Arxiu de la categoria ‘Marketing’

Nova era en emprenedoria: l’estalvi de costos reals

dimarts , 1/05/2012

Ahir dinava amb dos companys de fatigues d’ESADE als quals tinc molt d’apreci. Avui són directors de negoci d’una coneguda casa de consultoria de Barcelona i sovint compartim impressions pel que fa al Barça i noves tendències del món empresarial.

Analitzant les últimes novetats del panorama de l’emprenedoria, els vaig fer adonar que enrere queden els models de negoci ostentosos i glamourosos. Em van inspirar, de forma inconscient, a escriure aquest post.

Si bé és cert que la iniciativa emprenedora està en un punt sense precedents al nostre país, també haureu pogut observar que els models de fa quatre o cinc anys ja són caducs. Ser emprenedor no equival a ser creatiu strictu sensu, sinó a ser capaç de reinterpretar un model que reclama un canvi substancial, ja sigui en estalvi de temps, diners o tots dos. Quan començàvem a tenir us de raó, era impensable que una família planifiqués les vacances davant d’un ordinador i que fos capaç de conèixer a temps real la disponibilitat dels hotels de la seva preferència, comparar-los i, fins i tot, tenir la opció de canviar-los un cop pagats. Tres quarts del mateix passava amb la compra dels bitllets d’avió. Avui dia, poques agències de barri queden a peu de carrer, on solíem anar amb els nostres pares. Els models, més que canviar, evolucionen, adaptant-se a una demanda cada cop més exigent i una competència cada cop més mordaç.

En aquesta línia, seguint el meu interès per les solucions innovadores i disruptives de solucions reals i quotidianes, alhora que estalvien temps i diners, voldria fer esment de tres start-ups que m’han cridat l’atenció recentment. Són models que plasmen les tendències i necessitats reals de la societat, contribuïnt a fer-la una mica més justa i equitativa.

En primer lloc, en B2B, tenim a Kantox. Espero que la meva laïcitat en el mercat Forex permeti una explicació suficientment entenedora per als que estigueu com jo: ofereix cobertura de divises a empreses que necessiten adquirir divises en un determinat moment. A través d’una plataforma amb impecable usabilitat, digna de qualsevol aplicació Google, l’interessat pot veure la contrapartida de les empreses que encaixen pel que fa a xifra i dates. Tot molt clar i transparent, sabent en tot moment quina és la comissió que s’aplicarà a la operació i accedint a un informe Dun & Bradstreet que ofereix tots els detalls de l’empresa, xifra de negoci, ratios, administradors i molt més. D’aquesta manera, qui exporta vins a Califòrnia i sap que cobrarà una remesa en dòlars d’aquí a 60 dies, pot assegurar-se el canvi a data d’avui, permetent una més ajustada previsió de tresoreria i un estalvi de costos considerable respecte a qualsevol entitat financera, que hauria estat en l’era pre-Kantox la solució tradicional. Els emprenedors, Philippe Gelis i Antoni Rami es van conèixer treballant com a consultors a Deloitte, on van saber detectar una necessitat real que suposés l’alternativa al sector bancari. Al cap i a la fi, les empreses no veuen per què han de pagar més costos irrecuperables per a un mateix servei, quan a més topen amb una alternativa innovadora que els resulta del tot transparent. El seu model s’ha vist reforçat per la greu crisi que atravessa aquest sector, cosa impensable un parell d’anys enrere. El seu negoci, que engloba en pocs mesos una quarantena de clients amb un rati de repetició del 100%, compta amb aliances estratègiques de luxe com ara el partner SAGE , ha estat mereixedor de grans premis com ara OMExpo Investor Day o el V Campus SeedRocket  i aquests dies es troben tancant amb èxit la segona ronda de finançament.

Qui de vosaltres no ha llogat mai un pis? Francesc Sanz, economista i advocat de titulació, va analitzar en profunditat el món del lloguer de pisos i va ensopegar amb un gap gegant pel que fa a la possibilitat de poder agilitzar els tràmits, alhora d’afegir valor amb les garanties beneficioses per ambdues parts. Aquest va ser l’inici de LaComunity, xarxa social de lloguer de pisos al mercat urbà, en clar i clàssic enfocament win-win. El propietari obté una assegurança per la qual s’assegura el possible impagament i costos de desnonament alhora que s’estalvia l’estona de reclamar paperassa i evaluar el risc de morositat. L’inquil·lí troba reduïdes considerablement les barreres d’entrada a l’accés a l’habitatge, amb un contracte ja validat per un important bufet de Barcelona que li estalvia haver de dipositar qualsevol tipus d’aval ni fiança extraordinària, havent seleccionat prèviament un pis en una web on no hi falta cap tipus d’informació, incloses grans fotografies. Malgrat trobar-se en un punt tan incipient del cicle de vida, LaComunity ha obtingut recentment el prestigiós guardó eAward 2012 en un certamen organitzat pel Fòrum Keiretsu, un gran referent pel que fa a l’emprenedoria en l’esfera internacional. Actualment centra la seva activitat a Barcelona i Madrid, però ben aviat veurà ampliat el seu radi d’actuació a altres principals ciutats espanyoles.

Per últim, i amb la vessant irremissiblement creativa del look and feel que requereix una idea que apunta un mercat tan tendre com el que més, acaba de llençar-se Grownies. Aquesta iniciativa aporta una solució senzilla i ràpida als pares i mares que es troben amb roba en perfecte estat, gairebé sense ús, degut al ràpid creixement dels seus infants. Grownies, co-fundada per Joan Marc Garcia, enginyer informàtic i MBA per ESADE, ofereix la possibilitat d’intercanviar roba pagant gairebé el cost d’enviament, de nou basat en un model d’excel·lència pel que fa al procés i a l’apropament de la tecnologia a l’usuari. Grownies, a més, ha fet un pas més enllà que a mi no em passa desapercebut: l’apunt RSC que fa que acumulis més crèdit en cas de donar peces de roba a entitats com ara Cáritas o Creu Roja, amb qui han signat acords de col·laboració. Sempre és d’agrari que els emprenedors es recordin dels col·lectius més desfavorits a l’hora de posar en marxa qualsevol iniciativa doncs, per més petit gra de sorra que ens sembli, tot suma.

@ClaraLapiedra

Loewe (de quan les campanyes resten)

dimecres, 14/03/2012

Algun director de comptes d’una coneguda agència de publicitat probablement avui no dormi. I és que poques vegades el llençament d’una campanya de mitjans ha aixecat tanta polseguera a la xarxa.

En un país amb alts índexs d’atur juvenil apareixen una sèrie de joves -diguem-ne d’estil molt molt propi- fan gala dels records que els evoca la marca Loewe i la seva Oro Collection, amb frases com “me recuerda a ese cuello de visón que usa mi abuela” o el clàssic “Spain is different”, per si encara no ens n’havíem adonat. No van preveure potser el missatge impactaria de forma més incisiva en els joves majoritaris, és a dir, amb greus problemes de reconeixement professional, que fan mans i mànigues per poder passar el mes i accedir al mercat de la vivenda.

No fa gaire, Bankia va haver de retirar del mobiliari urbà una campanya de venda de les seves accions, en què amb 5 milions d’aturats, apareixien fotos de persones molt diverses amb el missatge “Soy cocinero, pero también soy bankero” (que encara continua vigent on-line).

Sens dubte, com argüeixen alguns, es guanya coneixement de marca, però la qüestió és en quina part de la percepció del consumidor et col·loques. Les percepcions no són una ciència exacta. No es poden comprar ni vendre, per això costa tant arribar a construir-la de forma eficaç. Tots som capaços de relacionar ràpidament BMW amb seguretat i Scottex amb suavitat, però on quedaria la imatge, per exemple, del Flam Dhul amb el malograt Ruiz Mateos xutant un penal, o dels pernils Gemi amb l’spot de “Gemi ha reinventat el pernil”, amb atrezzo a mode de plató de telenotícies, en un país tradicionalment perniler, on hi ha certes tradicions artesanes intocables? Que me l’han reinventat? Ah, no gràcies! Si a mi ja m’estava bé… (Ni tan sols l’he pogut trobar a Youtube, disculpin.) El de Flam Dhul semblava una paròdia i tant és així que l’última campanya va de treballadors que agraeixen molt obertament i (segur) desinteressada com se senten de ben tractats per la família Ruiz Mateos, com si tots els espectadors fossim ximples, i no precisament per desconfiar que rebin un tracte exquisit sinó per la conveniència de llençar un missatge innecessari i que poc té a veure amb el producte cap a la mà que et dóna de menjar. Com a RSC encara, però creïble? Mmmmm…

Loewe recordarà el dia d’avui, que van ser titllats de #pijoflautes, com el dia d’una lliçó apresa, la d’adonar-te que per més que venguis molts bolsos d’alta gama, vivim en un entorn global on cada actor compta. Cada experiment sociològic està sotmès a un entorn 360º de gent ben informada i, a més, amb accés a les xarxes socials que solen actuar d’altaveu. Qualsevol fet o subjecte pot ser-ne el punt de mira i són la prova inequívoca de l’eficàcia d’un impacte. Probablement els empleats de les fàbriques de Loewe ni tan sols parlin el nostre idioma per explicar com estan de contents, però potser tampoc calia donar una imatge superficial i simplona dels joves d’avui dia. Si la idea era baixar el promig d’edat dels seus consumidors, potser s’han equivocat en triar un mitjà de masses. Una lliçó una mica cara.

@ClaraLapiedra

Més que una samarreta

dilluns, 13/12/2010

Divendres sortia a la llum el nou acord pel qual el FC Barcelona rebrà 166 milions d’euros durant els propers 5anys. A canvi, lluirà una nova imatge a la samarreta, la de Qatar Foundation, entitat que vetlla per projectes d’educació, investigació i desenvolupament.

Històricament, el Club s’ha resistit a insertar cap imatge a la samarreta. La primera no va arribar fins 2006, de la mà de Joan Laporta per UNICEF. En aquell cas, el FCBarcelona passava a la història com a club que llueix una imatge a canvi de pagar-hi, i no pas de rebre’n diners. Ara, serà Qatar Sports Investment qui signi el xec en favor de Qatar Foundation.

En qualitat de sòcia, reconec que m’hauria sentit molesta si el president Rosell s’hagués debilitat amb els seus contactes qatarins per acceptar una oferta per sota del que havia de ser el preu de mercat del que és, en l’actualitat, el millor club del món. Però no ha estat així doncs pel que sembla, a nivell econòmic, la jugada ha assolit una xifra rècord. Segons dades de la consultora alemanya Sport+Markt, l’acord signat col·locaria el club català en la capçalera de clubs d’Europa pel que fa a ingressos en aquest espai, per davant del Manchester United FC, el Liverpool FC, el Reial Madrid i el Bayern München. Per altra banda, es manté l’acord amb UNICEF, un dels compromisos de campanya de la directiva actual.

En llegir la notícia, em va venir al cap la figura d’Esteve Calzada, qui va ser director de marketing del club durant 5 anys i és actualment Conseller Delegat de Prime Time Sport i profesor de Marketing Esportiu a ESADE. L’he trucat:

- Esteve, després de tot el que s’ha dit aquests dies, què en penses de l’acord?

Jo en això sóc molt pragmàtic, fa dies que ho dic. Entenc que la samarreta significa un part molt emotiva per al soci, però considero que l’acord no és més que vendre un nou actiu publicitari, igual com s’ha fet amb les valles publicitàries del camp, al darrere de les porteries, o de qualsevol altre tipus d’acord. En aquest cas, amb una xifra estratosfèrica.

- Com creus que afecta a la imatge del club?

No entenc que el club canviï el seu posicionament. Al cap i a la fi, la imatge del club no només es relaciona amb els seus sponsors, sinó també per l’activitat dels seus directius, amb qui es relacionen, etc. De fet, el mateix Pep Guardiola va ser ambaixador de Qatar 2.022.

A l’hora d’opinar, tots volem Cescs i Afellays però que no sigui a costa d’apujar l’abonament. Per tant, calia buscar noves fonts de finançament que haurien estat considerades atípiques no fa gaire. Qatar és una marca en forta expansió, per haver estat adjudicatària del mundial de futbol 2.022. El fet d’exportar la nostra imatge pot servir de sinèrgia per potenciar-la, en països com Qatar, la cinquena potencia mundial en renda per capita i heavy users de les noves tecnologies.

Amb tot, penso que l’acord revertirà positivament en ambdues parts.

Clara Lapiedra