I la borsa va descobrir l’agricultura

No s’inverteix a curt termini. Tampoc en un sol sector. No es compren accions d’empreses presents als grans índexs borsaris. No s’inverteix en empreses sense conèixer-ne els balanços o els directius. Aquests són els dogmes que aplica el català Marc Garrigasait a l’hora d’invertir i, gràcies a això, l’any passat va aconseguir col·locar un fons d’inversió (el Japan Deep Value Fund, que només entra en empreses japoneses) com el més rendible d’Espanya, i un altre (Panda Agriculture & Water Fund FI) com el que va obtenir més bons resultats entre els fons que inverteixen exclusivament en el sector agrícola. Aquest últim és gairebé una raresa: dels 30.000 fons d’inversió que hi ha a Europa, només una trentena inverteixen únicament en aquest sector. I això que el creixement de la població mundial anticipa un creixement exponencial d’un bé bàsic: l’alimentació. El fons Panda, jove (nascut el 2013) i petit (8 milions d’euros), és un dels que donen més rendibilitat. Així és com el mateix Garrigasait explica el seu mètode.

La diferència d’invertir en el Japó o en l’agricultura

“Hi ha una similitud: són actius que no estan de moda i que tenen ara mateix pocs inversors. El fons d’agricultura és global i diversificat, mentre que en el fons del Japó invertim en empreses de qualsevol sector, però petites, perquè hem trobat que són les més oblidades. Des de distribució fins a construcció, passant per electrònica i automoció. I estem invertint en empreses molt barates, perquè el Japó porta 27 anys de crisi i, per tant, hem trobat tresors amagats, perquè són empreses que no exporten. En canvi, les agrícoles són exportadores. El fons del Japó és més oportunista, mentre que el d’agricultura segueix una megatendència”.

El risc d’invertir en un sector volàtil com l’agrícola

“És cert [que és un sector més volàtil], però, com sol passar, els arbres tapen el bosc, i per això molta gent no vol invertir en aquest sector. És inexplicable. L’agricultura té uns cicles a curt termini: aquells preus del tomàquet que pugen un any i baixen el següent... És pura oferta i demanda, i al mercat hi ha molt de soroll. Però el que val realment és el llarg termini. I l’alimentació és una hipertendència mundial, a causa de la demanda brutal que hi està havent, sobretot a l’Àsia, que ens diu que hem de produir molts més aliments i de més qualitat, tot i que ja és espectacular. L’agricultura va més al seu propi ritme que no pas al que marca la borsa”.

Diversificació contra la por

“Tenim participacions en empreses de tomàquets, de kiwis, de cítrics... Tenim diversos productors de cereals, però en diferents continents. I també tenim accions de fabricants de material agrícola. Les oscil·lacions s’acaben estabilitzant i això és el més important que pot fer un professional de la gestió, compensar”.

Quin és el mètode per decidir si es compren accions d’una empresa?

“Analitzem durant un mes el balanç d’una empresa. Mirem i parlem amb els seus directius si hi ha alguna cosa que no entenem i, després d’un procés que dura mesos, decidim si comprem o no. Busquem empreses que estiguin per sota del seu valor per aconseguir el màxim valor. Analitzem balanços i mirem si el mercat l’està penalitzant perquè és una empresa molt avorrida o pel que sigui. Això requereix un esforç molt gran, superior als ingressos que ens donaria aquest producte ara mateix. Però el nostre objectiu és gestionar un fons de 30 o 50 milions d’euros, així que el que fem és una inversió. És la manera de fer les coses amb excel·lència. La qüestió és mantenir-nos en aquella empresa durant molts anys. Qui gestiona només passivament gairebé no necessita ni treballadors: agafa un full de càlcul i va invertint. És un model d’inversió que no requereix ni viatjar ni despeses d’inversió. El camí que nosaltres triem és molt més exigent intel·lectualment”.

Responsabilitat versus rendibilitat

“A mi no se m’acudeix comprar una empresa que no sigui ètica, perquè no estaré còmode. Què és una empresa no ètica? Una que prengui decisions sense pensar en els accionistes, els treballadors, el medi ambient o en la societat en general i que pensi més en el directiu o en el poder. La decisió definitiva de la nostra inversió arriba quan descobrim que els directius són gent bona, amb capacitat de gestió espectacular, que els treballadors estan contents, que els clients estan contentíssims i que els competidors l’admiren. Per exemple, el fabricant de material agrícola John Deere. Vam ser a la seva seu central i ens va impressionar el tracte, com funciona una empresa nascuda el 1837 i que és excel·lent, que no vol dir que si ha de reduir personal no ho faci. A vegades la gent confon ètica amb no fer retallades de plantilla, quan si no es fa això pot suposar el tancament de l’empresa. També és cert que hi ha casos de retallades excessives. No estem en un món ideal”.

El cas de l’oli de palma

“Nosaltres invertim en productors d’aquest producte, tot i que l’oli de palma és molt polèmic. Hi ha una part de la seva mala fama que és justa i una altra que és injusta. Primer, l’oli de palma és de més mala qualitat que el d’oliva, però si tothom consumís oli d’oliva el seu preu es multiplicaria per mil. Com que hi ha tanta demanda d’oli de palma hi ha hagut gent sense escrúpols que ha deforestat i plantat palmeres per fer-ne. Un organisme de Londres molt prestigiós [la Zoological Society of London] envia gent a Indonèsia i Malàisia i valora les plantacions tenint en compte 15 elements. Nosaltres només invertim en les que tenen una valoració molt alta. Aquest organisme és tan important que l’any passat va fer que Nestlé i Unilever deixessin de comprar oli de palma a diverses empreses que no els facilitaven informació”.

Un preu just per als productors

“És un tema complex, perquè l’ideal és que hi hagi un mínim de condicions, però no és fàcil. En tot cas, és un tema que millora molt. El Brasil, que és l’exportador més important de productes agrícoles, ha aplicat una cultura de cultiu extensiu que ha aconseguit que els preus siguin baixíssims. Això beneficia el consumidor, que al final és qui mana”.

Els gestors són especuladors?

“Som com els dimonis. La gent creu que estem especulant i que estem enfonsant empreses, quan no és així. Nosaltres defensem els diners dels nostres pares i avis. Si jo veig que el directiu d’una empresa en què inverteixo és molt dolent o està fent un frau, vendré les accions, malgrat que això faci caure el valor de les accions. El capitalisme ha funcionat i continua funcionant molt bé perquè bàsicament es castiga a qui ho fa malament. Nosaltres, quan hem visitat granges d’animals hem vist que les que tenen millors números són les que tracten bé els animals. I passa el mateix quan vas a una empresa, de qualsevol sector, i la veus neta, ordenada... funciona bé. Hi ha gent que intenta estafar, incomplir lleis... però acabarà perdent. No deixarem d’invertir per pressió social. Sí que ho farem si veiem que no fan bé les coses”.

El referent: Warren Buffett

“Soc seguidor seu. Vam anar a la junta d’accionistes del seu grup [Berkshire Hathaway]. És un home de 87 anys que té una experiència com pocs i que, invertint, ha aconseguit aixecar l’empresa més rica del món. Inverteix molt a llarg termini. És el contrari de l’especulació: quan compra una empresa la mira a 20 anys vista. Si la ven al cap de dos anys és perquè ha fet alguna cosa malament. És l’únic inversor que mai ha comprat una acció i l’ha venuda l’endemà. Nosaltres, quan comprem una empresa, la tenim durant tres anys de mitjana. Quan realment ens agrada la tenim 6, 7, 8 anys, però esclar, a la vida passen moltes coses: pot haver-hi una crisi de sector, de país, o males decisions dels directius”.

Una empresa en què invertiria però de la qual no tingui accions

“Borges. És una empresa que va estar a punt de sortir a borsa fa un any i ens vam reunir amb ells, la vam analitzar a fons i al final no ho vam poder fer. Ara té una minicotització i no hem pogut entrar-hi perquè no hi ha liquiditat, però aviat farà una ampliació de capital de 30 milions d’euros. Borges explica a la perfecció la borsa, que la gent no acaba d’entendre. La gent creu que la borsa és comprar i vendre accions i ja està. La funció de la borsa és finançar una empresa. Borges farà servir els diners que rebi en la sortida a borsa per fer plantacions. A Espanya hi ha molt bones empreses del sector que no cotitzen. En el nostre fons només n’hi ha dues [Barón de Ley i Bodegas Riojanas]. De catalana encara no en tenim cap, perquè l’empresari català acostuma a ser molt familiar i no li agrada cotitzar a borsa. Bàsicament tenim empreses dels Estats Units i d’Europa, però també d’Austràlia i Nova Zelanda”.