Arxiu de la categoria ‘Entrepreneurship’

Legislació municipal 1 – Consum col·laboratiu 0

dimecres, 11/06/2014

Aquest matí hem conegut la notícia que l’Ajuntament de Barcelona multarà, amb penes fins a 6.000€, a tota persona que transporti un altre passatger de forma lucrativa sense tenir llicència. Mesura polèmica, sens dubte, però tornem a entrar en el debat sobre fins quin punt aquest tipus de serveis com ara Uber es poden considerar competència d’altres de públics com el taxi.

Fa unes setmanes vam conèixer la decisió de l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a la suspensió de llicències d’apartaments turístics, guanyant temps per a regular el servei d’empreses com ara Airbnb ofereixen al turista, envers el servei que ofereixen hotels.

Quin serà el proper, el servei Bibulu d’acollir mascotes a casa mentre duren unes vacances o el de fer de guia a través de Vayable? Tant les guarderies canines o felines com els guies turístics es podrien veure amenaçats. Però ens hem plantejat que potser a mi em fa pena deixar la meva mascota engabiada en un espai limitat on sé que probablement no menjarà per pena? O que no m’agraden els típics guies turístics i prefereixo que un estudiant local em porti en bici a veure una ruta de graffittis pel Raval. Per mi, són serveis similars, però amb perfils d’usuaris que no s’assemblen gaire.

eatwith barcelona

Se m’acudeix també el nou èxit sense precedents pel que fa a oferir serveis de menjar a casa teva, com fa Eatwith? El llistat és inacabable, i més aviat fa pinta de créixer, per no parlar dels serveis d’intercanvi d’hores, sense mediació econòmica o bé Wallapop, l’aplicació estrella que ha irromput dins els nostres iPhones amb una activitat frenètica.

El consum col·laboratiu ha vingut per a quedar-se. No és una moda. No és una tendència. És una evolució natural del consum cap a formes més sostenibles i més justes. L’usuari sol escollir el servei en funció de les referències i valoracions que pot llegir. Quantes vegades no hauríem agraït saber que l’amabilitat dels amos d’un restaurant brilla per la seva absència, o saber que un hotel ja fa temps que necessita reformes i que si et dutxes en hora punta no tens aigua calenta… Quan disposes d’una plataforma que t’aporta elements de valor a l’hora de prendre una decisió, tens menys risc d’equivocar-te. Avui dia, qualsevol persona, establiment, producte o servei està sotmès a l’entorn 360º. Resulta difícil amagar les debilitats amb les xarxes socials, però alhora esdevenen el millor aliat quan es tracta de recomenar-los. Diuen que ens creiem molt més les recomanacions provinents de particulars que no pas de les guies o pàgines web corporatives.

Sóc conscient que és un tema polèmic, però alhora mal argumentat, doncs encara no tinc clar que el servei i la transparència que ofereixen siguin equiparables.

En tot cas, la mesura adoptada avui per l’Ajuntament crea un precedent pel que fa a la regulació dels serveis oferts per plataformes que no fan filtre d’usuaris que no poden garantir la qualitat esperada en un servei, com és el cas d’Airbnb, que obliga a afegir a cada propietat el seu número de llicència corresponent. N’hi hauria prou amb això? De vegades potser la pròpia evolució natural marca el camí desitjat per la gran massa d’usuaris i poc es pot fer per a combatre-ho. Com una comporta en una presa desbordant que té els dies comptats. Potser seria l’hora de començar a renovar alguns serveis que mai s’hi havien hagut d’amoïnar fins avui.

El que està clar és que últimament els mitjans contribueixen potser sense voler-ho a fer publicitat gratuïta d’aquesta mena de serveis, i no parlo des d’un humil blog com és aquest que esteu llegint, sinó de mitjans d’abast nacional que fan que, avui, el consum col·laboratiu tingui un nom específic i sigui tendència.

Clara Lapiedra

5 claus per a la internacionalització

dimecres, 14/05/2014

Qualsevol iniciativa empresarial que neixi en l’actualitat, ho ha de fer amb vistes a arribar al món sencer. Independentment del sector i del producte o servei que oferim, s’ha de tenir en compte que, encara que en la fase inicial es delimiti el territori, la fórmula ha de ser vàlida per a ser internacionalitzada. Això no només farà que el projecte guanyi escalabilitat i pugui atreure inversors de tot el món, sinó que farà que la barrera d’entrada envers a nous competidors sigui més alta.

internacionalització

Fa més de cinc anys que em dedico a la internacionalització d’empreses. Concretament, he obert sucursals en 16 països i n’he avaluat unes quantes més. En la meva experiència, puc afirmar que no hi ha país fàcil i que sempre, sempre, sempre surten imprevistos. Difícilment es poden complir els terminis establerts i la informació de partida sempre és poca.

Els primers passos son sempre el domini, que sigui .com, i un nom fàcilment pronunciable i entendible per a tot el món. Tenint això, el consell que us donaria en cas que estigueu pensant en donar tard o d’hora el pas a la internacionalització, és que preparéssiu una matriu amb els següents camps i que hi poséssiu valors quantificables que us ajudin a prioritzar a l’hora de decidir què és el que més us convé.

1)      Medir l’IDH (índex de desenvolupament humà), una medició elaborada per Nacions Unides. Segons quina sigui la nostra oferta, convé tenir en compte el nivell cultural del nostre target.

2)      Estudiar bé el nostre mercat en cada país, quins són els competidors que hi operen, quins impostos comporta la nostra activitat o producte, quins tràmits o permisos s’han d’obtenir. Aquest complet estudi s’ha de fer abans d’haver llençat, incloent un cronograma que planifiqui bé cadascun dels processos i determinant quins vénen abans que altres.

3)      Buscar un soci (estratègic) local. Ens estalviarà molt de temps i ens aportarà un gran valor amb la idiosincràsia de les relacions i costums en cada país.

4)      Elaborar un pla financer complet, amb provisions per a fets inesperats. Un greu error podria ser llençar i quedar-se sense fons disponibles, amb la qual cosa tota la nostra estratègia (personal treballant, oficines en lloguer, clients desatesos) no tindria cap mena de sentit i encara faria que el forat fos més gran i algunes conseqüències, irreparables.

5)      Evaluar l’exportació, pas previ que en alguns casos. Abans de decidir obrir una sucursal local, en alguns casos convé evaluar la possibilitat d’exportar el nostre producte o servei des de la central, de manera que podrem obtenir el feedback dels consumidors locals i potser rebem insights rellevants a l’hora de definir la nostra implantació completa al país.

Si teniu en compte els punts descrits anteriorment, no suposarà cap garantia d’èxit, doncs ja sabem que en la fórmula empresarial no existeixen, però haureu reduït en gran mesura les probabilitats de fracàs i, segur, estalviat molt de temps d’assaig-error i, al capdavall, aquest temps són molts diners.

@ClaraLapiedra

Emprenedoria o auto-ocupació?

diumenge, 18/11/2012

Llegeixo a diari sobre iniciatives emprenedores i xifres d’emprenedoria. Potser les que m’arriben o segueixo no són representatives, però quan llegeixo els greus problemes de subsistència de “noves empreses” sovint em costa de creure. És llavos quan m’agradaria poder conèixer el biaix i les fonts per saber si certes iniciatives han servit com auto-ocupació, mentre han durat alguns ajuts. Si no, no m’explico que només quatre de cada deu empreses no arriba a complir el tercer any de vida, segons molts estudis.

De tota manera, fa difícil establir un criteri pel que fa a quantes iniciatives emprenedores busquen una auto-ocupació o bé aspiren a un projecte que pugui crear llocs de treball i contribuir en gran mesura al desenvolupament de la nostra economia.

Les xifres d’altes de nous autònoms, nous CIFs sol·licitats (bé sigui per a societats limitades o de tipus civil o laboral) no són prou indicis per conèixer en detall l’ambició inicial en cadascun dels casos. De fet, poques formes hi ha de saber-ho sense conèixer l’equip emprenedor.

Les concessores de finançament o ajuts públics, com ara Barcelona Activa, l’ICF , ICO o ENISA, sí que poden rebre  informació més completa, malgrat haver-hi (escassos) casos, per exemple els basats en tecnologia que en fases inicials són capaços d’autofinançar-se.

De fet, queden fora de tota estadística les iniciatives, cada cop més comunes, que són gestades paral·lelament a l’activitat laboral dels seus emprenedors, que esperen a que el projecte estigui madur i hagi estat validat abans d’arriscar-se a fer el salt. Per tant, si les noves iniciatives empresarials (incloent tot tipus de societat o altes d’autònoms) han estat ben assessorades i són creades després d’haver contrastat el projecte mínimament, segueixo sense entendre l’alta xifra de fracassos.

La recomenació d’una servidora és sempre que abans de fer cap pas que generi obligacions amb l’administració o altri (factures, presentacions d’IVA trimestrals, altes) treballin de valent i s’avancin a tots els possibles escenaris adversos que es puguin presentar, perquè per més que se’n plantegin, sempre sorgirà aquell que no hagin previst i l’emprenedor, per definició, és la persona que mostra una ràpida adaptabilitat als entorns més canviants.

@ClaraLapiedra

Un dels errors més comuns: centrar-se només en la captació

diumenge, 11/11/2012

Veig uns quants plans de negoci cada mes. Sovint hi ha coses que cal recalcular preveient escenaris més realistes, valorar risc d’oscil·lació de canvi de divises quan hi ha producció a l’Àsia o fins i tot afegir partides d’altres despeses, que són conceptes no previstos al pla de negoci però que acaben apareixent.

Tanmateix, observo que hi ha un patró que es repeteix sovint: el neguit per arribar el més aviat possible a captar el màxim número d’usuaris o consumidors, que permeten arribar al punt d’equilibri. Bé és cert que cal centrar-se en captació, però tant o més important és assegurar la retenció de la majoria d’usuaris a través d’una definida estratègia de fidelització.

Un usuari que abandona un servei, no només no tornarà sinó que probablement comuniqui una impressió negativa dels nostres serveis, cost incalculable que no es pot permetre cap empresa. En aquest cas, fer-lo tornar pot suposar, en el millor dels casos, el doble cost de captació previst per als nou-vinguts. En el pitjor, no tornarà mai més per més esforços que hi fem.

Estadísticament, aproximadament un 30% dels usuaris es perden de forma anual. Convé, doncs, apostar des del principi en un bon servei d’atenció al client i analitzar profundament les mètriques que indicaran si l’estratègia que estem seguint és l’adient. Cal saber analitzar aquestes mètriques i ser capaç d’adaptar-nos de forma immediata a la rectificació dels processos que calgui. És de gran ceguera empresarial centar-se només en captar nous usuaris si som incapaços de mantenir-nos a l’alçada de les expectatives generades.

A mode d’exemple, recordem que un dels principals motius de baixa de serveis són les pràctiques d’spamming, ja sigui en xarxes socials o per emailing lists. És recomenable, per tant, definir un bon pla de social media que eviti aquests paràmetres.

@ClaraLapiedra

El crowd funding, una moda que ha vingut per quedar-se

dimecres, 31/10/2012

La realitat actual del país està influïnt en multitud d’aspectes de la nostra vida quotidiana. Ens fixem en detalls als quals no prestàvem atenció, com ara els cèntims de diferència entre benzineres o les comissions dels bancs, fins i tot molts de nosaltres hem tramitat portabilitats de les nostres línies mòbils acollint-nos a ofertes de tarifes planes que suposen un descompte rellevant.

De la mateixa manera que estan canviant els hàbits de consum, canvien també els hàbits pel que fa als estalvis. Si bé abans les persones amb menys aversió al risc optava majoritàriament per dipòsits de renda fixa en bancs, s’estan informant pel que fa a la possibilitat de diversificar els seus estalvis. Per altra banda, la majoria dels grans inversors optaven per opcions com el sector immobiliari -amb rendibilitats negatives en l’actualitat i per una bona temporada- o bé la Borsa, en la qual encara es pot obtenir alguna alegria però, en tot cas, se n’ha de saber molt més, doncs hi ha molt més risc i més volatilitat que mai.

Davant d’aquest panorama, els grans i petits inversors demanden opcions alternatives per a rendibilitzar els seus estalvis. Amb la gran oferta actual que ofereix l’alta activitat emprenedora, apareixen nombroses possibilitats que resulten atractives. Cal, però, el filtre especialitzat que sàpiga seleccionar entre aquells projectes en funció del seu risc, l’escalabilitat, l’experiència de l’equip emprenedor i, sobretot, la validació del pla de negoci.

Un cop superat aquest punt, el crowd funding, que troba els seus origens en les donacions, ofereix la possibilitat d’accedir a participar de la societat en quantitats accessibles en una fase embrionària de la societat. Els avantatges del crowd funding permeten la diversificació en la cartera d’inversió, minimitzant el risc d’invertir en quantitats superiors, doncs la pràctica habitual és que els emprenedors fixin tiquets mínims d’uns 25.000 € per una qüestió de governança: seria molt poc operatiu donar veu i vot a tots els accionistes si fossin múltiples. A més, no hem d’oblidar que en la fase embrionària d’una start-up, el temps és or i la ràpida adaptabilitat i creixement és un dels principals factors clau d’èxit.

Les fórmules d’accés a través del crowd funding en qualsevol empresa de nova creació són diverses i de nou convé un assessorament expert per tal d’evaluar les necessitats de cada microinversor. La pràctica més habitual sol ser utilitzar vehicles d’inversió o bé fons destinats a aquest fi. Tot apunta que cada cop se’n sentirà a parlar més i que, d’aquí a 3-4 anys serà una de les opcions preferents d’inversió en tot professional lliberal, fins esdevenir una fórmula molt extesa com passa a països com els EUA, el Regne Unit o fins i tot França.

@ClaraLapiedra

Nova era en emprenedoria: l’estalvi de costos reals

dimarts , 1/05/2012

Ahir dinava amb dos companys de fatigues d’ESADE als quals tinc molt d’apreci. Avui són directors de negoci d’una coneguda casa de consultoria de Barcelona i sovint compartim impressions pel que fa al Barça i noves tendències del món empresarial.

Analitzant les últimes novetats del panorama de l’emprenedoria, els vaig fer adonar que enrere queden els models de negoci ostentosos i glamourosos. Em van inspirar, de forma inconscient, a escriure aquest post.

Si bé és cert que la iniciativa emprenedora està en un punt sense precedents al nostre país, també haureu pogut observar que els models de fa quatre o cinc anys ja són caducs. Ser emprenedor no equival a ser creatiu strictu sensu, sinó a ser capaç de reinterpretar un model que reclama un canvi substancial, ja sigui en estalvi de temps, diners o tots dos. Quan començàvem a tenir us de raó, era impensable que una família planifiqués les vacances davant d’un ordinador i que fos capaç de conèixer a temps real la disponibilitat dels hotels de la seva preferència, comparar-los i, fins i tot, tenir la opció de canviar-los un cop pagats. Tres quarts del mateix passava amb la compra dels bitllets d’avió. Avui dia, poques agències de barri queden a peu de carrer, on solíem anar amb els nostres pares. Els models, més que canviar, evolucionen, adaptant-se a una demanda cada cop més exigent i una competència cada cop més mordaç.

En aquesta línia, seguint el meu interès per les solucions innovadores i disruptives de solucions reals i quotidianes, alhora que estalvien temps i diners, voldria fer esment de tres start-ups que m’han cridat l’atenció recentment. Són models que plasmen les tendències i necessitats reals de la societat, contribuïnt a fer-la una mica més justa i equitativa.

En primer lloc, en B2B, tenim a Kantox. Espero que la meva laïcitat en el mercat Forex permeti una explicació suficientment entenedora per als que estigueu com jo: ofereix cobertura de divises a empreses que necessiten adquirir divises en un determinat moment. A través d’una plataforma amb impecable usabilitat, digna de qualsevol aplicació Google, l’interessat pot veure la contrapartida de les empreses que encaixen pel que fa a xifra i dates. Tot molt clar i transparent, sabent en tot moment quina és la comissió que s’aplicarà a la operació i accedint a un informe Dun & Bradstreet que ofereix tots els detalls de l’empresa, xifra de negoci, ratios, administradors i molt més. D’aquesta manera, qui exporta vins a Califòrnia i sap que cobrarà una remesa en dòlars d’aquí a 60 dies, pot assegurar-se el canvi a data d’avui, permetent una més ajustada previsió de tresoreria i un estalvi de costos considerable respecte a qualsevol entitat financera, que hauria estat en l’era pre-Kantox la solució tradicional. Els emprenedors, Philippe Gelis i Antoni Rami es van conèixer treballant com a consultors a Deloitte, on van saber detectar una necessitat real que suposés l’alternativa al sector bancari. Al cap i a la fi, les empreses no veuen per què han de pagar més costos irrecuperables per a un mateix servei, quan a més topen amb una alternativa innovadora que els resulta del tot transparent. El seu model s’ha vist reforçat per la greu crisi que atravessa aquest sector, cosa impensable un parell d’anys enrere. El seu negoci, que engloba en pocs mesos una quarantena de clients amb un rati de repetició del 100%, compta amb aliances estratègiques de luxe com ara el partner SAGE , ha estat mereixedor de grans premis com ara OMExpo Investor Day o el V Campus SeedRocket  i aquests dies es troben tancant amb èxit la segona ronda de finançament.

Qui de vosaltres no ha llogat mai un pis? Francesc Sanz, economista i advocat de titulació, va analitzar en profunditat el món del lloguer de pisos i va ensopegar amb un gap gegant pel que fa a la possibilitat de poder agilitzar els tràmits, alhora d’afegir valor amb les garanties beneficioses per ambdues parts. Aquest va ser l’inici de LaComunity, xarxa social de lloguer de pisos al mercat urbà, en clar i clàssic enfocament win-win. El propietari obté una assegurança per la qual s’assegura el possible impagament i costos de desnonament alhora que s’estalvia l’estona de reclamar paperassa i evaluar el risc de morositat. L’inquil·lí troba reduïdes considerablement les barreres d’entrada a l’accés a l’habitatge, amb un contracte ja validat per un important bufet de Barcelona que li estalvia haver de dipositar qualsevol tipus d’aval ni fiança extraordinària, havent seleccionat prèviament un pis en una web on no hi falta cap tipus d’informació, incloses grans fotografies. Malgrat trobar-se en un punt tan incipient del cicle de vida, LaComunity ha obtingut recentment el prestigiós guardó eAward 2012 en un certamen organitzat pel Fòrum Keiretsu, un gran referent pel que fa a l’emprenedoria en l’esfera internacional. Actualment centra la seva activitat a Barcelona i Madrid, però ben aviat veurà ampliat el seu radi d’actuació a altres principals ciutats espanyoles.

Per últim, i amb la vessant irremissiblement creativa del look and feel que requereix una idea que apunta un mercat tan tendre com el que més, acaba de llençar-se Grownies. Aquesta iniciativa aporta una solució senzilla i ràpida als pares i mares que es troben amb roba en perfecte estat, gairebé sense ús, degut al ràpid creixement dels seus infants. Grownies, co-fundada per Joan Marc Garcia, enginyer informàtic i MBA per ESADE, ofereix la possibilitat d’intercanviar roba pagant gairebé el cost d’enviament, de nou basat en un model d’excel·lència pel que fa al procés i a l’apropament de la tecnologia a l’usuari. Grownies, a més, ha fet un pas més enllà que a mi no em passa desapercebut: l’apunt RSC que fa que acumulis més crèdit en cas de donar peces de roba a entitats com ara Cáritas o Creu Roja, amb qui han signat acords de col·laboració. Sempre és d’agrari que els emprenedors es recordin dels col·lectius més desfavorits a l’hora de posar en marxa qualsevol iniciativa doncs, per més petit gra de sorra que ens sembli, tot suma.

@ClaraLapiedra

Mobile World Congress, un impuls per a l’economia catalana

dissabte, 3/03/2012

Aquesta setmana ha tancat portes la setena edició del Mobile World Congress, el primer certamen pel que fa a ingressos, dels prop d’un centenar que tenen lloc anualment a la Fira de Barcelona (entre propis i els que s’hi acullen, com ara congressos). Més de 67.000 persones de 205 nacionalitats han accedit al recinte firal durant els últims dies, que representen un increment de l’11% en comparació a l’any passat, segons Agustí Cordón, Director General de la Fira de Barcelona, que afirma que “Barcelona ha estat a l’alçada”.

Malgrat de l’amenaça de vaga per part d’alguns treballadors de TMB, que finalment va quedar només en un ensurt per als contribuents, al llarg d’aquests dies, el saló ha deixat a Catalunya ingressos per valor de 300 milions d’euros, superant les expectatives inicials.

L'espai MWC App World

L’apunt negatiu pel que fa la imatge va arribar dimecres 29, amb la vaga d’estudiants que va fer que es tallés el principal punt d’accés al recinte, oferint una imatge que no és la desitjable per a una ciutat que ha esdevingut Mobile World Capital fins 2018, com a mínim. Lluny de ser interpretat per la comunitat estudiantil com un estímul, malgrat les retallades en universitats, els visitants a la Fira van presenciar una persecució d’estudiants i de forces de l’ordre que no corresponien a la majoria dels estudiants. Barcelona s’ha esforçat molt durant mesos per aportar aquest focus d’atracció empresarial i de foment de l’emprenedoria. Des del sector públic, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van unir sinèrgies en un acord sense precedents, pel qual posaven en funcionament un perfil a les xarxes socials amb la finalitat d’aproximar el certament al ciutadà i, alhora, que Barcelona guanyés espai en les xarxes socials, notorietat de marca a escala global.

Per altra banda, entitats com ara Turisme de Barcelona, Fira de Barcelona, el Gremi d’Hotelers i el Gremi de Restauració de Barcelona han fet grans esforços per poder atraure el màxim nombre de visitants i, un cop aquí, estimular la seva demanda de consum. Malgrat les limitacions que suposen un aeroport amb poques connexions internacionals, Barcelona ha hagut de lluitar molt per estar aliniada a ciutats capdavaneteres pel que fa a les fires i congressos internacionals com ara les tradicionals Múnic, Amsterdam o París, i les que han entrat recentment en escena, com ara Londres i Dubai.

No podem obviar l’ambiciós acord signat entre l’entitat internacional per antonomàsia al nostre país, el FC Barcelona, amb el MWC. Impulsat per Dídac Lee, emprenedor català d’èxit en el sector de les noves tecnologies i membre de la Junta Directiva del club, l’acord pretén impulsar iniciatives d’emprenedors que ofereixin serveis innovadors per a mòbils en l’ambit esportiu. En declaracions a aquest espai bloc, Lee apunta que: “Tenim l’oportunitat de crear un cluster d’emprenedors mobile si unim totes les forces privades i públiques i anem a una.”. Pel que fa al foment de l’emprenedoria i a la difusió de la marca Barça, Lee opina que “FCB apps suposa una bona oportunitat per potenciar el sector, entorn a una marca global i amb tanta arribada com el FC Barcelona”.

En un clima de deute creixent amb les administracions centrals, el Mobile World Congress suposa una de les escasses oportunitats d’atracció d’ingressos estrangers que es queden a Catalunya. Convé mantenir els esforços cap a iniciatives similars i fomentar-se el coneixement, l’aprofitament de sinèrgies pel que fa als visitants i a la propulsió de Barcelona en el mapa internacional.

Clara Lapiedra

@claralapiedra

Glossari emprenedor: escalabilitat

dimarts , 17/01/2012

L’escalabilitat d’un servei és la capacitat de créixer, d’expandir-se, ja sigui en progressió aritmètica o geomètrica. Una de les característiques del model escalable és quan aquesta capacitat de creixement no depèn de recursos de mà d’obra, com ara els negocis de co-creació de contingut.

Exemple de servei escalable: Venda on-line de productes, on el propietari puja l’anunci directament i on, a més, es permet replicar el model en diferents àrees geogràfiques amb el mateix software, aplicant l’economia d’escala.

Exemple de servei poc escalable: La consulta d’un odontòleg, en què el seu temps disponible està limitat. Tanmateix, els costos tampoc no són escalables; és a dir, cada pacient requerirà de més o menys cost de material.

Glossari emprenedor: punt d’equilibri

dimarts , 10/01/2012

També conegut com a Break-Even Point (BEP) o punt mort. És el punt en què els ingressos obtinguts a partir de les vendes d’un producte o servei s’equiparen als costos.

Tota venda obtinguda més enllà d’aquest punt  suposarà un benefici. El punt d’equilibri només té en compte els costos fixos, doncs per definició són tots aquells que incorren en el compte de resultats a persiana baixada; és a dir, tant si es s’està produïnt com si no, incloent les amortitzacions de les obres realitzades, del traspàs o cànon d’entrada en cas que n’hi hagi, de la compra d’actius com ara material informàtic, segons marquen les taules d’amortitzacions vigents. És a dir: cal calcular les primes d’assegurances, els subministraments i lloguer d’espais o bé el personal contractat. Un cop obtinguda una xifra, generalment de forma anual, es divideix entre el marge de contribució del producte o servei de la nostra empresa.

Sol ser el primer càlcul que fan els analistes o inversors, així com els responsables dels departaments d’expansió o de desenvolupament de negoci per evaluar el llançament de noves línies de producte.

Tot pla financer ha d’incloure un punt d’equilibri. És una eina molt útil per a evaluar la viabilitat d’un projecte, doncs ens permet valorar si en resulta un valor raonable o si, per altra banda, cal ajustar els costos fixos i recórrer a una estructura menys integrada, optant per la subcontractació de recursos i serveis.

Exemple de càcul

Lloguer de despatx: 9.600,00 €

Subministraments: 2.520,00 €

Personal (1,5 persones): 27.000,00 €

Costos directes de personal (Seguretat Social): 8.100,00 €

Serveis de gestoria: 2.160,00 €

Primes d’assegurances: 190,00 €

Amortització material informàtic (2 ordinadors a 4 anys): 675,00 €

Total despeses fixes anuals: 50.245,00 €

Amb un marge del 40%, el punt d’equilibri seria de 125.612,50 €

 

Clara Lapiedra

@claralapiedra

L’emprenedor, Superhome del segle XXI

dissabte, 7/01/2012

L’emprenedor d’avui és el Superhome del segle XXI, resultat de la profunda transformació fruit de l’experiència i el coneixement. L’emprenedor d’avui assumeix un paper actiu pel que fa a la creativitat i optimisme exigibles, encapçala tota font de confiança en la recuperació i ha estat el protagonista indiscutible en l’última campanya electoral. De fet, va ser el punt en què més coincidien els dos principals partits candidats a la presidència del govern central.

En la situació actual, l’emprenedor és capaç de partir d’un entorn hostil, seleccionar els punts de fortalesa de l’entorn, analitzar l’avantatge competitiu de cadascun i extreure’n un model de negoci rendible. Sóc conscient que és una definició simplista, però ningú no va dir que fos fàcil.

Entrarem en detall sobre les noves propostes i mesures ja adoptades en propers posts, però el que sembla indiscutiblement necessari és la contribució d’aquest col·lectiu per al foment del consum, motor últim de tota economia i, de retruc, la creació de nous llocs de treball i la recuperació de la confiança en el sistema, previs canvis estructurals.

Tenim motius per a ser optimistes! Ens hem vist abocats a una situació que ha servit d’incentiu per a la creativitat i la col·laboració entre professionals que, lluny de pensar en els guanys econòmics a curt termini, estableixen aliances de col·laboració basades en el compromís, en el win-win i en acomplir una sèrie de fites que farà que els resultats siguin més ferms i la col·laboració, més estreta. En l’àmbit més intimista, es recuperen els valors de l’honestedat i el valor de l’esforç en el treball. De cara a la societat, s’ofereixen alternatives vàlides de funcionament. No només en els serveis o productes que ofereixen els nous projectes sinó també per al teixit inversor català que, lícitament, busca alternatives més atractives als dipòsits bancaris al seu abast i que, en molts casos, passen a assumir un paper actiu en el consell de la nova iniciativa, aportant bagatge en el sector que es materialitza en contactes professionals o en una opinió de referència.

Per tant, s’entreobren les portes d’ una nova era: l’era de la professionalització en el sector, l’era de la selecció natural i la de la transparència, l’era en què cal aplicar nous mecanismes de criba de projectes per a invertir o de selecció de proveïdors, valorant factors inexistents pocs anys enrere, com ara les polítiques de responsabilitat social corporativa (RSC) que ens recorden que no juguem sols en aquest tauler, que intervenen un gran nombre d’actors en qualsevol dels processos i que ja és hora d’aplicar les lliçons apreses.

A l’emprenedor se li pressuposen uns valors de perseverança i afany de superació molt preuats en el sistema i que, en qualsevol cas, formaran part per sempre més del seu aprenentatge.

Clara Lapiedra

@claralapiedra