MÚSICA
Empreses 22/05/2016

Les discogràfiques vs. YouTube: és la guerra

Les discogràfiques llancen una batalla mediàtica contra el gegant dels vídeos al·legant que paga molt pocs ‘royalties’ pel negoci que fa amb les seves cançons

Jordi Sabaté
4 min
Les discogràfiques vs. YouTube:  és la guerra

A la tardor farà deu anys que Google, ara Alphabet, va comprar YouTube. Va ser un fet que va marcar l’inici de l’era de les compres milmilionàries en el sector tecnològic i va sorprendre tothom per l’incertesa del negoci del portal de vídeos. Una dècada més tard, ja ningú dubta de la rendibilitat de YouTube i el seu enorme potencial de cara a un futur en què el consum de vídeos serà la norma.

YouTube és el portal de més audiència d’internet, aquell on es consumeixen més continguts i la plataforma on millor es paga pel consum d’aquests continguts. El model de negoci del portal consisteix a col·locar anuncis en format televisiu abans de l’emissió de qualsevol vídeo, i si el contingut té drets d’autor, el benefici publicitari es comparteix entre YouTube, l’autor i l’usuari que va pujar el vídeo.

Aquesta fórmula és la que ha permès a milions d’usuaris pujar els seus vídeos ambientats amb la música més variada, i fins i tot de vegades muntar simplement la foto de la portada d’un disc mentre sona una cançó sencera o tot un disc. La intenció, en aquests casos, és clara: es tracta de temes molt buscats pels usuaris que no volen pagar serveis com Spotify, Tidal o Apple Music i prefereixen escoltar-los gratis al vídeo de YouTube. Fins i tot hi ha aplicacions que apleguen els vídeos amb temes d’un mateix artista i permeten fer-ne llistes de reproducció.

L’autor del vídeo cobra una part de la publicitat per les vegades que es reprodueix el contingut i una altra part va a parar a la casa discogràfica i l’artista. El sistema se suposa que hauria de beneficiar tothom, però sembla que no és així. A través de l’IFPI, la patronal mundial de les companyies discogràfiques, han crescut en els últims temps les queixes pel model de YouTube, que consideren desproporcionat i descaradament dolent per als seus interessos.

La veritat és que YouTube reuneix més consumidors de música que Spotify, Tidal, Apple Music i la resta de serveis de subscripció junts, però paga molt menys a la indústria que cada un d’ells per separat. En concret, el gegant dels vídeos rendeix menys a les discogràfiques que la venda de vinils, un mercat molt minoritari i de culte. I això tot i que d’ençà que es va instaurar el sistema, YouTube ha pagat a la indústria 3.000 milions de dòlars.

L’aproximació a la protesta de l’IFPI, que va camí de convertir-se en guerra, pot abordar-se des de dos punts de vista. L’un és el de Google, que al·lega que els serveis de subscripció paguen quantitats molt altes a les discogràfiques i tot i així no arriben a rendir prou als artistes pel consum de la seva música. A més, el portal creu que ells no poden ser valorats com un servei musical sinó com un cercador de vídeos.

L’altre és el de patronal i músics, que creuen que els rèdits del negoci de YouTube haurien d’estar en consonància amb les dimensions del consum de música al portal. Fa poques setmanes la cantant canadenca Nelly Furtado escrivia a The Guardian una carta oberta en què es queixava del que ella considera una actitud hipòcrita de Google. El president de l’IFPI va escriure una altra carta dies després donant-li suport.

És possible que les dues parts tinguin raó i el més lògic seria que s’arribés a un acord perquè YouTube cedís una porció més gran del seu benefici a la indústria, especialment ara que el portal es prepara per llançar la seva aplicació per a mòbil, YouTube Music, que té vocació de ser un servei per subscripció que multipliqui el seu negoci. Però la lògica en el món dels negocis es veu moltes vegades alterada pels interessos externs, i tractant-se del sector tecnològic i d’una empresa de Google, aquests interessos es multipliquen.

Metafòricament, podríem dir que els llops aguaiten per devorar el perdedor d’aquesta guerra. En aquest cas, aquests depredadors serien Facebook i Amazon, sempre disposats a retallar el negoci de Google i especialment el de YouTube, que monopolitza el vídeo, l’apartat amb més futur de tots en el pastís publicitari. Amazon llançarà aviat Video Direct, una plataforma molt similar a la de Google i amb un negoci gairebé idèntic. La victòria de l’IFPI li podria anar molt bé al nou projecte de Jeff Bezos.

Per l’altre flanc s’acosta Mark Zuckerberg, que últimament està augmentant la freqüència de les seves reunions amb les discogràfiques, suposadament per pactar els drets d’un catàleg molt ampli de cançons que els usuaris de Facebook podrien usar lliurement en vídeos de la xarxa social. Actualment Facebook no permet pujar gravacions amb conflictes de drets.

Tant Amazon com Facebook li podrien ser útils a l’IFPI per rebaixar el poder de YouTube i així obligar Google a arribar a un acord beneficiós. Però si les discogràfiques perden la batalla, es podrien veure molt pressionades per tots els serveis de música digital, que exigirien rebaixar els elevats royalties que paguen amb l’excusa que el que és bo per a Google ho hauria de ser per a tothom.

stats