CALÇAT
NATÀLIA VILA

Les àvies al darrere de les sabates artesanes de moda

La història d’emprenedoria d’Isabel Garriga es basa en un únic objectiu: donar una sortida laboral digna a dones grans en risc d’exclusió social

“Primer li va passar a la meva veïna: el seu home va morir i amb el que li va quedar no podia sobreviure, així que va haver d’anar a viure amb els fills; després li va passar a una amiga d’aquesta veïna; poc temps després a una amiga de la meva mare, i al cap de no res a la meva pròpia”, explica encara impactada Isabel Garriga. Aquesta experiència vital que va acabar vivint en primera persona amb la seva mare la va portar a buscar sortides: “Vaig adonar-me que hi ha moltíssimes dones amb aquest perfil i no tenen cap ajuda; tot es va sincronitzar i va ser ben bé com si algú em digués «Hi has de fer alguna cosa»”.

La primera opció de Garriga va ser la més normal: va buscar quines opcions d’ajuda econòmica podia trobar per a la seva mare, a qui la pensió no li permetia seguir vivint al pis que havia tingut fins aleshores. “Hi ha persones amb incapacitats que tenen ajudes, drogodependents que reben ajudes, persones que han delinquit que reben ajudes... però per a elles no n’hi ha, han de recórrer a la beneficència de Càritas, per exemple, és com si no existissin per a la societat”, lamenta Garriga.

Davant d’això, aquesta dissenyadora gràfica i industrial es va posar a buscar informació sobre la problemàtica, sense gaire més èxit: “No hi ha dades actuals, és escandalós, és un col·lectiu invisible”, explica. A la pàgina web del seu projecte, Belne, ho amplia més: “Perquè us feu una idea de l’envergadura d’aquest col·lectiu, la taxa de risc de pobresa en dones de més de 60 anys, després de les transferències socials (pensions, entre altres ajudes), és del 24% aquí a Espanya. És un col·lectiu cada vegada més nombrós i amb més risc d’exclusió”. Una situació que la va portar a emprendre per poder ajudar-les.

Va investigar en què eren hàbils aquestes dones: “Sabien fer manualitats de molts tipus, per això vaig pensar a fer un producte que incorporés una part que elles poguessin teixir”, explica Garriga. Aquest és l’origen de Belne: després de diverses idees Garriga va dissenyar unes sabates que incorporen una part artesanal teixida per aquest col·lectiu. “Vaig comprovar si seria viable econòmicament i tècnicament i vaig fer passar a les sabates una prova de qualitat i durabilitat”, detalla aquesta emprenedora.

El següent pas va ser comprovar si el mercat les acceptava, per això es va presentar a diverses fires on va aconseguir vendre bona part dels prototips. “Aquí és on vaig veure que tenien molt bona acollida i que si volia seguir endavant hauria de buscar finançament”, admet Garriga. La inversió inicial, 5.000 euros, va sortir íntegrament de la seva butxaca. El 2015 va aconseguir el premi d’emprenedoria social de La Caixa. “Són 25.000 euros que inverteixen a fons perdut, a banda de donar-nos una formació empresarial”. Garriga va decidir constituir una associació sense ànim de lucre, va fer el pla d’empresa i va buscar proveïdors: “Combinem una part industrial i una artesanal”, explica. La base de les sandàlies es fa en una fàbrica, i després les àvies cusen a casa els elements decoratius. Només tenen quatre punts de venda, tres a Barcelona i un a Manresa, però, tot i això, ara facturen gairebé 10.000 euros anuals. “Facturem molt poc encara, les dades són simbòliques, però tot el que ingressem es reinverteix en el projecte i en coses que puguin ajudar aquestes dones”, explica Garriga, que afegeix: “Ara busquem més finançament, per seguir ampliant i ajudant”.

Les expectatives són bones. “Google ens ha donat una beca de 10.000 dòlars mensuals per invertir en posicionament online ; és un projecte fort -explica- i competim amb altres empreses molt grans, mentre que nosaltres ara encara hi dediquem només mitja jornada. El projecte, però, és totalment rendible, no és pas utòpic, és real, palpable i sostenible”. Garriga calcula que per complir el seu pla de negoci Belne necessitaria aconseguir finançament per valor de 300.000 euros. “Anem pas a pas i anem ajudant més dones a mesura que anem millorant en vendes”.

El repte d’aquest projecte és recuperar en vendes l’equivalent a un salari mitjà del conveni per cada una de les dones que cusen aquestes sandàlies. “Els diners sempre s’utilitzen per revertir-los en projectes que ajudin aquest col·lectiu o, en un futur, altres col·lectius amb necessitats similars”, explica Garriga. Aquesta emprenedora lamenta que l’Estat tampoc té en compte la problemàtica d’aquestes dones a l’hora de compatibilitzar les seves prestacions amb altres ingressos: “Qui cobra un PIRMI i treballa dues hores, l’hi descompten, i després hi ha persones que cobren invalidesa i poden compatibilitzar-ho amb feines; jurídicament jo no he trobat una altra manera d’ajudar-les”, lamenta.