La quitança, aquesta tremenda paraula que deriva d’un verb tan amenaçador com quitar, ha sigut un malson per a molts treballadors i empleats des de fa molts anys.
En la meva experiència d’empresari he vist de tot: treballadors putejats perquè eren obligats a deixar voluntàriament la feina, empresaris a la mercè de gent que, per exemple, es desmaiava cada dia al·legant una mena de mòbing per poder cobrar el 100% de la liquidació, tensió en les relacions laborals d’un treballador que contaminava tot un despatx... En la base de tot hi ha un pecat original: si et foten fora cobres el 100%; si te’n vas no cobres res. Sempre hi ha d’haver, doncs, una negociació en què res està escrit. Em pregunto: no podríem (i mira que fan reformes laborals cada dos per tres!) crear un sistema en què cobris sempre el mateix independentment de si t’acomiaden o si marxes voluntàriament?
Ho agrairien empresaris, treballadors, tots. Excepte, potser, advocats laboralistes i sindicats, que fan negoci d’aquesta situació.
