OPINIÓ
JORDI ALBERICH

Sabem cap on anem?

Fa poc llegia una notícia difícil de creure: la conselleria havia cancel·lat els ajuts per als estudis universitaris, a distància, dels presidiaris. Ens referim a unes 50 persones, de les quals la meitat acabaven els estudis, i amb un cost per a l'administració molt menor. Crec que, com a societat, hauríem de sentir orgull d'aquestes persones que donen sentit a la funció de reinserció del sistema penitenciari. En un país on ens agrada tant atorgar premis, si algú se'ls mereix és aquest grup de persones que, des d'una cel·la, és capaç d'assolir un títol universitari. Lamento aquesta decisió, però la gran preocupació em ve amb els comentaris dels lectors dels diaris, o de la majoria dels que he rebut directament en comentar-ho amb coneguts.

El mateix m'ha passat amb l'anunci de la presidenta de Castellala Manxa de deixar sense sou els diputats. No cal donar-hi gaires tombs per veure que es tracta d'actituds populistes. En un moment en què les classes mitjanes veuen el seu benestar amenaçat, la resposta dels responsables públics és tranquil·litzar-les demostrant mà de ferro. És a dir, qui la fa la paga, i punt. I si els polítics volen servir el poble, que el serveixin de debò, sense cobrar. ¿No els sembla molt alarmant, tot plegat? ¿Costa tant explicar la funció rehabilitadora del sistema penitenciari? ¿No es poden buscar fórmules més sensates per reduir el dèficit públic i millorar el funcionament de la política?

Cap on anem? Diuen que ens hem d'emmirallar en Alemanya, exemple de productivitat i benestar. A banda dels meus dubtes respecte a la seva singular manera d'exercir el lideratge europeu, van apareixent informes, rigorosos, que mostren que el creixement de la desigualtat dins d'Alemanya ja és alarmant; que 12 milions d'alemanys viuen per sota del que consideren el nivell de pobresa; o que més de 1,5 milions de persones es assisteixen regularment als menjadors socials. No s'hi val a argumentar que la competència de tercers països ens força a trencar amb el que consideràvem model europeu. La UE és prou gran per tenir personalitat pròpia, la que facilita que els presidiaris estudiïn, que els parlamentaris cobrin i que els ciutadans mengin sense la beneficència. I que els polítics no facin populisme. D'això la història d'Europa n'està massa plena.