotecada la propera o, fins i tot, les properes generacions. Qui ens havia de dir que ens trobaríem en un escenari d'aquesta mena quan, fins fa quatre dies, anàvem reduint, i fins i tot eliminant, impostos. De fet, fer front al deute tindrà un efecte semblant a la creació d'un nou impost en forma de més càrrega fiscal, principalment per als assalariats, i de menys prestacions socials. És a dir, ve a ser com recuperar l'impost de successions per als nostres hereus, però en lloc de tenir el seu caràcter tradicionalment progressiu, serà més aviat regressiu.
A aquest monumental desgavell no hi hem arribat per casualitat. Crec que tot plegat deriva d'un discurs dominant fonamentat en una lectura, interessada i sectària, de les virtuts dels mercats que portada a l'extrem, com ha succeït, ha animat comportaments, en certs àmbits político-financers, propers al deliri. Al mateix temps, la debilitat de les nostres institucions ha resultat ben evident. El nostre era un marc institucional feble, més concebut per a una economia tancada, que s'ha vist incapaç d'assenyalar i fer respectar les línies vermelles que no podien traspassar-se en cap cas.
Com a conseqüència de tot plegat, ara ens trobem amb aquest extraordinari endeutament, que caldrà tornar. I a més podem fer-ho perfectament sense fer estralls en el nostre estat del benestar. La profunda transformació productiva de les darreres dècades, juntament amb la capacitat i actitud de les noves generacions, en són la millor garantia. Només caldrà que, d'una vegada, Europa es decideixi per afavorir el creixement i ja podrem començar a pagar la hipoteca.
I, particularment, estic encantat de deixar a la propera generació aquesta hipoteca si els vents de la crisi s'emporten els qui han dut al desastre. La pitjor herència seria no deslliurar-nos d'aquella manera de fer que ens ha portat on som. Però, la veritat, les meves esperances no són gaires. Especialment quan veig com a Barcelona i Madrid competeixen, amb totes les seves forces, per atreure una reproducció de Las Vegas. Encara no hem acabat amb les conseqüències de la bombolla financera immobiliària i n'hi ha que fan la gran aposta, mai més ben dit, per una ciutat del joc. Una nova i gran herència per a les properes generacions.
Jordi Alberich és economista
