ASSEGURANCES
XAVIER GRAU

L’Astèrix de les asseguradores fa 90 anys

Grup Atlàntida, que va tenir implicats en la seva fundació Azaña i el pare d’Espriu, lluita per mantenir la seva independència

L’Astèrix de les asseguradores  fa 90 anys / I.V. Zoom

Soberviure a la globalització com el poble de l’Astèrix, envoltat per les potents legions romanes, no és fàcil. Però fer-ho durant 90 anys i tenir plans de futur independents, encara menys. Aquest és el cas del Grup Atlàntida. “Cada sis mesos tenim una oferta d’algú que vol comprar-nos”, assegura el conseller delegat, Pere Abelló. Però la seva idea, i la dels seus socis, és seguir endavant amb el negoci, malgrat la forta pressió dels grans grups espanyols i de les multinacionals.

Atlàntida va néixer el 1927, quan no existien la Seguretat Social ni la cobertura mèdica era universal. I encara li queda algun client fidel d’aquella època. La companyia la van fundar dos prohoms de Barcelona pensant en el canvi que estava vivint la medicina els primers anys del segle XX. Per això naixia com una societat d’especialitats mèdiques: ja no valia el metge renaixentista capaç de curar-ho -o almenys intentar-ho- tot. Calia oferir als clients (pacients) un ventall d’especialistes propis que fossin experts en la seva matèria.

La fundació de la companyia té els seus trets anecdòtics. Va actuar-hi de notari Francesc Espriu (pare de Salvador Espriu, un dels grans poetes catalans del segle passat) i va signar el registre l’aleshores cap del Registre de Societats Anònimes Manuel Azaña, més tard president de la II República.

Els fundadors, Joaquim Abelló i Ferran Rosell, eren tots dos de les comarques de Tarragona i van coincidir en el Tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana, l’any 1919, on es va fundar el Sindicat de Metges de Catalunya, d’on va sorgir un moviment per promoure els productes d’assegurances de salut que el 1927 es va convertir en Atlàntida. Van treballar a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau; anys més tard s’incorporà a la companyia Josep Rabassa i Font. Aleshores va arribar la II República i la Generalitat va traçar un nou model sanitari per a Catalunya. Amb la Guerra Civil, Atlàntida va ser decomissada i reconvertida en cooperativa, i va ser el 1939 quan va recuperar el seu model inicial.

Com totes les companyies d’aquest món, Atlàntida vol créixer. Però el seu model no és l’habitual. De la seva fundació en queda un plànol de Barcelona que va de la carretera de Sants a Bac de Roda i del port al passeig de Sant Gervasi. “ Zona fuera de la cual no practica esta Sociedad la asistencia a domicilio, salvo condiciones especiales ”, diu el paper. Ara, explica el conseller delegat, s’ha ampliat l’àmbit geogràfic a tota la conurbació de Barcelona. Però per poder competir, hi ha acords amb altres asseguradores perquè els clients puguin tenir assistència a tot el món.

Malgrat limitar-se a Barcelona, la companyia té 30.000 assegurats i factura 25 milions. La clau, diu Abelló, és fidelitzar el client, i això passa per “oferir un servei diferenciat i propi basat en l’excel·lència”. Per fer-ho compta amb 245 empleats i més de 7.000 professionals i centres mèdics concertats. I a més dels centres propis, té concerts amb mig centenar de clíniques.

Però per créixer també cal diversificació. Atlàntida l’ha buscat en tres potes més, al marge de l’assistència sanitària. Una és l’atenció a la dependència. L’altra són les residències de la tercera edat. El grup té una filial, Dependentia, que ofereix serveis d’atenció a la dependència a tot l’Estat. Ho fan directament, però també com a marca blanca treballant per a altres asseguradores. La tercera és l’aposta per start-ups del sector sanitari. Ells hi inverteixen esperant un retorn futur d’alguna d’elles que puguin aplicar en el negoci principal de l’assistència i la salut.

La companyia ha centrat les seves inversions més recents en residències d’avis. Primer va ser Mas Anglí, a Sarrià, el 2005, amb 93 places i una inversió de nou milions d’euros. Després va arribar Mas Piteu, un centre de 90 places tocant a la carretera de l’Arrabassada. Però la companyia veu en aquests serveis l’oportunitat de creixement de futur i, amb dos socis mes, ja està preparant la tercera residència al passeig Maragall, de més d’un centenar de places, i que podria comportar una inversió total d’uns 11 milions d’euros.

Però la prudència forma part de la gestió d’una companyia gairebé centenària. Per això l’endeutament és mínim i aquestes inversions s’han anat fent amb recursos propis. L’estructura del capital es conserva, a terços, en tres famílies: els Abelló, els Pueyo i els Rabassa. Perquè funcioni cal un protocol familiar clar. Ara està en mans de la tercera generació, que té entre cella i cella trencar el malefici que diu que és la que acaba amb l’empresa fundada per l’avi. De moment, les tres famílies semblen estar alineades sobre l’estratègia de la companyia, que vol continuar existint independentment. Ser tres amb el mateix capital els ha ensenyat a pactar, diu el conseller delegat: “Mai hem hagut de votar al consell, sempre hem arribat a un acord abans”.