La crisi posa en evidència els forats del sistema de pensions

Un sistema piramidal és un esquema de negoci que es basa en el fet que els nous participants del negoci generen beneficis als participants originals, un procés que es repeteix una vegada i una altra. El risc d'aquest model és que no hi hagi prou participants nous. En aquest cas, els beneficis dels participants originals es redueixen i molts participants acaben sense beneficis després d'haver finançat els beneficis dels primers. El sistema espanyol de pensions recorda força aquest esquema, amb una petita diferència: els participants més antics, és a dir, els que són a dalt de la piràmide, es fan grans i es moren.

Sandalio Gómez, professor de l'escola de negocis Iese, explica que el sistema espanyol de pensions "que s'anomena, en realitat, sistema de repartiment, basat en la solidaritat intergeneracional , no té fons, sinó que es paga als pensionistes amb les cotitzacions actuals dels treballadors en actiu". "Des del punt de vista financer, no és raonable", afegeix. L'alternativa, utilitzada en països com Xile, és un sistema de capitalització, en el qual són les cotitzacions dels treballadors el que paga, en el moment de la jubilació, les seves pensions.

A Espanya hi ha, a més, des de l'any 1995, un fons de reserva que es va generar a partir dels superàvits de la Seguretat Social (quan n'hi havia) i que permet fer front a tensions entre l'entrada d'ingressos i les despeses, que estava dotat a principis de juny amb una quantitat de 67.948 milions d'euros. El secretari d'estat de la Seguretat Social, Tomás Burgos, va anunciar a principis d'aquest mes que el govern s'ha vist obligat a recórrer aquest exercici, per primera vegada, al fons de reserva, cosa que ha disparat totes les alarmes.

Sostenibilitat

Tendències estructurals com l'augment de l'esperança de vida i el retard en l'entrada dels joves en el mercat laboral, i situacions conjunturals com l'alt nivell d'atur, a més d'aspectes com la baixa natalitat i les nombroses prejubilacions, formen un mix que posa en un risc clar la pervivència de l'actual sistema de pensions a llarg termini.

La confluència de moltes variables fa que calcular la durada del fons de reserva pugui donar molts resultats possibles. En tot cas, les previsions demogràfiques, amb un augment continuat de la població més gran dels 65 anys en els pròxims lustres, fan que qualsevol càlcul a partir de l'actual sistema anticipi inevitablement un col·lapse, més pròxim o més llunyà.

L'única possibilitat per mantenir la sostenibilitat de l'actual sistema, explica Gómez, passa per "allargar l'edat de jubilació, per una banda, i augmentar els anys de la base de càlcul de les pensions, per l'altra", dues variables que s'han canviat contínuament des de l'any 1985, però que, com apunta Gómez, modificar-les comporta un alt cost polític que cap partit vol assumir.

"El sistema actual s'ha establert des d'un punt de vista ideològic, però amb un canvi demogràfic pot patir un col·lapse; sense pressió política, l'edat de jubilació s'augmentaria als 70 anys", afirma. Segons el professor de l'Iese, caldria establir, de fet, un sistema automàtic de càlcul de l'edat de jubilació per establir-la de manera que augmentés amb l'esperança de vida.

Pel que fa a la base de càlcul, és a dir, els anys de cotització amb què s'estableixen les pensions, ha anat augmentant des de l'any 1985, quan es va passar de dos anys a vuit. L'any 1995, amb els pactes de Toledo, es va passar a 15 anys, i ara està en 17. "La tendència -diu Gómez- és a augmentar a tota la vida laboral".

L'altra opció, és a dir, canviar a un sistema com el xilè, obligaria a establir un llarg període de transició, durant el qual conviurien els dos sistemes. D'altra banda, la privatització de les pensions ja és un fet, mitjançant els plans de pensions privats.