Amb emprenedors no n’hi ha prou

S’ha posat de moda pensar en l’emprenedor com un element fonamental de les polítiques d’innovació i creixement econòmic, i dir que Europa no tindrà èxit en l’economia global si no som capaços de reproduir la cultura social i financera de Silicon Valley. Aquest enamorament social amb l’emprenedoria es deu a la creença que en la nostra època la innovació i el creixement econòmic són el resultat d’una activitat emprenedora que es manifesta en la creació de moltes petites empreses o start-ups, que són el millor vehicle per introduir nous productes i serveis en els mercats globals.

Malauradament, ens diu Mariana Mazzucato en un article a The Economist, que hi ha poca evidència empírica que sigui realment així. De fet, un estudi de la Universitat de Cambridge assenyala que el govern britànic es gasta anualment prop de 10.000 milions d’euros finançant pimes i start-ups, més que el que destina a la policia o del que gasta en universitats, sense evidència que hi hagi un retorn econòmic significatiu d’aquestes inversions, ja sigui en creació de llocs de treball, en productivitat o en innovació. Només l’1% de les noves empreses aconsegueixen facturar més d’un milió i mig d’euros sis anys després de la seva creació, i globalment la seva mitjana de vendes al cap de sis anys és d’uns 25.000 euros. Si es tenen en compte els llocs de treball perduts en els tres primers anys de vida en les start-ups que fan fallida, la creació neta de llocs de treball en aquest sector empresarial és molt reduïda.

La innovació pensa en gran

Per Mazzucato, els esforços no s’han de posar tant en les pimes i start-ups o en els emprenedors en si, sinó en l’ecosistema d’innovació dins el qual aquestes empreses neixen i viuen, i del qual depenen per transformar-se en el que realment importa: empreses innovadores i d’alt creixement, sigui quina sigui la seva mida. De fet, el tipus de creixement dit “intel·ligent” té lloc en països amb un gran nombre d’empreses mitjanes i grans, i un petit grup de pimes que sorgeixen de les empreses grans o de les universitats, aprofitant la recerca finançada pels governs. Per exemple, el boom de la biotecnologia als EUA no és el resultat d’emprenedors treballant en garatges, com a vegades es diu, sinó de dues circumstàncies molt diferents: la massiva inversió canalitzada per l’Institut Nacional de la Salut nord-americà en el sistema universitari, 800 bilions de dòlars entre el 1936 i el 2011, i per la llei Bayh-Dole, que va permetre que els beneficiaris d’aquests recursos públics poguessin patentar els resultats obtinguts, i així crear noves empreses innovadores.

Diners a llarg termini

Una altra confusió en el món de les start-ups és la rellevància que s’atribueix al capital risc com a eina de finançament en etapes inicials. Aquesta confusió ha comportat que des del sector públic s’hagi pretès suplir la manca d’aquest tipus de finançament amb resultats molt discutibles.

L’experiència de Silicon Valley ens mostra que les empreses de capital risc només actuen quan la dinàmica innovadora ja està en marxa, i que tenen molta pressa per sortir del negoci i fer caixa, ja sigui venent a empreses més grans o sortint a borsa. Una estratègia que no casa amb el finançament pacient i a llarg termini, que és el que acaba per produir innovacions amb transcendència econòmica. Poques empreses avui dia inverteixen en recerca bàsica com feien als anys 60 i 70 Xerox o ATT (Bell Labs). Cisco, per exemple, destina els mateixos recursos a la recompra de les seves accions -per incrementar el valor de les opcions d’accions, que són part important de la retribució dels seus directius-, que a R+D, un camí que ara Apple sembla imitar. Un ecosistema innovador necessita que les grans i petites empreses cofinancin la innovació juntament amb el sector públic, no que només busquin subvencions encobertes per beneficiar-se de manera parasitària dels recursos públics. Quan no anem sobrats de recursos, ni públics ni privats, ens hem d’esforçar a trobar la manera d’invertir-los de la manera més efectiva possible.

Ecosistema i educació

El que necessitem, si volem sortir de l’actual marasme econòmic, no és crear moltes start-ups, o obsessionar-nos a finançar qualsevol pime, sinó que hem d’aconseguir crear un ecosistema d’innovació en què aquestes empreses puguin fruir d’una interacció mútuament beneficiosa entre la inversió pública i la privada. I això demana que el sector públic pugui invertir seriosament en educació i en recerca, sobretot en àrees de coneixement que el sector privat deixa de banda perquè necessiten molt capital i tenen un alt risc tecnològic o de mercat, amb resultats a llarg termini. També cal que les grans empreses privades inverteixin en capital humà i en R+D, i no en enginyeria financera per crear valor per a l’accionista; que el sistema financer inverteixi en l’economia real i no en activitats que només generen beneficis monetaris a base d’inflar els preus d’actius preexistents.

Necessitem finalment un sistema impositiu que promogui les inversions amb retorns a llarg termini més que els guanys de capital a curt termini, i una regulació de la competència que tregui la son de les orelles a les companyies dominants i que no els permeti millorar constantment el seu compte de resultats només a base de preus excessius i tàctiques comercials que aixequen barreres al voltant dels seus mercats captius. Tota una revolució, però és el que necessitem perquè les start-ups puguin ser de debò una eina transformadora de la nostra realitat econòmica.