TELECOMUNICACIONS
-JORDI SABATÉ

La boira de Londres ennuvola el negoci de Telefónica

La venda de la filial britànica de telefonia mòbil O2 al grup Hutchinson fa un any que s’estudia a Brussel·les i no hi ha perspectives que es desbloquegi

La boira de Londres ennuvola el negoci de Telefónica / I.V. Zoom

Londres sembla aquests dies la Viena del 1914 o el Berlín de la Guerra Freda: nombrosos actors es mouen en direccions contraposades, conspirant els uns contra els altres i reflectint així el profund malestar que pateix actualment la idea que tenim d’una Europa unida. Ara el catalitzador de les convulsions és Telefónica i la venda de la seva filial de telefonia mòbil, O2, a Hutchinson, un conglomerat industrial amb seu a Hong Kong. Hutchinson ja té al Regne Unit la filial Three, amb un 12% de quota de mercat. A més de Three, en aquest mercat hipercompetitiu hi ha O2, amb un 24% de quota, i BT, que fa poc va comprar EE (fruit, al seu torn, d’una fusió d’una companyia amb el mateix nom i Orange). Per acabar, hi ha Vodafone.

Aquests són els quatre principals actors en un mercat que es manté molt dinàmic, amb un benefici net de 15.000 milions de lliures (19.000 milions d’euros) en l’exercici passat, segons dades d’Ofcom, el regulador britànic. BT és la líder del mercat, seguida d’O2, Vodafone i, en quart lloc, Three. Fa exactament un any l’escenari comprenia EE i Orange per separat i Vodafone a punt de fusionar-se amb l’operador de cable Liberty Global per poder tenir una oferta d’internet mòbil i fixa alhora.

Va ser llavors quan Telefónica va comprendre que tenia un futur complicat al Regne Unit i va decidir posar a la venda O2, amb un comprador inesperat: Three. El grup asiàtic Hutchinson està disposat a pagar gairebé 14.000 milions d’euros per la filial de Telefónica i així convertir-se en el primer operador de la Gran Bretanya. Les reaccions no es van fer esperar: EE i Orange van decidir fusionar-se a la vegada que l’operador de xarxes fixes BT es va proposar adquirir l’empresa resultant.

Però la jugada li va sortir malament a Vodafone, que finalment no va aconseguir l’acord amb Liberty Global i es va veure abocada a jugar un paper secundari en el seu país de naixement. Mentrestant, l’oferta d’O2 va prosperar camí de Brussel·les, que és qui ha de donar el permís de venda. Continua allà un any més tard, bloquejada en els despatxos per a alegria de Vittorio Colao, conseller delegat de Vodafone.

L’OPERADOR D’ORIGEN BRITÀNIC, que es nega a fer de comparsa en el seu país natal, ha fet l’impossible per obstaculitzar l’operació. Però potser no és aquesta l’única motivació de Colao, que també manté una guerra oberta amb Telefónica a Espanya pel regnat de la televisió per cable. Mentre Telefónica lidera aquest mercat amb Imagenio, Vodafone li planta cara gràcies a la seva aliança amb Netflix i té nombrosos plets oberts pels drets d’emissió dels més diversos continguts. No sembla desencaminat suposar que Colao no vol que el seu rival rebi una injecció de 14.000 milions que li permeti liquidar les disputes a força de múscul financer.

Ara bé, és molt possible que no sigui Vodafone l’única enemiga d’aquesta fusió de dues companyies estrangeres en sòl anglès. A la venda li ha sortit un opositor d’última hora: Ofcom, el regulador britànic. La seva consellera delegada, Sharon White, ha fet públiques aquesta setmana de manera sorprenent les seves reticències a la fusió a les pàgines del Financial Times. L’organisme argumenta que l’adquisició aniria en contra de la lliure competència, apujaria les tarifes i faria minvar la inversió.

Encara que Ofcom sigui un organisme independent, és de suposar que aquestes opinions tan explícites no es produeixen sense el coneixement del govern britànic. Què podria témer l’inquilí del número 10 de Downing Street? ¿Potser una entrada més important de l’economia asiàtica en les entranyes de la City londinenca? O potser és un gest de cara a la galeria en un moment en què la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el Brexit, penja sobre tots com una espasa de Dàmocles, perquè realment la capacitat d’autoritzar o rebutjar la fusió només la té Brussel·les.

PERÒ HI HA més dades inquietants, més reunions secretes entre suposats adversaris. S’ha sabut que Sharon White es va reunir amb Xavier Niel, propietari de l’empresa de telecomunicacions francesa Iliad, que està interessada a entrar en el mercat britànic. En principi se suposa que Iliad, una empresa extremadament agressiva en preus, voldria entrar a les illes amb la compra dels excedents de la fusió entre O2 i Three, ja que si Brussel·les aprova la fusió segur que imposarà la venda d’alguns actius per evitar que hi pugui haver monopoli.

Per tant, s’especula que, després de conèixer aquestes intencions, hi hagi por al mercat britànic a l’entrada d’un actor que enfonsi els marges. En conseqüència, White estaria intentant obertament que l’operació continués bloquejada. Per la seva banda, Brussel·les ha declarat que de moment no té res decidit i, tot i que se li estan acabant els terminis, els analistes creuen que després de les queixes de White els esgotarà al màxim, fins a finals d’abril, abans de pronunciar-se. No fos cas que l’operació s’utilitzi políticament pels partidaris del Brexit. Un cop més, la realitat supera els millors guionistes de les sèries de la HBO.