L'entrevista
ELENA FREIXA

Xavier Marginet, president d'ACTec: "Els centres de recerca catalans sempre han estat de vaques magres"

Perfil. "Els centres de recerca i innovació a Catalunya s'han regit sempre pel principi d'anar fent" i per conviure amb els diferents plans i apostes que anaven proposant els diferents governs de la Generalitat, explica Xavier Marginet, president de l'Associació Catalana de Tecnologia (ACTec). L'associació representa els principals centres de transferència tecnològica, és a dir, els encarregats de fer que el resultat de la innovació arribi al sistema productiu. Ara, amb una intensa crisi que ha paralitzat el full de ruta del que havia de ser el Pacte Nacional de Recerca, impulsat el 2008, el sector enfronta nous reptes urgents per reordenar-se i captar recursos que li permetin créixer i guanyar fortalesa.

Xavier Marginet és president d'ACTec / PERE TORDERA Zoom

Xavier Marginet (Berga, 1961) és el director general de l'Associació Catalana de Tecnologia (ACTec), la patronal que aplega 19 centres de recerca i innovació dedicats a la transferència tecnològica. L'associació, nascuda el 2008, actua de lobi per teixir el model d'innovació català i garantir que el que es fa als centres tecnològics transcendeixi les empreses i, finalment, els productes que venen.

Els membres d'ACTec sumen més de 4.500 clients (majoritàriament empreses) i van mobilitzar l'any passat 2.000 milions d'euros en R+D+i. Entre els associats hi ha els principals centres tecnològics catalans, que, malgrat la sequera de recursos, lideren l'atracció de projectes europeus a Espanya. Dels 250 projectes de la Unió Europea, Catalunya en va liderar 75 l'any passat.

¿La crisi obliga les pimes a replegar-se en l'aposta per la innovació?

Malgrat l'entorn difícil, no hem notat que hi hagi menys empreses trucant a la porta dels centres tecnològics. Estan en una dinàmica de creixement i consolidació. Els que depenien més del suport públic ho han passat pitjor i molts han optat per una fusió amb altres centres més grans, però no hi ha paràlisi. Les empreses s'han reajustat per sobreviure però no han renunciat a innovar, sinó que han optat per anar a buscar el suport extern d'un centre.

Hi ha la impressió que sense el suport públic molts dels centres no sobreviurien.

El model público-privat és el que regeix a Catalunya i el que impera, amb diferents peculiaritats, als principals pols innovadors del món. En contra del que pugui semblar, l'entorn que s'han trobat els centres de recerca a Catalunya sempre ha estat de vaques magres i, en comparació amb altres zones de l'Estat o d'Europa, la intensitat de suport públic tant a les empreses com al sistema de transferència tecnològica ha estat sempre de menys intensitat, fins i tot abans de la crisi. Hem de pensar que el 90% dels recursos públics van a recerca bàsica, que és irrenunciable, esclar, però els centres de transferència acaben rebent un 10%. Per força s'ha hagut de buscar complicitat en el món privat, i així s'ha pogut sobreviure fins ara.

Malgrat tot, Catalunya compta amb una xarxa important de centres, molt especialitzats i que atreuen projectes...

Però no es pot seguir creixent com fins ara d'una manera sostinguda. Cal un pacte público-privat sobre cap on anem i com hi arribem. Semblava que ja ho teníem amb el Pacte Nacional de Recerca del 2008, que hauria de mantenir-se al marge de canvis polítics i, fins i tot, de situacions econòmiques. Aquest hauria de ser el full de ruta; ja n'hi ha prou de customitzar el model, ara cal consolidar-lo.

No semblen bons temps per anar a demanar recursos públics.

Haver-nos d'espavilar per trobar recursos perquè ara no n'hi ha ha de ser només una qüestió conjuntural, no pot ser que es mantingui com a eix de futur. Si ens ho creiem, si el Govern es creu això de la innovació, calcularà que té un retorn perquè impacta en positiu sobre les empreses, les fa competitives, i es garanteix via impostos una recuperació dels diners abocats en la recerca. Passa en altres llocs, on l'administració actua com a motor, però a Catalunya s'ha donat poc valor a la transferència tecnològica i al que suposa per al teixit productiu, format majoritàriament per pimes i microempreses.

Hi ha uns quants processos de fusió de centres en marxa. ¿N'hi havia massa?

Molts són processos naturals i necessaris perquè és estratègic per als centres tenir prou pes i massa crítica per ser competitius. El que necessita el sistema català més urgentment és captar recursos, si cal a Europa, i per anar-los a buscar s'ha de tenir prou massa crítica. I això que fins ara no ens ha anat malament, sort n'hem tingut d'això, però l'entorn es torna cada vegada més difícil.

¿Som molt lluny d'aquells a qui ens volem assemblar?

Un dels miralls ambiciosos seria l'estat nord-americà de Massachusetts, semblant en població i expertesa a Catalunya. Què ens falta? Hem de consolidar el nostre ecosistema estable i que aquesta estabilitat es traslladi al sector públic.