L'executiva agressiva

Estic boja, pare?

"No et diré el que has de fer, i a més crec que cadascú ha de cometre els seus propis errors". Amb aquest ni sí ni no ni tot el contrari, el meu pare em va deixar clar què en pensava de la meva decisió de rebutjar una oferta de feina que em van fer fa uns quants mesos.

Un parell de dies abans m'havia reunit amb el col·lega de feina d'una persona que havia conegut en l'àmbit professional que, seguint la seva recomanació, m'havia escollit per a una feina realment interessant. M'oferien una ocupació estimulant, liderant un equip nombrós (cosa que no havia fet en la meva època d'assalariada), amb una gran projecció, un horari raonable i, sobretot, un sou més que bo.

La meva alternativa, però, era massa atractiva : un sou molt més baix i un horari molt més esclau en una empresa més petita i, sobretot, un altíssim risc de fer aigües i anar-me'n a engreixar les llistes de l'atur. No vaig tenir més remei que respondre a l'oferta, que un any abans hagués estat com si em toqués la loteria, amb un "No gràcies, sóc emprenedora".

Explicar-los per què rebutjava l'oferta va ser fàcil, però dir-ho a casa no tant. El meu pare guarda en algun lloc de casa seva una medalla que li van donar a la seva empresa, una multinacional, quan va complir 25 anys de fidels serveis (va arribar a 40 abans de jubilar-se l'any passat). La meva mare, funcionària, creia que era una llàstima renunciar a una seguretat laboral com la que té ella (ha, ha).

Estem en el món en què uns fanàtics maten milers de persones immolant-se a les Torres Bessones, en què hem de tossir al colze per no propagar la grip A, en què l'euro tremola i els feixistes entren al Parlament grec i a l'Ajuntament de Badalona... ¿podem aspirar a la seguretat en el món de Fukushima, en la societat risc d'Ulrich Beck, en el món del mileurisme?

"Papes -els vaig dir-, les feines per a tota la vida en una empresa són cosa del passat: ara t'ho has de fer pel teu compte".