Empreses 13/07/2014

La cultura del ‘pelotazo’ sobreviu a la crisi

Tornen els escàndols a Espanya, reneixen les ‘subprime’ als EUA i el Regne Unit lluita per frenar una nova bombolla. ¿Realment hem après alguna cosa?

Albert Martín Vidal
6 min

UN DIVENDRES ES va adreçar als treballadors per assegurar-los que l’empresa anava bé i que la informació que oferia era correcta. Es va permetre fer bromes sobre “posar wifi a Gotham” i, en una xerrada que pretenia ser motivadora, els va ensenyar els “ferros” que havia portat al cos després d’un accident que li va provocar “més de 24” traumatismes. L’endemà, dissabte, va confessar davant el jutge que havia falsejat els comptes de la seva companyia durant els últims quatre anys. I dimarts es permetia acomiadar-se dels treballadors amb el poema If, de Rudyard Kipling. L’estrepitós epíleg de Jenaro García i de la seva empresa, Let’s Gowex, ha tingut ressonàncies d’altres èpoques i ha llançat una advertència: les lliçons i els aprenentatges que ha deixat la crisi més gran que ha patit l’economia espanyola en moltes dècades potser no han sigut tan accentuats com molts creien.

El debat sobre qui van ser els causants de la crisi ha sigut llarg i ha acabat imposant un relat segons el qual els ciutadans van viure per sobre de les seves possibilitats gràcies a les facilitats que posaven els bancs a l’hora de donar crèdit, que majoritàriament es va destinar a hipoteques. Aquesta circumstància va provocar un escalfament del sector immobiliari que va arrossegar una economia que es va sobreendeutar i que, en plena eufòria, va impedir que les administracions actuessin amb més prudència. I quan el crèdit va deixar de circular, l’apocalipsi: més de sis milions d’aturats a tot l’Estat, amb un atur del 26% i 250.000 empreses desaparegudes des del 2009. El deute públic s’ha disparat fins al bilió d’euros -i el deute privat de famílies i empreses espanyoles és de dos bilions-. A més, hi va haver una amenaça ben real de quedar fora de l’euro.

Durant els rigors de la crisi potser va semblar que no es tornarien a cometre els mateixos errors. Jenaro García, amb el seu estil de Jordan Belfort (el protagonista d’ El lobo de Wall Street, de Martin Scorsese), ha escampat seriosos dubtes sobre aquest optimisme.

“Les crisis i les bombolles les provoquen valors negatius com la cobdícia, l’excessiva assumpció de riscos o l’endeutament, i l’última crisi no ha provocat cap canvi en el sistema de valors”, assegura Oriol Amat, catedràtic de la UPF. Aquest expert, que és també conseller de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), creu que “la cobdícia és on era l’any 2005”.

Segons Amat, aquesta ambició, la recerca del diner fàcil, que a Espanya s’ha anomenat cultura del pelotazo, només ha deixat de ser un objectiu per a qui en va patir les conseqüències: “La lliçó l’han après les persones i empreses que ho han passat molt malament, ells són els que sí que han entès alguna cosa en relació amb el risc i l’endeutament”.

aquest pessimisme topa amb diferents percepcions que han aflorat els últims temps. D’una banda, sembla que les famílies han canviat la manera d’afrontar inversions com la compra de l’habitatge o d’una segona residència, un dels grans responsables de la recent crisi. El mercat immobiliari continua en clara atonia i no sembla que se segueixi veient com un sector en el qual sigui possible enriquir-se ràpidament i sense riscos. Però això no convenç Amat: “És cert que aconseguir préstecs és més difícil malgrat que el Banc Central Europeu fa temps que fomenta la liquiditat. Endeutar-se és més difícil que el 2005; si fos igual de fàcil, es repetiria el que ja hem vist en el passat”. Hi coincideix el periodista i escriptor Félix Martínez, expert en els fraus financers d’inicis dels 90, que creu que “no és que la gent ja no vulgui especular, és que està esperant a temps millors”.

Hi ha actituds individuals respecte a la implicació en la feina que sembla que han canviat: segons l’informe d’Adecco sobre l’absentisme laboral, durant el 2013 aquesta taxa va caure fins al 4,1%, cosa que suposa la millor dada registrada des de l’any 2004. Però el professor de l’Iese Rafael Andreu afirma que això pot ser “per raons equivocades: ho fan perquè temen perdre la feina, no és que s’hagi reflexionat”.

Un dels sectors més assenyalats en l’última crisi és el bancari. I durant els últims mesos sí que s’ha confirmat una tendència que fa pensar que els bancs han tret lliçons de la dubtosa política de riscos que van seguir durant bona part de la dècada passada. Diferents fonts financeres confirmen que el catàleg de productes dels bancs -també de les àrees tradicionalment més agressives, com la banca corporativa- reflecteix un canvi profund. “S’han acabat els productes pelotazo amb què guanyaves milions; un dipòsit al 2% ha passat a ser un grandíssim producte”, explica un veterà de la banca per a empreses.

Els últims temps sembla que s’hagi imposat una doble lectura pel que fa al sector: d’una banda, que la banca és un sector que hauria de créixer al ritme de l’economia d’un país, i que creixements de beneficis del 30%, com el que es va viure l’any 2007, no tornaran. Pel mateix raonament, s’ha assumit que els grans bancs espanyols caminen actualment cap a un escenari de creixements -quan els puguin assolir- molt minsos.

Sobre això, Rafael Andreu diu que “els bons banquers potser han après coses que mai haurien d’haver oblidat” i recorda el mal causat per preferents i productes opacs. Però llança una advertència: als Estats Units ja hi ha bancs que estan cometent noves pràctiques dubtoses, com el trading d’alta freqüència.

Els indicis en el món financer són contradictoris: mentre que als Estats Units els crèdits porqueria de les subprime han ressuscitat (en aquest cas, per a la compra de cotxes), el Banc d’Anglaterra s’ha vist obligat a combatre la bombolla immobiliària que ha reaparegut al país, especialment a la ciutat de Londres. L’ens ha decidit que els bancs no concediran més d’un 15% d’hipoteques que superin 4,5 vegades el salari mensual del sol·licitant.

les bombolles segueixen generant controvèrsia. El sector immobiliari ha quedat assenyalat com a maleït, però un analista financer indica que tant “el mercat dels bons com la borsa” tenen tota l’aparença d’haver generat una nova bombolla. Per evitar que puguin acabar atrapant els estalviadors resulta clau el paper dels reguladors. “Cal ser més conscients i més exigents. És hora que els reguladors, auditors i analistes es prenguin la seva tasca més seriosament”, demana el professor Andreu. Sobre aquest últim punt, hi ha dubtes que realment s’hagi avançat gaire: tot just arribar al govern, el PP va situar una membre del seu partit, Elvira Rodríguez, com a presidenta de la CNMV. “Si no canvies a fons el sistema educatiu, amb assignatures dedicades a l’ètica, no serveix de res canviar la regulació: tu pots canviar-ho tot, però al cap de tres o quatre anys tornes a estar igual”, afegeix Oriol Amat.

Efectivament, hi ha coincidència que els valors són l’explicació i la vacuna contra les actuacions fraudulentes en el món de l’empresa. “El que la gent veu als programes de màxima audiència són valors penosos, res de bé comú i solidaritat i esforç; sí individualisme i diner fàcil”, exposa Amat. Félix Martínez, autor d’ Estivill y el clan de los mentirosos, creu que casos com els de Mario Conde o Javier de la Rosa no han ajudat a conscienciar els empresaris: “No van tornar els diners i segueixen sent molt rics”. Martínez es pregunta si fins i tot ja hi ha gent a qui li sembla assumible el fet d’anar a la presó.

Rafael Andreu, per la seva banda, afirma que la clau de la qüestió és tenir en compte altres coses a part dels diners. “Ens equivoquem si seguim pensant que la missió de les empreses és només crear valor econòmic. Així no n’aprendrem”, lamenta. Recorda que és clau tenir en compte “les persones i el seu aprenentatge; això també és un resultat”. I insisteix que “els diners no ho són tot, no poden ser l’únic criteri a l’hora d’avaluar les decisions”.

EL LAZARILLO DE Tormes ha sigut sovint el personatge literari amb què s’ha vinculat la presumpta inclinació espanyola a l’engany. El clixé no resisteix l’opinió dels experts. Oriol Amat dubta que els fraus siguin més habituals a Espanya que en altres països: “Això és universal, té a veure amb la naturalesa humana, no amb cap cultura concreta”. Per Félix Martínez sí que hi ha un referent pròxim que explica certes conductes il·legals: “Hi ha raons històriques i sociològiques que ho expliquen: hem tingut 40 anys d’un règim que s’ha basat en la corrupció i, tal com es va fer la Transició, això s’ha perpetuat”.

És per tot plegat que no hi ha gaire optimisme sobre el que l’economia espanyola hagi pogut aprendre en la seva travessia del desert. A principis dels 90 van ser Banesto o KIO. Amb el temps van arribar Fórum Filatélico i Gescartera; en una última etapa, Marsans, les preferents, Bankia i les caixes d’estalvis. Ara és l’hora de Jenaro García i Gowex. ¿Som més responsables que a inicis dels 90? El professor Andreu té una resposta: “El que tinc clar és que no hem millorat”.

stats