Els mercats de carrer, quina és la clau de l’èxit?

divendres, 27/05/2016

Torre del Bellesguard

Mercat a la torre del Bellesguard

Ara sí. Ja som de ple a la primavera, època que arrossega les ganes de sortir i fer vida al carrer. De les seves platges a sofisticats jardins, Barcelona dóna molt de si per a qualsevol activitat. És per això que ja fa unes quantes temporades que hem importat la tendència dels mercats diguem-ne “amb encant”. Molt estrany seria trobar un cap de setmana en què no es donés cita cap d’aquests certamens, sovint en coincideixen més. Però què hi ha al darrere d’aquestes fórmules d’èxit?

Com qualsevol novetat que troba un fàcil i ràpid encaix, corre el risc de cremar-se o bé que deixi de considerar-se novetat. En l’escenari actual en què les agendes del cap de setmana van repletes, toca triar entre diverses opcions. Com evitar que el visitant se’n cansi i trobi al·licients que el facin repetir?

Pel que fa a la temàtica, en tenim per a tots els gustos: amb oferta gastronòmica de foodtrucks, ruixada amb cervesa artesana o vinet d’una petita bodega exclusiva; amb objectes de regal o de roba, per a targets específics com ara bebès, regals de Nadal o decoració; i fins i tot hi ha espais que ofereixen objectes de segona mà, una clara tendència de la qual parlarem un altre dia. Si mirem els punts en comú, totes aquestes iniciatives solen produir-se en entorns poc coneguts, que són un reclam en si mateixos, acompanyats de bona música i una decoració amb un look industrial. Aquesta base és probablement gran part del secret, un reclam innovador i efímer que assegura gran part de l’èxit de convocatòria. A diferència dels punts de venda tradicionals, tenim la ocasió de descobrir nova oferta, un nou espai i tot en format innovador que els visitants apreciem. També és de molt agrair ser atesos pels fundadors del producte i tenir la oportunitat d’obtenir un coneixement més ampli i de primera mà sobre allò que estem adquirint.

Smogasburg

Mercat d’Smogasburg, a Brooklyn

A l’altra banda del taulell trobem els petits emprenedors, sovint emprenedors de mig temps, empleats que aprofiten el seu temps lliure per endur-se uns ingressos extra alhora que l’experiència els serveix d’sparring per fer un test real de mercat del seu producte en totes les dimensions: promoció de l’esdeveniment, preu, posada en escena i capacitat de reclam de potencials clients al seu espai, conjuntament amb l’organitzador, cosa que potencia enormement la sinèrgia. L’experiència proporciona als expositors la impagable experiència real de trobar-se a temps real amb potencials consumidors en el que sovint és una primera fase de llençament de la seva marca o producte. Aquests emprenedors a mig temps molt probablement no es poden permetre assumir els costos estructurals que els suposaria obrir un punt de venda físic. Per altra banda, els visitants acudeixen buscant precisament trobar allò que probablement no trobaran enlloc més, van a la cerca del més innovador, allò “acabat de sortir del forn” que mou el seu esprit coolhunter en un espai pop-up. Per tant, es tanca el cercle.

Amb tot, queda clar que ens enfrentem a un públic cada cop més crític i exigent que valora la innovació tant de fons com de forma; tant de producte com de dimensió ampliada, l’experiència de compra o de consum. La temporada tot just comença i es presenten noves oportunitats d’impressionar o ser impressionats per aquesta nova tendència.

Catalunya al punt de mira durant aquesta setmana

divendres, 8/05/2015

Catalunya està d’enhorabona. Coincidint amb la setmana d’inici de campanya electoral per a les municipals, en una mateixa setmana Catalunya serà un cop més escenari mundial de mirades de turistes d’arreu del món.

Si fa 15 dies era el torneig Comte de Godó, aquesta setmana han coincidit a la ciutat comtal tres esdeveniments de primera línia: una semifinal de Champions League; el gran premi d’Espanya Pirelli de Fórmula 1; la Barcelona Bridal Week.

Per l’altra, Girona acull a partir de demà un nou certamen de Girona Temps de Flors, que durarà fins el cap de setmana vinent.

Les banderes de Fòrmula 1 inunden el Passeig de Gràcia.

Les banderes de Fòrmula 1 inunden el Passeig de Gràcia.

No hi ha dubte que el turisme és dels principals motors de l’economia catalana, però basada en una oferta cultural. Segons les dades de l’Observatori de Turisme de la Generalitat, Catalunya és la comunitat que rep més despesa per part d’estrangers, amb un 32,49%. Milers i milers de visitants d’arreu del món passejaran aquests dies per les nostres ciutats, faran ús de les nostres carreteres, s’allotjaran als nostres hotels i menjaran als nostres restaurants. Cal fer que tornin! Si, com ja deia Mc Donald’s “L’important no és que vinguis, és que tornis”. Cada persona que rebem a casa nostra és un potencial prescriptor dels nostres serveis, de la nostra amabailitat i hospitalitat. Els monuments, museus i paisatge ja fan la seva part, que és molta, però no només recordem això quan tornem a casa després d’un viatge.

Catalunya ha estat tradicionalment una terra d’acollida. Ja hem fet que molts tornin i que d’altres s’hi quedin per sempre, esdevenint nous catalans i catalanes que participen de la diversitat cultural de què avui fem gala. Aquest és un dels nostres principals actius, per això tenim universitats de primer nivell, una sanitat pública envejable, fires i congressos internacionals i unes infraestructures que podrien ser millors però res no tenen a envejar a les grans capitals mundials.

Els hotels de 5 estrelles a la ciutat ja superen els de Madrid, segons Jordi Clos, president del Gremi Hoteler. Amb la oferta cultural existent tenim la possibilitat i el deure compartit d’apostar per un turisme de qualitat, que s’allunyi del Saloufest que tan mala premsa ens dóna a tots plegats.

Esperem doncs que el nostre esforç sumi, sumi en totes direccions i que poguem mantenir aquesta preuada font de riquesa i, si pot ser, acreixentar-la.

@ClaraLapiedra

 

Rato, víctima del seu propi sistema

divendres, 17/04/2015

En les passades hores, qui fou ministre d’Economia i president de Bankia, Rodrigo Rato Figaredo, ha aparegut als mitjans encausat per una pressumpta trama de blanqueig de capitals.

ratobrindaporbankia

Rato, víctima d’unes regles del joc en les quals va ser actor principal i protagonista. Primer com a Ministre d’Economia i Hisenda en el govern d’Aznar i més tard com a president de Bankia, càrrec que ocupà fins que es va destapar l’escàndol dels altíssims nivells de morositat. Rato serà el receptor en les properes setmanes de nombroses paraules d’acolliment i compassió, d’abraçades de l’ós entre excompanys de partit i col·legues que l’han portat a ser el blanc d’una investigació per blanqueig de capitals. Cert que Rato es va acollir a l’amnistia fiscal proposada per Rajoy el 2012, però l’encausament que va fer saltar ahir totes les alarmes és degut a l’origen del seu capital, no pas a la possible evasió fiscal, que hauria quedat coberta per l’amnistia fiscal.

I així és com acaba, en totes les portades, un dels prohoms de la societat actual, en què va va contribuir a teixir des de dins. Coneixedor del propi sistema, va construir un entremat de societats que avui són causa d’investigació per part d’Hisenda.

Seguirem de prop el desenvolupament d’aquest cas.

@ClaraLapiedra

“Tu cuida les pessetes, que els duros ja es cuiden sols”

dilluns, 4/08/2014

Que savis que són els avis! Encara més si formen part del teixit empresarial català de principis del segle XX. Ahir vaig tenir la ocasió de seguir el programa 30Minuts que parlava sobre exportistes, empreses catalanes en la seva segona o tercera generació que s’han dedicat a exportar des de fa molt de temps.

RockefellerEm va cridar l’atenció una frase pronunciada per Javier Martí, de l’empresa Martí, fabricants d’aixetes des de fa 94 anys. Recordava com el seu avi li deia “Tu cuida les pessetes, que els duros ja es cuiden sols”. Aquesta frase és infinitament sàbia, molt més del que sembla aparentment. De fet, em va recordar una anècdota que corre referent a John D. Rockefeller, un dels magnats de tots els temps, de fet actualitzant la seva fortuna, es diu que és l’home més ric de la història. En una ocasió, el Sr. Rockefeller va haver de fer una trucada metropolitana en un establiment i, en acabar, demanà el canvi. Un client del bar que l’havia reconegut, li va preguntar: “Disculpi que el molesti, però no és Vostè el Sr. Rockefeller? Com és que ha demanat el míser canvi d’una trucada?” i el magnat respongué “Precisament, si no cuidés dels petits centaus, no seria en Rockefeller”.

Em fa reflexionar sobre la importància dels petits detalls. No cal que sigui per construir una fortuna, però si per a com a mínim, posar-hi atenció. Els petits centaus (o les pessetes) serien l’al·legoria de les coses que se’ns escapen. És impossible arribar a ser mai un Rockefeller (o un Sr. Martí, fundador d’una empresa amb 94 anys d’experiència) si no es cuiden els petits detalls. Un centau amunt o avall pot ser de vital importància en cadenes de producció de mil·lers d’unitats. Poden suposar grans xifres, equivalents per exemple al sou d’un director financer o al lloguer d’oficines de tot un any. A partir d’ara, penseu en els centaus o cèntims!

@ClaraLapiedra

Veni, vidi, persi… i 30 milions al pot

dimecres, 18/06/2014

Espanya ha estat eliminada amb una actuació sense precedents d’un mundial de futbol. Veni, vidi, persi. Dues ocasions, dues derrotes, probablement no previstes en cap casa d’apostes. Premonitòriament, en la mateixa data en què el Rei d’Espanya signava la seva abdicació i en què el FC Barcelona confirma el fitxatge del porter xilè Bravo. Però no entrarem en temes polítics.

Fins i tot Google havia dedicat la meitat del seu Doodle d’avui, la part que feia referència a Espanya, a una guitarra espanyola i un barret al més pur estil Tío Pepe amb la llegenda “Olé”.

Hi ha comentaris per a tots els gustos i Twitter treu fum a hores d’ara. En tot cas, la reflexió és una: donat que la Federació disposava d’aquesta provisió dinerària, què se’n farà ara? Recordem-ho: 720.000€ per cada jugador i membres del cos tècnic. A mi se m’acudeixen unes quantes idees, en diferents nivells. No cal dir en ajudes en investigació perquè els nostres científics no hagin d’emigrar, ni tampoc que s’incrementin les beques menjador. Però potser caldria una renovació en valors, sobretot en termes de treball en equip i de cultura de l’esforç. Aquests no són els jugadors que necessita cap selecció del món. Jugadors que necessiten primes milionàries i ni tan sols així aconsegueixin fer un mínim paper. Passar de l’olimp a la més absoluta misèria en un espai de només 4 anys. Així. Sense despentinar-se. Això si, suposo que als sponsors no els haurà fet tanta gràcia.

Què tal si invertim en l’esport base, en el material esportiu de les escoles, en les instal·lacions de vestuaris, en campus esportius d’estiu? ¿¿Podemos??

En tots els canals del grup Mediaset, mantindran el hastag #LaRojaSiPuede fins el final del mundial? Si, no, o canviaran el hashtag. Quin serà ara? Des d’aquest humil blog sugereixo #IdeasDestinoPrimaRoja.

@ClaraLapiedra

Legislació municipal 1 – Consum col·laboratiu 0

dimecres, 11/06/2014

Aquest matí hem conegut la notícia que l’Ajuntament de Barcelona multarà, amb penes fins a 6.000€, a tota persona que transporti un altre passatger de forma lucrativa sense tenir llicència. Mesura polèmica, sens dubte, però tornem a entrar en el debat sobre fins quin punt aquest tipus de serveis com ara Uber es poden considerar competència d’altres de públics com el taxi.

Fa unes setmanes vam conèixer la decisió de l’Ajuntament de Barcelona pel que fa a la suspensió de llicències d’apartaments turístics, guanyant temps per a regular el servei d’empreses com ara Airbnb ofereixen al turista, envers el servei que ofereixen hotels.

Quin serà el proper, el servei Bibulu d’acollir mascotes a casa mentre duren unes vacances o el de fer de guia a través de Vayable? Tant les guarderies canines o felines com els guies turístics es podrien veure amenaçats. Però ens hem plantejat que potser a mi em fa pena deixar la meva mascota engabiada en un espai limitat on sé que probablement no menjarà per pena? O que no m’agraden els típics guies turístics i prefereixo que un estudiant local em porti en bici a veure una ruta de graffittis pel Raval. Per mi, són serveis similars, però amb perfils d’usuaris que no s’assemblen gaire.

eatwith barcelona

Se m’acudeix també el nou èxit sense precedents pel que fa a oferir serveis de menjar a casa teva, com fa Eatwith? El llistat és inacabable, i més aviat fa pinta de créixer, per no parlar dels serveis d’intercanvi d’hores, sense mediació econòmica o bé Wallapop, l’aplicació estrella que ha irromput dins els nostres iPhones amb una activitat frenètica.

El consum col·laboratiu ha vingut per a quedar-se. No és una moda. No és una tendència. És una evolució natural del consum cap a formes més sostenibles i més justes. L’usuari sol escollir el servei en funció de les referències i valoracions que pot llegir. Quantes vegades no hauríem agraït saber que l’amabilitat dels amos d’un restaurant brilla per la seva absència, o saber que un hotel ja fa temps que necessita reformes i que si et dutxes en hora punta no tens aigua calenta… Quan disposes d’una plataforma que t’aporta elements de valor a l’hora de prendre una decisió, tens menys risc d’equivocar-te. Avui dia, qualsevol persona, establiment, producte o servei està sotmès a l’entorn 360º. Resulta difícil amagar les debilitats amb les xarxes socials, però alhora esdevenen el millor aliat quan es tracta de recomenar-los. Diuen que ens creiem molt més les recomanacions provinents de particulars que no pas de les guies o pàgines web corporatives.

Sóc conscient que és un tema polèmic, però alhora mal argumentat, doncs encara no tinc clar que el servei i la transparència que ofereixen siguin equiparables.

En tot cas, la mesura adoptada avui per l’Ajuntament crea un precedent pel que fa a la regulació dels serveis oferts per plataformes que no fan filtre d’usuaris que no poden garantir la qualitat esperada en un servei, com és el cas d’Airbnb, que obliga a afegir a cada propietat el seu número de llicència corresponent. N’hi hauria prou amb això? De vegades potser la pròpia evolució natural marca el camí desitjat per la gran massa d’usuaris i poc es pot fer per a combatre-ho. Com una comporta en una presa desbordant que té els dies comptats. Potser seria l’hora de començar a renovar alguns serveis que mai s’hi havien hagut d’amoïnar fins avui.

El que està clar és que últimament els mitjans contribueixen potser sense voler-ho a fer publicitat gratuïta d’aquesta mena de serveis, i no parlo des d’un humil blog com és aquest que esteu llegint, sinó de mitjans d’abast nacional que fan que, avui, el consum col·laboratiu tingui un nom específic i sigui tendència.

Clara Lapiedra

5 claus per a la internacionalització

dimecres, 14/05/2014

Qualsevol iniciativa empresarial que neixi en l’actualitat, ho ha de fer amb vistes a arribar al món sencer. Independentment del sector i del producte o servei que oferim, s’ha de tenir en compte que, encara que en la fase inicial es delimiti el territori, la fórmula ha de ser vàlida per a ser internacionalitzada. Això no només farà que el projecte guanyi escalabilitat i pugui atreure inversors de tot el món, sinó que farà que la barrera d’entrada envers a nous competidors sigui més alta.

internacionalització

Fa més de cinc anys que em dedico a la internacionalització d’empreses. Concretament, he obert sucursals en 16 països i n’he avaluat unes quantes més. En la meva experiència, puc afirmar que no hi ha país fàcil i que sempre, sempre, sempre surten imprevistos. Difícilment es poden complir els terminis establerts i la informació de partida sempre és poca.

Els primers passos son sempre el domini, que sigui .com, i un nom fàcilment pronunciable i entendible per a tot el món. Tenint això, el consell que us donaria en cas que estigueu pensant en donar tard o d’hora el pas a la internacionalització, és que preparéssiu una matriu amb els següents camps i que hi poséssiu valors quantificables que us ajudin a prioritzar a l’hora de decidir què és el que més us convé.

1)      Medir l’IDH (índex de desenvolupament humà), una medició elaborada per Nacions Unides. Segons quina sigui la nostra oferta, convé tenir en compte el nivell cultural del nostre target.

2)      Estudiar bé el nostre mercat en cada país, quins són els competidors que hi operen, quins impostos comporta la nostra activitat o producte, quins tràmits o permisos s’han d’obtenir. Aquest complet estudi s’ha de fer abans d’haver llençat, incloent un cronograma que planifiqui bé cadascun dels processos i determinant quins vénen abans que altres.

3)      Buscar un soci (estratègic) local. Ens estalviarà molt de temps i ens aportarà un gran valor amb la idiosincràsia de les relacions i costums en cada país.

4)      Elaborar un pla financer complet, amb provisions per a fets inesperats. Un greu error podria ser llençar i quedar-se sense fons disponibles, amb la qual cosa tota la nostra estratègia (personal treballant, oficines en lloguer, clients desatesos) no tindria cap mena de sentit i encara faria que el forat fos més gran i algunes conseqüències, irreparables.

5)      Evaluar l’exportació, pas previ que en alguns casos. Abans de decidir obrir una sucursal local, en alguns casos convé evaluar la possibilitat d’exportar el nostre producte o servei des de la central, de manera que podrem obtenir el feedback dels consumidors locals i potser rebem insights rellevants a l’hora de definir la nostra implantació completa al país.

Si teniu en compte els punts descrits anteriorment, no suposarà cap garantia d’èxit, doncs ja sabem que en la fórmula empresarial no existeixen, però haureu reduït en gran mesura les probabilitats de fracàs i, segur, estalviat molt de temps d’assaig-error i, al capdavall, aquest temps són molts diners.

@ClaraLapiedra

Emprenedoria o auto-ocupació?

diumenge, 18/11/2012

Llegeixo a diari sobre iniciatives emprenedores i xifres d’emprenedoria. Potser les que m’arriben o segueixo no són representatives, però quan llegeixo els greus problemes de subsistència de “noves empreses” sovint em costa de creure. És llavos quan m’agradaria poder conèixer el biaix i les fonts per saber si certes iniciatives han servit com auto-ocupació, mentre han durat alguns ajuts. Si no, no m’explico que només quatre de cada deu empreses no arriba a complir el tercer any de vida, segons molts estudis.

De tota manera, fa difícil establir un criteri pel que fa a quantes iniciatives emprenedores busquen una auto-ocupació o bé aspiren a un projecte que pugui crear llocs de treball i contribuir en gran mesura al desenvolupament de la nostra economia.

Les xifres d’altes de nous autònoms, nous CIFs sol·licitats (bé sigui per a societats limitades o de tipus civil o laboral) no són prou indicis per conèixer en detall l’ambició inicial en cadascun dels casos. De fet, poques formes hi ha de saber-ho sense conèixer l’equip emprenedor.

Les concessores de finançament o ajuts públics, com ara Barcelona Activa, l’ICF , ICO o ENISA, sí que poden rebre  informació més completa, malgrat haver-hi (escassos) casos, per exemple els basats en tecnologia que en fases inicials són capaços d’autofinançar-se.

De fet, queden fora de tota estadística les iniciatives, cada cop més comunes, que són gestades paral·lelament a l’activitat laboral dels seus emprenedors, que esperen a que el projecte estigui madur i hagi estat validat abans d’arriscar-se a fer el salt. Per tant, si les noves iniciatives empresarials (incloent tot tipus de societat o altes d’autònoms) han estat ben assessorades i són creades després d’haver contrastat el projecte mínimament, segueixo sense entendre l’alta xifra de fracassos.

La recomenació d’una servidora és sempre que abans de fer cap pas que generi obligacions amb l’administració o altri (factures, presentacions d’IVA trimestrals, altes) treballin de valent i s’avancin a tots els possibles escenaris adversos que es puguin presentar, perquè per més que se’n plantegin, sempre sorgirà aquell que no hagin previst i l’emprenedor, per definició, és la persona que mostra una ràpida adaptabilitat als entorns més canviants.

@ClaraLapiedra

Un dels errors més comuns: centrar-se només en la captació

diumenge, 11/11/2012

Veig uns quants plans de negoci cada mes. Sovint hi ha coses que cal recalcular preveient escenaris més realistes, valorar risc d’oscil·lació de canvi de divises quan hi ha producció a l’Àsia o fins i tot afegir partides d’altres despeses, que són conceptes no previstos al pla de negoci però que acaben apareixent.

Tanmateix, observo que hi ha un patró que es repeteix sovint: el neguit per arribar el més aviat possible a captar el màxim número d’usuaris o consumidors, que permeten arribar al punt d’equilibri. Bé és cert que cal centrar-se en captació, però tant o més important és assegurar la retenció de la majoria d’usuaris a través d’una definida estratègia de fidelització.

Un usuari que abandona un servei, no només no tornarà sinó que probablement comuniqui una impressió negativa dels nostres serveis, cost incalculable que no es pot permetre cap empresa. En aquest cas, fer-lo tornar pot suposar, en el millor dels casos, el doble cost de captació previst per als nou-vinguts. En el pitjor, no tornarà mai més per més esforços que hi fem.

Estadísticament, aproximadament un 30% dels usuaris es perden de forma anual. Convé, doncs, apostar des del principi en un bon servei d’atenció al client i analitzar profundament les mètriques que indicaran si l’estratègia que estem seguint és l’adient. Cal saber analitzar aquestes mètriques i ser capaç d’adaptar-nos de forma immediata a la rectificació dels processos que calgui. És de gran ceguera empresarial centar-se només en captar nous usuaris si som incapaços de mantenir-nos a l’alçada de les expectatives generades.

A mode d’exemple, recordem que un dels principals motius de baixa de serveis són les pràctiques d’spamming, ja sigui en xarxes socials o per emailing lists. És recomenable, per tant, definir un bon pla de social media que eviti aquests paràmetres.

@ClaraLapiedra

El crowd funding, una moda que ha vingut per quedar-se

dimecres, 31/10/2012

La realitat actual del país està influïnt en multitud d’aspectes de la nostra vida quotidiana. Ens fixem en detalls als quals no prestàvem atenció, com ara els cèntims de diferència entre benzineres o les comissions dels bancs, fins i tot molts de nosaltres hem tramitat portabilitats de les nostres línies mòbils acollint-nos a ofertes de tarifes planes que suposen un descompte rellevant.

De la mateixa manera que estan canviant els hàbits de consum, canvien també els hàbits pel que fa als estalvis. Si bé abans les persones amb menys aversió al risc optava majoritàriament per dipòsits de renda fixa en bancs, s’estan informant pel que fa a la possibilitat de diversificar els seus estalvis. Per altra banda, la majoria dels grans inversors optaven per opcions com el sector immobiliari -amb rendibilitats negatives en l’actualitat i per una bona temporada- o bé la Borsa, en la qual encara es pot obtenir alguna alegria però, en tot cas, se n’ha de saber molt més, doncs hi ha molt més risc i més volatilitat que mai.

Davant d’aquest panorama, els grans i petits inversors demanden opcions alternatives per a rendibilitzar els seus estalvis. Amb la gran oferta actual que ofereix l’alta activitat emprenedora, apareixen nombroses possibilitats que resulten atractives. Cal, però, el filtre especialitzat que sàpiga seleccionar entre aquells projectes en funció del seu risc, l’escalabilitat, l’experiència de l’equip emprenedor i, sobretot, la validació del pla de negoci.

Un cop superat aquest punt, el crowd funding, que troba els seus origens en les donacions, ofereix la possibilitat d’accedir a participar de la societat en quantitats accessibles en una fase embrionària de la societat. Els avantatges del crowd funding permeten la diversificació en la cartera d’inversió, minimitzant el risc d’invertir en quantitats superiors, doncs la pràctica habitual és que els emprenedors fixin tiquets mínims d’uns 25.000 € per una qüestió de governança: seria molt poc operatiu donar veu i vot a tots els accionistes si fossin múltiples. A més, no hem d’oblidar que en la fase embrionària d’una start-up, el temps és or i la ràpida adaptabilitat i creixement és un dels principals factors clau d’èxit.

Les fórmules d’accés a través del crowd funding en qualsevol empresa de nova creació són diverses i de nou convé un assessorament expert per tal d’evaluar les necessitats de cada microinversor. La pràctica més habitual sol ser utilitzar vehicles d’inversió o bé fons destinats a aquest fi. Tot apunta que cada cop se’n sentirà a parlar més i que, d’aquí a 3-4 anys serà una de les opcions preferents d’inversió en tot professional lliberal, fins esdevenir una fórmula molt extesa com passa a països com els EUA, el Regne Unit o fins i tot França.

@ClaraLapiedra