El gran, el mitjà i el que fa ‘bulto’

Una amiga empresària m’ha demanat consell aquesta setmana per a la seva presentació davant del consell d’administració d’un possible client. En realitat, m’ha demanat, literalment, que posi unes espelmes per veure si els esperits conspiren perquè sigui l’escollida. Quina poca fe, oi? Bé, jo diria que es tracta de realisme pragmàtic, i ara us explico per què.

L’empresa en qüestió, com moltes altres, té per costum demanar tres pressupostos sempre que té un projecte important. En aquest cas, un rebranding integral de la seva marca. Els finalistes que han d’anar al consell, on fins i tot hi ha els Senyors de Negre del capital risc, són una empresa molt gran, una empresa mitjana i una empresa petita (la de la meva amiga). Qui guanyarà?

Dic que la meva amiga és realista, i no només derrotista, perquè sap que, segurament, la seva estona davant dels consellers és pur teatre: la batalla és entre la gran i la mitjana. Com confiarà aquest possible client (una empresa de gairebé 100 milions d’euros de facturació) en una empresa que no arriba als cinc treballadors?

És possible que els serveis, la dedicació i entrega i els resultats que pugui oferir la meva amiga siguin molt millors que els que donin els seus rivals. També és possible tot el contrari. El quid de la qüestió és que aquests senyors consellers no s’arriscaran escollint la micropime, tant si creuen com si no que ho pot fer millor.

La raó d’això és fàcil: ningú ha sigut despatxat ni ha fet mai el ridícul per haver contractat el líder. I com que a les grans empreses la supervivència és tan complicada, la meitat de la gent es dedica a delegar decisions i responsabilitats, posar el pilot automàtic i qui dia passa any empeny.

El capitalisme i tot això de l’empresa privada no és tan dolent com es diu, però encara no hi ha un sistema prou bo per blindar-se davant de les misèries de l’espècie humana.