Aquests dies hem viscut un dels fets més sorprenents, i preocupants, dels últims temps: la irrupció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca al Congrés i l'acceptació a tramitar en seu parlamentària la seva iniciativa legislativa popular (ILP) respecte a la dació en pagament i els desnonaments.
Les ILP tenen el seu sentit quan responen a demandes socials innovadores que la política encara no ha tingut en compte. Seria el cas, per exemple, de qüestions vinculades amb l'eutanàsia o els drets dels animals. Ara bé, que s'hagi hagut d'arribar a recollir prop d'un milió i mig de signatures perquè el Congrés es comprometi a tractar en profunditat el drama dels desnonaments és el descrèdit més gran que recordo de la política.
Al cap de poc d'esclatar la crisi, quan ja resultava evident la seva gravetat, vam començar a ajudar el sector financer -pel bé de tots- però, al mateix temps, calia debatre i articular fórmules per fer front a l'angoixa de famílies endeutades pel seu habitatge habitual. No es va fer llavors ni posteriorment.
Tot plegat és inexplicable, perquè poden trobar-se fórmules que ni tan sols perjudiquin les entitats financeres, moltes de les quals ja procuren no arribar a situacions extremes. Però el ciutadà no ha de dependre de la bona voluntat d'un banc o una caixa. Els seus drets li vénen de la seva pròpia ciutadania i es formalitzen en seu parlamentària. I, en cas que la solució tingui un petit cost econòmic per al sector financer, serà sempre molt inferior al cost en imatge que afecta totes les entitats, al marge de la seva actitud.
Primer sorpreníem el món per la gravetat de la crisi econòmica, especialment per les xifres d'atur. Posteriorment per l'enfrontament polític entre Catalunya i Espanya. I ara per la sensació d'enfonsament de les institucions. Hem arribat a un punt en què l'activitat econòmica pot començar a ressentir-se del desmanegament institucional. Una llàstima, perquè tenim, encara, una ciutadania i un aparell productiu sans i sensats. I també una majoria de polítics honestos. Si ens hi posem, no veig tan complex fer front als ajustos que necessitem. No ens estranyem si acabem amb un desnonament dels polítics, i això no se sap com pot acabar.
Jordi Alberich és economista
