L'estabilitat és un dels béns més preuats per als empresaris, que fugen com poden de les sotragades i els canvis inesperats. Mariano Rajoy n'era conscient i per això abans d'arribar a president sempre s'autodefinia com una persona previsible (després s'ha demostrat que això era fals, però aquest és un altre tema). Aquesta aversió empresarial a les incògnites i els territoris desconeguts és un dels principals obstacles que haurà de superar Artur Mas si algun dia vol aconseguir un pacte fiscal que no sigui una simple millora del sistema de finançament, sinó un abans i un després que permeti a la Generalitat deixar de patir per arribar a finals de mes.
Això no és com l'Estatut. En aquella ocasió alguns grans empresaris ja van pressionar Mas perquè rebaixés les seves pretensions i pactés amb Zapatero. La campanya anticatalana estava en el seu moment àlgid i algunes companyies patien el boicot d'alguns ciutadans espanyols. Mas va escoltar els empresaris i va acabar pactant una cosa que passats quatre dies ja s'ha demostrat que és inútil (recordem que l'Estatut havia de servir per a les pròximes dues generacions).
Ara la història es repeteix. Els grans empresaris també estan pressionant Mas. Li truquen i li diuen que rebaixi les seves pretensions (igual que truquen a Alícia Sánchez Camacho i li demanen que s'avingui a pactar). Aquest desig pel consens és lloable: és l'opció possibilista. El pacte fiscal pot ser com el concert, però també es poden introduir matisos per suavitzar-lo. Per exemple, es pot incloure una partida solidària (tot i que caldria que fos progressiva o adaptable, mai fixa). Però hi ha una línia vermella que no es pot trepitjar: la clau de la caixa. No pot ser que el govern espanyol incompleixi les seves obligacions d'inversió a Catalunya i no passi res. L'única manera d'evitar-ho és tenir una Hisenda pròpia. Si Catalunya no obté la clau de la caixa no cal seguir discutint el pacte fiscal.
Àlex Font Manté és coordinador de l'Emprenem
