El president de Sacyr va començar a treballar a la constructora poc després de llicenciar-se en enginyeria de camins, i avui té entre mans les obres del canal de Panamà
El canal de Panamà era la joia de la corona de la internacionalització de Sacyr Vallehermoso i el principal motor amb què la constructora espanyola pretenia fugir de l'esclat de la bombolla immobiliària espanyola. Projectes com aquest, i l'elecció de Manuel Manrique com a president després dels convulsos anys amb què Del Rivero va tancar el seu periple al capdavant de la companyia, semblava que havien calmat els inversors. A poc a poc les accions de la companyia reflotaven dels mínims d'un euro a què havien caigut, després d'haver arribat als 50 euros per acció a finals del 2006. No obstant, Panamà ja no és avui un projecte del qual treure pit, sinó una bomba de rellotgeria que pot fer tornar a trontollar l'empresa.
Futbolista frustrat
Manuel Manrique, nascut el 1954 a Navas de San Juan, a la província de Jaén, va estudiar enginyeria de camins, canals i ports a l'Escola Tècnica d'Enginyers de Madrid. En paral·lel, va començar a destacar com a jugador de futbol i va arribar a debutar amb els juvenils del Reial Madrid, segons expliquen des de l'empresa. Els estudis, però, el van obligar a deixar el futbol.
Just després de llicenciar-se, el 1977, va entrar a treballar a Ferrovial, on durant prop de 10 anys va anar guanyant experiència i assumint responsabilitats en obres arreu d'Espanya. Però el 1986 participa en la fundació de Sacyr, es converteix en el delegat a Andalusia i ubica la seu de la firma a la comunitat a Màlaga, una de les seves ciutats preferides i on té una casa.
A mesura que la companyia creix Manrique assumeix més responsabilitats, i l'any 1998 es fa càrrec dels projectes a l'exterior, amb Xile, el Marroc i Portugal entre els seus destins més habituals. Dos anys més tard és ascendit a director general de construcció i, coincidint amb la fusió amb Vallehermoso i la sortida a borsa, es converteix en president i conseller delegat de Sacyr, la branca constructora, i només un any més tard, el 2004, màxim executiu de tot el grup com a mà dreta de Del Rivero. Més tard, però, Manrique va ser una figura clau en el canvi de vots que va permetre destituir-lo, tal com pretenien Demetrio Carceller i Juan Abelló, dos dels accionistes de referència. Segons fonts de l'empresa pròximes al llavors vicepresident, "va ser la decisió més difícil de la seva carrera", i expliquen que sempre que en parla Manrique es justifica assegurant que "havia d'assumir la responsabilitat".
Anar al gra
Des de l'empresa en destaquen la proximitat en el tracte amb els treballadors. "Si necessita alguna cosa, ve al teu despatx, s'asseu i t'ho demana. I sovint ho aprofita per passejar per les plantes, no es tanca al seu despatx", explica un treballador proper a ell. La seva condició de soci fundador fa que hagi vist com la companyia passava de tenir una vintena de treballadors a més de 20.000. "Ha vist arribar molts joves que han crescut dins l'empresa", resumeixen.
Posant com a exemple el cas del canal de Panamà, on l'empresa intenta que l'Estat assumeixi el sobrecost que ha patit l'obra, expliquen que és extremadament obstinat quan decideix una cosa. "Mai es dóna per vençut". Pel que fa a les reunions, li agraden curtes, "superexecutives, concises i anant al gra", expliquen des de l'empresa.
Casat -la seva dona va ser el seu únic suport de confiança a l'hora de decidir trencar amb Del Rivero-, té cinc fills, dos d'adoptats, i dos néts. De conviccions catòliques, dedica tot el temps que els viatges li deixen lliure a estar amb la família i a la seva afició: caminar.
