Empreses 17/01/2016

Un exparadís anomenat Xina

Nous rivals barren l’entrada a l’empresa catalana: són firmes locals, que coneixen el terreny i tenen les autoritats a favor

Elena Freixa
4 min
Un exparadís
 Anomenat Xina

Els anys en què la Xina prometia un territori verge i ple d’oportunitats per a les empreses estrangeres ja són història. La realitat del país ha canviat i la competència no para d’endurir-se perquè els que planten cara a les companyies catalanes que s’hi aventuren no són només competidors estrangers, sinó empreses locals xineses que pugnen per dominar el mercat interior, cada cop més prometedor per l’eclosió d’una classe mitjana amb més poder adquisitiu. Els informes de les consultores internacionals retraten un mercat creixentment complicat però, per si no n’hi hagués prou, cada cop hi ha més companyies que poden explicar en primera persona els fracassos que han trobat en el seu pas per aquest mercat llunyà, tant per la distància física com per la cultura i el funcionament intern.

Un dels últims abandonaments sonats a la Xina és el d’Idilia Foods (l’antiga Nutrexpa), fabricant del Cola Cao, que va aterrar-hi fa 20 anys com una de les primeres companyies catalanes que gosava posar-hi els peus. Va viure uns anys exitosos en què el negoci al país va arribar a facturar 30 milions gràcies al cacau en pols, allà anomenat Gao Le Gao (“Alt, feliç, alt”, en la traducció xinesa), i als pastissets i galetes, però al final les complicacions dels últims anys van fer-lo deficitari, segons expliquen fonts coneixedores de l’empresa. Amb l’escissió de Nutrexpa en dues empreses que controlen ara branques diferents de la família fundadora, Idilia Foods va decidir vendre l’any passat la filial xinesa al gegant filipí Liwayway, fabricant de begudes i snacks, i abandonar el gegant asiàtic.

El cas d’Idilia no és aïllat. El mercat xinès s’ha tornat un trencaclosques sense solució per a altres companyies catalanes com Desigual, que no ha sabut traduir en aquest país el seu èxit global. També Seat va desistir després d’un any testejant el mercat i exportant vehicles des de Barcelona. I el BBVA, que el 2014 va vendre’s la participació a Citic Bank. Abans ho havien fet d’altres, com Agrolimen, que va tancar el 2008 la planta de pastilles per al caldo Jumbo. També Chupa Chups ho havia intentat de manera infructuosa.

A la llista recent de desertors de la Xina també s’hi han de sumar grans firmes globals com Yahoo, que va tirar la tovallola l’any passat; el Deutsche Bank, i la cadena d’electrodomèstics Media Markt, que va abaixar persianes fa tres anys.

Un dels grans motius dels fracassos és que les companyies estrangeres topen amb nous contrincants que ja no són forans, com elles, sinó locals. Una nova classe empresarial xinesa s’ha fet forta en els últims anys i juga amb l’avantatge de conèixer molt millor la idiosincràsia del mercat i les seves particularitats, explica el professor de l’Iese Alfredo Pastor. “El clima regulatori actual és menys favorable a l’empresa estrangera i la xinesa n’ha après molt, així que, en la competició cara a cara, o bé l’estrangera té alguna cosa especial a oferir o acaba tenint les de perdre”, sosté Pastor.

Els xinesos han passat de ser els aliats irrenunciables de les companyies occidentals que arribaven a Xangai o la zona de Canton a saber-ne tant com elles en alguns camps. La competència local s’ha nodrit de l’experiència de l’allau d’implantacions passades. “Han après de processos de producció, de distribució, de qualitat i algunes ho fan molt bé i obliguen a ser molt veloços els estrangers que volen abordar el mercat”, corrobora Marco Marazzi, advocat del bufet Baker & McKenzie, que és membre de l’àrea xinesa de la firma. Però, a més, els grups xinesos locals hi aporten un coneixement més profund dels hàbits de consum dels clients, la llengua i la cultura, i tenen també “més avantatges de l’administració”, remata Marazzi.

Aquesta agilitat també es veu a l’hora de buscar contactes, un recurs que és més a l’abast dels autòctons, defensa l’advocat de Baker. Resulta essencial en un mercat en què la política va tan lligada a l’economia. “Les actuacions estan subjectes a un risc polític perquè les decisions del govern tenen gran importància en una economia en què hi ha control de capitals, en què el sistema financer està intervingut per l’estat i en què calen aprovacions per desplegar inversions”, defensa Xavier Cuadras, economista de la UPF.

Malgrat les traves, la Xina continua atraient empreses a tot el món. “Hi ha empreses que marxen i d’altres que arriben; el sector manufacturer està sobredimensionat, però hi ha nous sectors, com l’alimentari i els serveis, en què s’obren grans oportunitats”, sosté Jaume Giner, d’Esade. Altres sectors, els estratègics com les telecomunicacions i l’energia, però, tenen un control ferri del govern xinès, que afavoreix les companyies de casa, diu Marco Marazzi.

Deixar-se perdre el primer mercat mundial, amb un potencial de consum tan gran, no és fàcil, i moltes firmes catalanes no han abandonat l’objectiu al primer revés. És el cas de Tous, el fabricant de joies català que està intentant implantar-se a la Xina. D’altres, com Mango, també han repensat estratègies de creixement en aquest país. En el seu cas, va reduir la presència a només botigues de la seva marca al país i va deixar de vendre en córners de centres comercials, i va reduir així la xarxa de més de 160 punts de venda a menys d’un centenar.

El que sí que ha perdut la Xina a favor d’altres mercats del Sud-est Asiàtic -com el Vietnam i Bangla Desh- és la imatge de país low cost per anar-hi a fabricar i exportar després cap a Europa, explica el professor Alfredo Pastor. Ara les implantacions industrials miren, sobretot, al mercat interior o dels països del voltant. La pujada de costos de producció, i molt especialment dels sous, ha sigut constant i progressiva en els últims deu anys i ha espantat companyies estrangeres. Algunes han reconvertit les plantes xineses en unitats que treballen només per als mercat locals.

Aquest canvi també ha afavorit, en paral·lel, casos de relocalització industrial. D’episodis de retorn industrial Catalunya n’ha viscut exemples com el de la fàbrica de mitjons Cóndor, el 2011, i el cas Comansi, que va relocalitzar les seves joguines a Cornellà i altres països d’Europa a partir del 2012. També el fabricant d’esquís Rossignol va retornar producció a la planta d’Artés aquell mateix any.

stats