El desafiament dels sopars d’empresa

Aquests dies són dels més assenyalats de l’any. Alguns ho passen malament, d’altres gaudeixen cada minut, però ningú es queda indiferent davant el cruel desafiament que ens espera: el sopar d’empresa. Prenem vitamines, calmants, prozac, trankimazin... Fem servir qualsevol substància legal o il·legal però, sisplau, intentem que aquesta ocasió de “fer pinya” (fa ràbia, no?) no es transformi en el pitjor dels malsons. Jo he vist sopars que vosaltres, humans, no us creuríeu mai a la vida. Empleats que t’abracen i et juren que t’estimen més que la seva família, directius assenyats que perden els papers i es descontrolen, borratxos i dient tonteries. Per no parlar de la pitjor de les possibilitats: els que lliguen amb companys de feina per després (amb els pòstums d’una monumental ressaca) penedir-se’n profundament. Recordem-ho, som llatins, no sabem obrir i tancar un parèntesi, a diferència dels estimats anglosaxons, que són capaços de fer autèntiques bestieses per després saludar-te amb un perfecte i envejable aplom.