Aquesta setmana l'estrella econòmica ha estat l'estimació del creixement del PIB espanyol de l'FMI. El debat s'ha centrat en fins a quin punt el govern espanyol era massa optimista en apostar en els pressupostos generals per una davallada del 0,5%, davant la més pessimista de l'1,3% prevista per l'organisme de Washington. Aquesta discussió és força irrellevant. Tant en un cas com en l'altre, el que es preveu és que el 2013 inclogui la continuïtat d'aquesta segona crisi, o recessió dins de la recessió, encetada l'estiu del 2011, quan l'euro va començar a estar contra les cordes. Ha passat, en canvi, més desapercebuda la diagnosi de l'FMI sobre l'estat de les finances privades a l'àrea de l'euro i les perspectives que afronten. Succintament, l'FMI postula que el risc més substancial que afronta la zona euro deriva de la creixent fragmentació dels seus sistemes financers. Les dificultats de la nostra economia per finançar-se a l'exterior, de fet la pràctica expulsió del sector públic espanyol i privat dels mercats internacionals i europeus, és un reflex d'aquesta retirada de fons des dels països perifèrics de l'euro als del centre. Els vora 300.000 milions d'euros que han abandonat Espanya entre el juny del 2011 i el juny del 2012 expressen el mateix fenomen.
Si el sistema financer espanyol té dificultats per aconseguir finançament exterior, la seva resposta serà, i això és el que preocupa l'FMI, la reducció dels seus actius, és a dir, del volum de crèdit en circulació. I una ràpida i intensa reducció del crèdit faria més greu el cercle viciós de recessió en què estem immersos. És cert que la nostra crisi és, fonamentalment, una crisi de crèdit. I que els excessos anteriors no tenen més solució que la progressiva reducció del crèdit total. Però si aquest despalanquejament del sector privat es fa massa ràpid pot acabar provocant una depressió de conseqüències molt pitjors que les actuals. Què es pot fer en aquesta difícil situació? El mateix FMI suggereix una via que em sembla del tot raonable. Atès que la reducció del deute privat és inevitable, caldria amorosir els seus efectes permetent una disminució del dèficit públic més suau. La solució menys dolenta seria una suau reconducció dels desequilibris públics, de manera que no sigui fins al 2016 quan el dèficit quedi per sota del 3%, alhora que s'avanci més ràpidament en la governança de l'euro, per reconstruir la unitat del seu mercat financer.
