L’EXECUTIVA AGRESSIVA
L’EXECUTIVA AGRESSIVA

Jo, explotadora

Divendres vinent és Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors. És una festivitat que sempre m’ha agradat, potser perquè és una de les poques diades laiques que se celebren amb un festiu a tot l’Estat i, de fet, en molts països de tot el món. Jo no us tornaré a escriure fins diumenge vinent, així que m’avanço una mica per desitjar-vos a tots un bon Dia del Treball.

“Castigui aquests homes, faci un exemple amb ells, pengi’ls i salvi les nostres institucions”. Això va dir el fiscal durant el judici que es va celebrar contra els anomenats màrtirs de Chicago, uns sindicalistes anarquistes que a finals del segle XIX van ser executats als Estats Units després de reivindicar les jornades laboral de les vuit hores. Gràcies a persones com aquests sindicalistes en bona part del món tenim avui una vida bastant digna i una qualitat de vida acceptable.

Dit això, tenint en compte els sous que es paguen a la meva empresa, estic segura que, per a molts, jo podria considerar-me una terrible explotadora. No puc dir que em senti orgullosa de pagar les nòmines d’uns quants mileuristes, professionals que mereixerien sens dubte cobrar el doble del que paga la meva petita empresa. No crec que limitar el nombre de treballadors i així poder augmentar els salaris sigui fer un favor a la societat, i probablement això limitaria les possibilitats de viabilitat i creixement de la meva empresa. Quin ha de ser, doncs, l’indicador de si sóc o no una horrible explotadora?

A Suïssa es va votar (i rebutjar) una llei per establir la coneguda iniciativa 1:12, és a dir, limitar els salaris dels directius de manera que el seu màxim no superi en dotze vegades el salari més baix de la companyia. A la meva microempresa, la relació supera en molt poc l’1:2. Tenint en compte que, com a empresària, no tinc dret a l’atur, que treballo més hores que ningú i que puc anar a la presó per un munt de coses, crec que podré dormir tranquil·la aquest Primer de Maig.