Les dues cares de la indústria alimentària

El batec de la indústria agroalimentària catalana, el sector productiu més important de l’economia, es manté malgrat la bipolarització creixent que afecta les seves empreses. Els grans fabricants multinacionals, que aposten per una innovació obsessionada a no encarir el producte, conviuen amb una munió d’empreses sovint més petites que treballen per posicionar els seus productes cap a un segment més exclusiu.

“La indústria és com una piràmide: a la base, els grans miren d’aconseguir que les masses de consumidors comprin el seu producte perquè han de competir amb una marca blanca que els esgarrapa quotes de prestigi, mentre que, per dalt, altres empreses busquen nínxol de mercat posicionant els seus productes cap al segment gurmet”, explica el professor del departament de direcció estratègica de l’Iese Miquel Lladó.

Hi ha exemples palpables d’aquestes tendències, com ara l’aposta de Danone per llançar al mercat uns iogurts de baix cost, que ha anomenat Gervais, per frenar l’assalt de la marca blanca. Altres grans fabricants han triat el camí de controlar els costos reduint les dosis dels seus productes o oferint alternatives de menjars precuinats o ràpids de preparar, explica Lladó.

L’altra cara de la moneda, en canvi, la mostren els fabricants més petits, que orienten el seu producte cap a un públic més selecte, per a qui el preu no és decisiu per adquirir el producte i que posen el focus en altres valors, com la qualitat, el fet de ser de casa i altres elements més emocionals.

Guanyar valor

Per a la majoria d’aquests actors més petits (el 96% de les empreses catalanes d’alimentació són pimes), el principal repte és, precisament, guanyar valor, explica l’exministre Joan Majó. I la principal amenaça per fer-ho són les dificultats que la crisi ha afegit a l’hora d’invertir en innovació.

Com a estratègia inspiradora, proposa Majó, la indústria pot fixar-se en el que ha passat a Suècia. “Van estar durant dècades exportant fusta en grans quantitats i ara venen mobles a tot el món a través d’una coneguda cadena de botigues”, afegeix. Aquí és on poden emmirallar-se els sectors agrícola i ramader català per orientar el seu creixement futur i treure més profit a les potencialitats que tenen. “El sector del vi i el cava ho ha sabut fer molt bé”, destaca Majó.

En els últims anys s’ha fet molta feina per guanyar ressò mundial. Hi han ajudat factors externs a les empreses però lligats a l’alimentació, com ara la promoció de les virtuts de la dieta mediterrània i el vincle entre els productes i una colla de xefs de primera línia (Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, els germans Roca...), que han contribuït a prestigiar el producte català. El turisme rècord que ha rebut Catalunya també hi ha jugat un paper central. “La crema catalana es coneix gràcies als que ens visiten, i ara la podem vendre arreu del món i competir amb la crème brulée ”, explica a l’ARA la fundadora de iogurts Pastoret, Teresa Vallès.

Per sort aquests exemples poden estendre’s a productes com l’oli, la carn i els vins i caves, que són els principals productes catalans que es venen i s’identifiquen amb Catalunya amb força èxit a tot el món. Amb el cava el pes exterior és aclaparador: dels 241,3 milions d’ampolles venudes, només un terç van quedar-se a Espanya.

A Catalunya, el fenomen del km 0 i un consumidor cada cop més “conscient” ajuden els productors autòctons. “Percebem, i Llet Nostra n’és només un exemple, que en el comprador català desperta simpaties el fet d’identificar un producte pròxim, sempre que es compleixin dos requisits: la qualitat i el fet que a darrere hi hagi la seguretat d’estar fent xarxa de país”, opina el president de Llet Nostra, Xavier Tubert.

Un pulmó productiu

Aquesta combinació de grans marques multinacionals establertes a Catalunya i un majoritari grup de petits i mitjans fabricants molt competitius forma la primera indústria de Catalunya. És líder en facturació, en ocupació i en valor, tot i que sovint la seva dispersió fa que quedin en un segon terme rere altres sectors productius com el de l’automòbil, recorda Lladó.

Noms de grans empreses com Guissona, Europastry, Damm, Torres i Freixenet conviuen amb les galetes Birba, la xocolata Torras, les anxoves de l’Escala i els iogurts de Pastoret, per citar-ne només alguns exemples. En conjunt, es tracta d’un grup de més de 2.500 empreses amb quasi 75.000 treballadors (vegeu el gràfic).

La capacitat de resistència del sector s’observa en petits grans detalls com el de l’ocupació. En plena crisi, el 2012, mentre es perdia un 6,2% d’ocupació a la indústria, el sector d’aliments i begudes en perdia només un 1,7%. En paral·lel, incrementava producció i les seves exportacions creixien molt per sobre de la mitjana, fins a superar el 15%.