L'esquerra es retroba

La crisi ha proporcionat a l'esquerra europea l'oportunitat de retrobar un relat. Des que Tony Blair va estrenar la famosa tercera via , les polítiques d'esquerres havien quedat diluïdes i costava diferenciar entre les polítiques econòmiques de, posem, Zapatero i Aznar. Però amb la crisi, l'esquerra ha trobat un enemic contra el qual articular-se: les polítiques d'austeritat. I amb la seva pressió (i amb l'evidència que l'austeritat tota sola provoca un cercle viciós), l'esquerra ha aconseguit que Brussel·les comenci a parlar de creixement.

François Hollande va guanyar els comicis a França amb la promesa d'acabar amb les receptes alemanyes de contenció en la despesa, i a Grècia un partit desacomplexadament d'esquerres com Syriza es postula com a guanyador de les eleccions que se celebren avui, com explicava recentment Carme Colomina a les pàgines d'Internacional d'aquest diari. El fenomen encara no s'aprecia a tot arreu i, de fet, a Catalunya l'oposició a les retallades ha donat arguments als partits d'esquerra però encara no els han permès edificar una alternativa de govern clara, i a la resta d'Espanya encara menys. Potser és que les últimes eleccions són massa recents en tots dos casos.

A Catalunya i a Espanya l'oposició a l'austeritat ha proporcionat un eslògan, però encara no un discurs. Bàsicament per una raó: perquè no hi ha alternativa. El mateix Paul Krugman, mediàtic Nobel d'economia, admetia recentment en una entrevista a El Mundo que ell mai ha dit que Espanya hagi d'abandonar les retallades i aprovar un pla d'estímul. Bàsicament, perquè no pot: Espanya no té qui la financi. I ja no diguem Catalunya. La solució al debat austeritat versus creixement és que siguin les institucions europees i els països en bon estat (sobretot Alemanya, que fa de locomotora) qui impulsin aquestes polítiques d'estímul i d'augment de la despesa. Això és el que diu Paul Krugman. I crec que té raó.

Àlex Font Manté és coordinador de l'Emprenem