FINANCES
ALBERT VIDAL

L’auditoria després de Bankia

Frederic Borràs, exdirector de KPMG a Catalunya, repassa en un llibre les assignatures pendents d’un sector esquitxat per grans escàndols

L’auditoria  després  de Bankia Zoom

“Ara no veurem grans escàndols, les vergonyes surten en els moments de crisi: quan baixa l’aigua, es posen al descobert les misèries”. Qui parla és Frederic Borràs, tota una vida en l’exercici de l’auditoria, soci director de KPMG a Catalunya, Balears i Andorra durant 36 anys i amb un plec gairebé interminable de càrrecs i honors relacionats amb la seva feina. Aquest especialista presenta El reto de mejorar la calidad de la auditoría i va atendre l’ARA per explicar les carències d’una professió que els escàndols empresarials han posat en el punt de mira. L’últim (després dels històrics casos d’Enron, als Estats Units, o Parmalat, a Itàlia), és el cas Bankia.

1.

“La primera norma quan comences una auditoria és que has d’examinar la teva independència”, explica Borràs. Segons assenyala, la tasca de l’auditoria és “donar confiança sobre la informació financera que donen les empreses”, i que, per poder fer-ho amb garanties, cal objectivitat. “La independència és una actitud mental”, diu, però tot i així hi ha normes per assegurar que l’àrbitre no vagi amb cap equip: “No pots tenir familiars a l’empresa, no pots tenir més d’un determinat percentatge d’ingressos en un client, no pots fer la comptabilitat i després auditar...”, enumera. I llança un avís: “Quan no es compleix, hi ha un supervisor, l’ICAC, que sanciona”.

Borràs, però, fa un diagnòstic favorable del grau de professionalitat de l’auditoria. “Les firmes tenen sistemes que donen la màxima garantia, estan subjectes a processos de revisió a nivell de treball, de país i de firma”, assegura, indicant que “a partir del cas Enron la pressió ha sigut brutal i la professió és una altra”. De fet, la supervisió és tan gran que el canvi legal segons el qual els auditors poden ser ara responsables penals de les malifetes de les empreses no li sembla decisiu i, de fet, el critica: “Potser ens passem el 30% de l’auditoria fent formalitats per protegir-nos: no només hem de ser honrats, sinó aparentar-ho”.

Recentment, a més, s’ha imposat per norma a Espanya que les empreses han de canviar d’auditor cada deu anys per evitar “una excessiva familiaritat entre client i empresa auditora”. Amb tot, Borràs sosté que la clau de l’auditoria passa pel fet que el client entengui que està sent supervisat: “En una empresa que no s’havia auditat mai em va venir un directiu i em va dir: «Com que potser ho trobareu, hem fet això, i això, i allò altre també està malament...»”.

2.

Però no cal fer llargues apnees en l’hemeroteca per saber que l’auditoria també falla. Borràs ho admet i arrenca pel principi: “És contradictori que sigui la pròpia empresa a la qual auditem la que ens paga; de vegades s’ha parlat de si no hauria de ser l’Estat qui ens pagués, però això afectaria el servei”. Aquest veterà del sector ha experimentat aquesta dificultat en primera persona: “Vaig auditar una caixa d’estalvis que després va fer fallida i els vaig demanar una provisió extra. Em van demanar que m’ho pensés, que ho mirés de nou. Ho vam revisar, vam tornar a anar-hi i els vam dir que calia fer aquella nova provisió. I vam deixar de ser els seus auditors -explica-. Però ells van desaparèixer, la realitat és tossuda”.

Parlant de banca, Borràs no fa sang amb els problemes de Deloitte per la sortida a borsa de Bankia amb informació incorrecta. “El sector immobiliari va caure un 30% o un 40%, això era un disbarat de diners -fa-. Les valoracions van canviar i la pèrdua esperada no es va calcular bé”, afegeix. És per això, diu, que les normes comptables han canviat i les provisions ja no són sobre la pèrdua que s’ha produït, sinó sobre la pèrdua que s’espera.

3.

En el seu llibre, Borràs explica què poden fer millor els auditors. Veu tres àrees clares: en primer lloc, el que es denomina “escepticisme professional dels auditors”. En segon lloc, millorar l’auditoria de grups. “En casos com Enron o Parmalat, el problema és que no es va auditar una part del conglomerat”, diu. Per això cal reforçar el poder de l’auditor central i la coordinació entre equips.

Per últim, el que ja es debat en el sector és la necessitat de millorar els controls de qualitat de les auditories realitzades.