EL PERSONATGE
VICENÇ MOLINÉ

Un grumet al timó d'un vaixell naufragant

La crisi de Xipre ha dirigit els focus sobre el president de l'Eurogrup, fins ara un desconegut de la política europea. Discret i auster, ha intentat canviar l'estil dels rescats bancaris.

Quan els 17 països de l'eurozona van escollir Jeroen Dijsselbloem com a nou president de l'Eurogrup, tothom va haver de mirar dues vegades el nom del que tot just feia dos mesos havia estat escollit ministre de Finances holandès. Tot i ser un nom desconegut per a la immensa majoria i sense un alt perfil polític, tenia el màxim suport, exceptuant el d'Espanya, l'únic país que hi va votar en contra com a senyal de protesta pel monopoli que exerceixen els polítics de països del nord sobre els alts càrrecs europeus.

Nascut el 1966, Dijsselbloem va rebre una educació catòlica, en línia amb les creences dels seus pares. Les estades a l'estiu a Anglaterra i el fet que el seu pare fos professor d'anglès li van servir per dominar aquest idioma de petit i les profundes arrels rurals del seu país el van portar a estudiar economia agrícola a la Universitat de Wageningen.

El mateix any en què va començar la carrera es va afiliar al partit laborista holandès, on ha fet una carrera de fons fins a arribar al govern. Després de la llicenciatura va cursar un màster en economia a Dublín i immediatament va començar a treballar com a ajudant del ministre d'Agricultura holandès al mateix temps que era escollit regidor de la ciutat de Wageningen. El 2000 va ser escollit diputat al Parlament holandès.

Inicis prometedors

Després de les eleccions de la tardor passada, Dijsselbloem va demostrar tot el seu potencial. El seu paper clau en les negociacions entre els laboristes i els liberals li va valer la cartera de Finances i amb el primer viatge a Brussel·les, on només havia estat durant un any com a becari a la delegació del seu partit, va deixar bocabadats tots els alts funcionaris del Consell Europeu.

Segons explica una font citada per Reuters, en un moment en què les negociacions sobre la unió bancària estaven encallades, el totpoderós ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, va reunir en un despatx els pesos pesants de la Unió Europea. Quan Dijsselbloem se'n va adonar, no va dubtar a trucar a la porta i entrar tot i que ningú l'havia convidat. I no en va sortir fins que no ho van fer la resta, amb l'acord tancat. La seva defensa de l'austeritat amb to conciliador i amb un to poc donat a les estridències el va llançar a la presidència de l'Eurogrup, amb el suport del pedigrí que suposa que el seu país conservi la triple A de totes les agències de qualificació.

I en qüestió de dies ja va fer un senyal del seu estil. Com a responsable de les finances holandeses, va nacionalitzar el banc SNS Reaal i, per minimitzar el cost al contribuent, va deixar sense ni cinc els accionistes ni els propietaris de deute subordinat de l'entitat. Tot i que els dipòsits no es van tocar, va ser la primera vegada que es feia pagar primer el rescat als accionistes i als bonistes d'una entitat bancària de l'eurozona. I va ser un assaig del que s'aplicaria a Xipre pocs dies després.

Inexperiència

Dijsselbloem, però, no és el veterà Jean-Claude Juncker, el seu predecessor durant 11 anys, i en el cas de Xipre no va controlar tots els elements. Molts analistes el responsabilitzen de la fatídica decisió d'acordar una quitança pels dipòsits de menys de 100.000 euros.

Tot i que molts dels seus amics diuen que l'adjectiu que millor el defineix és calvinista , Dijsselbloem és catòlic i viu amb la seva parella, amb qui té un fill i una filla. A la casa familiar també hi cuida uns quants porcs, un record de quan es volia dedicar a l'agricultura. En qüestió de dies, ha passat de l'anonimat a protagonitzar les portades dels principals diaris, de moment, pels efectes negatius de les seves decisions. Al Regne Unit, de fet, ja fan broma amb l'afició que té a les comèdies de Monty Phyton.