És d'agrair l'esforç del Congrés espanyol per posar a l'agenda mediàtica la necessitat de millorar la conciliació entre feina i oci. La comissió que ha investigat com solucionar aquest problema ha plantejat retardar l'hora i, segurament, si no ho haguessin plantejat ni tan sols s'hauria parlat de les propostes de la comissió. Ara bé, passada l'anècdota, em sembla que no cal tenir gaires esperances sobre la millora de la conciliació. Per motius com aquests:
1. La conciliació no millorarà fins que no tinguem clar que invertir dues hores en el dinar d'entre setmana no té cap sentit. És més, s'hauria d'incentivar dinar ràpid per poder marxar abans de la feina.
2. Tampoc avançarem mentre a les empreses continuï imperant l'escalfament de cadira, una coneguda pràctica que consisteix a ser a la feina encara que no hi hagi res a fer. És una manera de fer antiga, que no funciona agafant com a base resultats sinó horaris.
3. No hi haurà conciliació mentre no canviïn els horaris dels principals programes televisius. I no només em refereixo als partits de futbol a les 11 de la nit (un despropòsit que hauria de ser directament prohibit per llei) sinó també als informatius del migdia, que comencen a les 14.30 i acaben quan als països del nord ja falta poca estona perquè els treballadors marxin a casa.
4. Una vida ordenada passa per llevar-se abans, esmorzar abans, dinar abans (i menys quantitat) i sopar abans. Qualsevol persona que visqui en un país on es funcioni d'aquesta manera haurà comprovat que és millor.
5. Tampoc hi haurà conciliació mentre el Govern no sigui el primer a donar exemple. I no parlo dels funcionaris. Començaré a creure'm que avancem cap a uns horaris racionals quan l'entrega de les Creus de Sant Jordi es faci a les 12 del migdia i no al vespre, per posar un exemple.
Si féssim coses com aquestes, viuríem tots millor. Però desenganyem-nos: és gairebé impossible.
