ARA Emprenem

Article aparegut al número 73 de  la revista Mètode de la Universitat de València

Cap a la societat de l’abundància frugal

Benestar i productivitat

El benestar que gaudeix la societat moderna és fruit de la seva història, però sobretot dels augments obtinguts en la productivitat. La humanitat ha anat fent el camí de millora a cop de salts. Des de la descoberta del foc fins la implantació massiva d’Internet hi ha un seguit de descobriments que han possibilitat millores substancials en la productivitat que a la fi s’han convertit en més riquesa i més benestar. Els grans salts al llarg de la història han estat la descoberta del foc, l’ús de la roda, el domini de l’energia i la massificació de la informació.

L’impacte de la descoberta del foc a la prehistòria va permetre als nostres avantpassats (Home de Talteüll 450.000 anys) millorar la seguretat, gaudir de calor per protegir-se del fred i menjar millor, fet que va tenir conseqüències en un allargament de l’esperança de vida. La roda va ser descoberta a Mesopotàmia uns 3500 anys a.C., va arribar a Xina cap a 2800 anys a.C i a Egipte uns 1500 anys a.C. El seu ús va ser essencial en la difusió del transport, cosa que canvià les relacions econòmiques dels homes.

Examinant el guany simple de productivitat de la humanitat podem veure, a títol d’exemple, el cost a preus d’ara de construir la piràmide de Keops tal i com es va fer llavors a Egipte, com s’hauria fet després d’haver conegut la roda, i després de la revolució industrial,  tal com ho faríem ara. En el temps dels egipcis, el cost de construir la piràmide movent els blocs amb rodons de fusta i amb palanques seria d’uns 18.000 milions d’euros. El descobriment de la roda milloraria aquest cost fins uns 1.800 milions d’euros i l’ús de l’energia i la mecanització derivada de la revolució industrial rebaixaria aquest cost fins uns 180 milions d’euros. En definitiva, la història de la humanitat hauria permès en aquest exemple un guany en productivitat de 100 vegades, les primeres 10 van passar des de l’any 3000 a.C. fins mitjans del segle XIX i les altres 10 des del segle XIX fins ara. El guany de productivitat és una funció quadràtica del temps en la història. Read the rest of this entry »

He de reconèixer que el Partit Popular m’ha agafat amb el peu canviant en política energètica. És tan simple la seva política que es resumeix dient que només defensa exclusivament els interessos de les companyies elèctriques Endesa, Iberdrola i Gas natural. No pretén millorar la mala dependència energètica de l’exterior, mata les renovables dient que són les culpables del desgavell i evita fer l’exercici de compliment energètic amb la Unió Europea. Això ho deixa per més endavant, no adonant-se que llavors farà tard en moltes coses.

Des de la comissió d’energia de Pimec hem tingut ocasió de començar un intent de negociació amb el ministeri. Per fer el camí ens hem trobat amb un representant electe del partit que feia la feina de filtre entre nosaltres i el ministeri. La reunió va ser interessant. El ministeri només vol parlar del que vol. En aquests moments només vol parlar de com disminuir el dèficit tarifari i de no augmentar el parc de generació elèctric a Espanya, intentant equilibrar millor la demanda amb l’oferta.

Quan al dèficit tarifari només vol parlar d’augment de preus a l’usuari i de disminuir les primes de les renovables. No vol parlar de costos de generació, només vol parlar dels peatges. Es nega a escoltar que l’energia nuclear es beneficia d’un sistema de generació de preus que aporta un guany de prop de 20 €/MWh, uns 1.200 milions d’euros als seus propietaris. Evidentment no es pot negociar amb algú que només vol escoltar el que vol. La meva actitud és que no cal perdre temps negociant res, el que cal és guanyar-lo fent fora aquesta gent impresentable. Read the rest of this entry »

En els darrers anys hi ha hagut gran profusió de propostes sobre el futur dels cotxes. La hipòtesi principal és que la gasolina tindrà un preu exageradament alt i que els combustibles renovables no podran substituir-la, almenys a un preu inferior.

Durant més de 10 anys la pila de combustible ha estat l’objectiu principal dels cotxes del futur. Sigui amb hidrogen o bé reformant alcohols hi ha hagut nombrosos prototips de piles de combustible, essent el més conegut el Mercedes classe A que fins i tot tenia data de sortida al mercat i clients potencials. Però no, el cotxe de pila de combustible encara no està a l’abast, possiblement perquè l’eficiència de la pila queda anul•lada quan és aplicada al cotxe de velocitat variable i quan s’hi afegeix l’eficiència de produir el combustible. Posteriorment ha estat l’arribada dels cotxes elèctrics amb bateria de liti el que ha pres la moda. Però el rang d’autonomia, el pes i el preu són greus inconvenients per la seva proliferació. S’espera que la densitat energètica d’aquestes piles millorin en els propers anys, des de 100-150 Wh/kg fins 400 Wh/kg, com també que la seva introducció al mercat vingui acompanyada per canvis culturals: un cotxe que fa el 99% del seu recorregut com a urbà no té perquè tenir una definició d’extraurbà. Això vol temps per ser assimilat per la societat.

Hi ha més desenvolupaments en curs? Sí, els cotxes de combustió convencionals també estan evolucionant, tant en el redisseny dels motors com en la composició i adequació del seu funcionament. Read the rest of this entry »

El diagrama Sankey per a l’any 2010, les darreres dades oficials a Espanya, mostren alguna cosa interessant, que el model energètic espanyol es mou. Per exemple, el rendiment del sistema elèctric a l’any 2006 va ser del 38,2%, mentre que el de l’any 2010 és del 43,8%. On rau el canvi? En la penetració d’energies renovables i la disminució del carbó, del petroli i del gas en la generació elèctrica. En aquest nou diagrama he diferenciat la pèrdua del sistema elèctric per transport i per transformació del de l’exportació. Al país li convé exportar per equilibrar la factura energètica. Si importem el 64,5% de l’energia primària  convindria exportar més del 20% en forma d’electricitat, un 30%, cosa que només es pot fer amb l’augment del parc d’energies renovables. Per això cal augmentar la connexió elèctrica amb França pel Pirineu.

Catalunya pateix un retard gairebé incomprensible en el desenvolupament de l’energia eòlica. Si Espanya té una potència eòlica propera a 20.000 MW Catalunya no està gaire lluny dels 1.000 MW. El pla eòlica català preveu 3.500 MW, però després del decret  1/2012 només es podrà arribar a una potència eòlica de 1.496 MW, menys de la meitat prevista inicialment. És a dir, Catalunya disposarà del 7,5% de la producció eòlica quan el pes del territori a Espanya és del 20%.

No cal dir que això afecta al desenvolupament industrial del teixit català, tant disminuït en els darrers 10 anys. El pla eòlica català era una de les últimes oportunitats per atrapar el temps miserablement perdut. Perquè, cal recordar-ho, la pèrdua del tren va començar en l’últim govern Pujol i ha prosseguit en els darrers dos governs tripartits. És insòlit com una societat com la catalana pot arribar a fer tants fiascos seguits, pot ser tan inoperant, cagadubtes, davant un futur tan clar com el de l’energia eòlica. Vol dir que des de fa més de 10 anys els polítics catalans no han tingut ni la més mínima idea sobre quin és el futur de la propera revolució industrial. Aquí hi ha una explicació del declivi industrial del país. Nefast!

Quan l’administració pública havia vençut una part dels enigmes mentals, superant barreres per arribar directament al sostre de  3.500 MW que el ministeri atorgava a Catalunya, surt el decret 1/2012            que paralitza el procés. Per sort queda el projecte Zéfir que impulsa l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya per atrapar el que queda de desenvolupament tecnològic en energia eòlica.

El projecte Zéfir pretén ser una estació de proves per a nous aerogeneradors marins. Fins ara gairebé tots els parcs de generació eòlica marina s’han desenvolupat en mars d’aigües poc profundes, sobretot en el mar del nord, amb profunditats inferiors als 50 metres. La costa espanyola té profunditats més altes dels 50 m. i cal desenvolupar noves tecnologies que permetin aquesta implantació fins el punt d’arribar a ser flotants.

Read the rest of this entry »

Aquesta setmana hem vist com l’empresa on treballo ha patit un impagat indescriptible. Un client de Manresa, Paper Converting S.L. , amb El Sr. José Luis Escamilla Gonzalez de gerent, ha decidit no pagar el crèdit proveïdor amb L.C.Paper 1881 S.A. perquè el crèdit que mantenia li semblava insuficient. Amb un risc de Crèdit i Caució de 90.000 euros pretenia tenir un crèdit superior a 600.000 euros sense aportar cap més garantia que la seva paraula. Davant la resistència de L.C. Paper d’augmentar o mantenir el crèdit ha decidit no pagar el deute que mantenia amb aquesta.

Doncs bé, no n’hi ha hagut prou amb impagar el deute corrent que ha fet retrospectiu el pagament dels mesos vençuts gener i febrer. Tot això tenint saldo al seu compte de Banc de Sabadell. És una estafa com una catedral, amb la connivència de Banc de Sabadell que es fa el desentès tot i que té en les seves mans la documentació que acredita que el crèdit forma part de gènere entregat, manipulat i venut a clients sense el mínim problema.

Un país que pot fer actes com el d’aquesta naturalesa no pot anar bé. Si una acció com aquesta no és rebuda per l’administració judicial com una estafa amb caràcter penal, difícilment l’economia podrà sortir endavant, essent impossible establir la confiança mínima per permetre transaccions comercials amb certa fluïdesa. Si a cada client li hem d’exigir les mateixes garanties que els bancs ens exigeixen a tots, les relacions comercials entre empreses no seran possibles.

Empresaris com aquest senyor han de ser expulsats de l’economia del país. I és d’aqui,  de la Catalunya central. No us fieu d’ell i, si us paga en metàl·lic, analitzeu els bitllets.

Durant anys la incineració de residus sòlids urbans ha estat una solució injuriada per una part de la societat. Les raons per les que hi havia oposició a aquesta solució dels residus sòlids era que durant la combustió es formaven compostos no desitjats com dioxines i que aquesta solució anava en contra del reciclatge. Però l’eliminació de compostos clorats en els plàstics, la millora tecnològica en la incineració i en el tractament de fums, així com el desenvolupament de la recuperació de materials tant amb la recollida selectiva com en el tractament de la fracció restant, han portat a la solució incineració com a la millor solució per al tractament dels residus urbans.

Espanya genera 1,5 kg/h*dia, cosa que porta a un total de 26.091.021 tones a l’any 2010. La composició d’aquests residus és la següent:

Una política correcta de tractament de residus ha d’evitar la disposició a l’abocador, primer perquè és ineficient i car, després perquè cada vegada hi ha menys llocs disponibles i finalment perquè la descomposició en abocador genera una quantitat de gas metà altament nociu per l’atmosfera. Per tant una política correcta de disposició de residus sòlids urbans ha d’incloure:

• Recollida selectiva de paper i cartró, envasos de plàstic, vidre i fracció orgànica
• Plantes de tractament mecànic-biològic per a la fracció resta. L’augment de la recollida selectiva tindrà com a conseqüència que la quantitat recuperable de la fracció resta disminueixi.
• Plantes de compostatge per la fracció orgànica
• Plantes de digestió anaeròbia per la fracció orgànica.

Només la part biodegradable dels residus es pot considerar com a font d’energia renovable segons la Directiva 2009/28. En els residus actuals aquesta part que es pot considerar com renovable és del 46,5%. Per tant, des del punt de vista teòric és fonamental que el tractament de residus sòlids urbans es faci en la direcció de recuperar el màxim de material i d’aprofitar la major quantitat possible d’energia.

Read the rest of this entry »

El primer decret llei del ministre Soria tindrà efectes greus sobre el futur energètic espanyol i, per extensió, per l’economia del país. No és que la manca de primes ensorri el sector renovable, sinó que el decret porta implícit un canvi de model important.

El ministre Soria va redactar el decret llei amb les paraules exactes de l’informe de la fundació FAES “Propuestas para una estrategia energética nacional”, amb Fernando Navarrete com a Director,  Pedro Mielgo de coordinador, i amb la col·laboració de José Luis Díaz Fernández, César Dopazo, José Antonio Guillén, Conrado Navarro, Fidel Pérez-Montes i Manuel de Vicente-Tutor.

L’iforme repassa exhaustivament el panorama energètic espanyol, l’analitza i fa unes propostes clares que cal conèixer. Deixa clara la forta dependència exterior energètica d’Espanya del 80%, desgranant que el major consum és en el transport i en la generació elèctrica. Per resoldre el problema proposa augmentar més el transport per ferrocarril i apostar per la generació nuclear. Així de senzill!

De fet el 65% del combustible importat es destina a transport i a usos tèrmics industrials i domèstics. Només un 15% d’aquest combustible importat es destina a la generació elèctrica. Per tant, aquest no és el problema més greu del sector elèctric. En canvi el greu problema del transport és tractat de passada amb la proposta de més tren per mercaderies, sense ser més explícit.

L’informe es desfà en elogis a la generació nuclear, obviant qualsevol adaptació en seguretat arran del desastre de Fukushima. El primer argument per defensar aquesta tecnologia és el preu, xifrant-lo entre 30 i 40 €/MWh menor al mix espanyol. Fantàstic! Evidentment proposa prorrogar la vida de les centrals nuclears i revisar el tancament de Garoña.

Però el plat fort és la càrrega contra les energies renovables, per l’augment desenfrenat d’aquestes i per la nosa que fan a les centrals de gas. En les propostes és tan clar en aquest aspecte que diu,

d. Mientras persista la acumulación de déficit de tarifa, introducir una suspensión temporal en la instalación de nuevas plantas de producción eléctrica que requieran de apoyos fuera de mercado.

I continua dient,

e. Rediseñar las medidas de apoyo a la cogeneración en línea con las Directivas europeas apoyando solo la alta eficiencia, sobre la base de la eficiencia total de la instalación (incluyendo el calor útil) y de la reducción efectiva de pérdidas en el transporte y distribución de electricidad.

Ambdós apartats són els mateixos que els textos dels articles 4.1 i 4.3, per la qual cosa fa pensar que aquest decret ja estava redactat abans de constituir el govern i que el ministre Soria se l’ha trobat sobre la taula.

El govern té predissenyat un pla energètic que passa per l’augment del parc nuclear, proposant nous emplaçaments i fer concursos per noves centrals. Això implica que, ells diuen que no, es frenarà l’entrada d’energia eòlica per ser incompatible amb la nuclear i no s’acabarà fent el desenvolupament nuclear per manca de rendibilitat i de finançament. Tot plegat portarà a una pèrdua de temps que el podem estimar en deu anys.

La frenada en energies renovables s’havia de fer per esclarir la tendència de les primes, però una cosa és frenar i l’altra aturar en sec. Vull recordar que la funció de les primes és el desenvolupament de tecnologies que no són rendibles a preus actuals i que ens convenen pel futur quan esdevinguin rendibles. És una inversió de futur en coneixement, cosa que no serveix de res si es talla en sec la seva evolució. Tant l’energia fotovoltaica com la eòlica tenen expectatives d’esdevenir rendibles a partir dels anys 2015 i 2016. Una política intel·ligent hauria anar abaixant el pes de les primes any a any fins l’any de convergència. L’actuació del decret amputa radicalment aquest camí amb el risc de llençar per la borda tot l’esforç fet en els últims sis anys, uns 17.500 milions d’euros, tancant teixit industrial i instal·lador.

El decret deixa una porta oberta en l’article 3.2 quan diu “…el gobierno podrá establecer reglamentariamente regímenes económicos específicos  para determinades instal·lacions de régimen especial, así como el derecho a la percepción de un régimen económico específico,…, para aquelles instal·lacions de producción de enrgía eléctrica de cogeneración o que utilicen como energia primaria, energies renovables no consumibles y no hidráulicas, biomassa, biocarburantes o residus agrícoles, ganaderos o de servicios,…” Això s’entén com l’excepció al decret llei, com una porta per esmenar el decret. De fet és la constatació que algunes tecnologies han sobrepassat l’objectiu fixat i que en els darrers temps hi ha hagut bombolles en el sector que expliquen aquesta situació.

El sector fotovoltaic demana que, a partir d’aquest article es resolgui el concurs que s’havia de resoldre el passat novembre 2011 suposant l’entrada de 225 MW fotovoltaics més, 40 dels quals a Catalunya.

Però la mateixa cosa demana el sector fotovoltaic de Les Canàries, el sector eòlic de Galícia,… El ministre és clar: “La mayor parte de las comunidades han planteado excepciones, unas a la biomasa, otras a la energía eólica, a la cogeneración, otras a las termoeléctricas, pero si se establece una excepción para una comunidad, ¿cuál es el fundamento para no establecer excepciones para las demás? y si se hace de esta forma, ¿qué sentido tiene el real decreto? Si éste no tiene razón de ser estamos asumiendo que el déficit tarifario no tiene solución en España, pero como no estamos dispuestos a asumirlo, pues entonces no puede haber excepciones”

O sigui resignem-nos a perdre anys en un procés que estava en bona via i al que només li feia falta regular la velocitat que anava.

Ho sabia. El dia que vaig llegir el curriculum del nou ministre d’Industria, Energia i Turisme vaig veure que un home amb un perfil expert en turisme portaria a la ruina al sector energètic. Sempre m’he queixat que es posi al davant d’aquest ministeri persones que no entenen ni un borrall d’energia. El primer twit que li vaig dedicar va ser per explicar-li la diferència entre kW i kWh. No entenc perquè a Economia tothom té clar que el seu titular ha de ser una persona amb solvència en el tema i en canvi a energia hi pot anar qualsevol perfil. Quan raono això penso què faria jo si em posessin davant un ministeri de justícia o sanitat. Uf! quin ridícul tan espantós.

El tema energètic és clau en el futur de l’economia. És clau en el model futur de la societat moderna. Espanya importa un 5,5% del PIB en forma d’hidrocarburs i el dèficit tarifari arrriba a la xifra de 30.000 milions d’euros, gairebé la mateixa xifra que el govern haurà de retallar. Una equació complexa que no es resol amb una suma i una resta, un tema de gran dificultat que demana una visió experta per resoldre’l, no pas la reflexió simple d’una persona que tot just comença a veure el sector i els seus problemes.

Disminuir el pes d’hidrocarburs a l’economia vol dir actuar perquè el sector del transport consumeixi menys i generar electricitat amb menys gas i carbó. L’actuació sobre el consum de gasolines des de fa temps es fa augmentant l’impost alhora que puja el preu del petroli. L’augment continuat del preu actúa disminuint el seu consum, també perjudicant el desenvolupament de l’economia. Si el petroli suposa el 49% de l’energia primàra a Espanya, el gas aporta el 24% del qual aproximadament la meitat va a consum directe i l’altra meitat a la generació elèctrica. Abaixar de forma dràstica el consum d’hidrocarburs importats fent accions a més de l’augment de preus no és fàcil. Per un costat hi han els cotxes elèctrics, per l’altra hi ha el transport públic, però ni una cosa ni l’altra resoldran del tot el problema del transport, només l’alleugeriran. Caldrà la penetració de cotxes elèctrics, dels híbrids, la introducció de transport amb vehicles amb gas natural, l’augment de mercaderies per tren, la implantació de transport modal i la seva reducció per resoldre el problema. Un conjunt d’actuacions transversals. Read the rest of this entry »

Quan parlem d’energia oblidem sovint el màxim consum domèstic, la calefacció. He explicat en altres posts que el que la societat fa amb els combustibles fòssils és un barbarisme. El petroli i el gas són hidrocarburs amb un valor energètic i econòmic immensos. Amb ells es poden produir nombrosos productes químics i farmacèutics, i el seu potencial energètic és dels més alts que tenim en l’actualitat. Per tant és un pecat tecnològic fer-lo servir per escalfar aire a 21ºC. Hi ha solucions per disminuir el seu consum o bé per obviar definitivament l’ús en aquest àmbit? Evidentment que sí. Ja hem parlat en una altra ocasió de les possibilitats de la biomassa, sobretot si en aquest cas és en forma de pelet que alimenta una caldera d’aigua calenta. També hem dit que el biogàs es pot injectar en les xarxes convencionals de gas natural, al que caldria afegir-hi també la injecció d’hidrogen producte d’una sobreproducció elèctrica eòlica.

Però la opció més clara en el nostre espai és l’aprofitament de l’energia solar. Primer aprofitant la orientació de l’habitatge i propiciant l’entrada del sol, després escalfant l’aigua amb plaques solars i finalment emmagatzemant i gestionant el conjunt..

La construcció d’habitatges ha de tendir cap a la casa passiva i més endavant a la casa positiva, la que li sobra energia per vendre-la a la xarxa. La orientació de la casa i l’aïllament són fonamentals, però no són suficients per resoldre el problema. Així mateix caldrà escalfar l’aigua sanitària pels usos domèstics. Tot plegat es pot fer amb captadors solars tèrmics. El problema és que just quan la demanda és més forta, durant els mesos de novembre, desembre, gener i febrer, la radiació solar és baixa. Avui mateix a Llanars, a 1000 m. d’alçada, la radiació solar ha arribat a un màxim de 350 W/m2, amb una temperatura exterior de 7ºC. Amb aquestes condicions només es pot extreure del sol amb un cert rendiment (57%) aigua calenta a 21 ºC durant 5 hores. Llavors, què fer amb una energia amb un nivell tan baix, que es produeix en les hores que precisament no es necessita calefacció? En la literatura la solució que sovint es troba rau en l’aprofitament directe d’aquesta energia en aquestes hores però fent treballar les plaques solars tèrmiques a 40ºC. El resultat és nul (un rendiment del 33%) durant els 4 mesos citats, encara que pot ser una solució acceptable pels mesos de setembre, octubre, febrer, març, abril i maig, mesos on encara hi ha calefacció a zones de muntanya i la demanda és més baixa. En aquest cas la calefacció seria híbrida, amb combustible fòssil per quan la radiació no fos suficient. Read the rest of this entry »