Poden ser ètiques les finances?

Jordi Marí de la Torre

Els límits de la banca ètica

Zoom

A FETS (Finançament Ètic i Solidari) des de fa molts anys tenim la vocació i la il·lusió d'explicar què són les finances ètiques i per què val la pena sumar-se al projecte. Últimament som requerits a moltes places i barris de Catalunya per explicar el projecte de les finances ètiques i els dubtes i preguntes que sorgeixen són múltiples però alguns d'ells recurrents. Les preguntes clàssiques són sobre les diferències amb les obres socials de les caixes, sobre la seguretat dels diners, sobre la capacitat d'acció de les finances ètiques, sobre la remuneració al capital, els seus serveis, la seva transparència, etc. Darrerament, però, ha aparegut una nova pregunta envers els límits en la política d'inversió de la banca ètica.

Entre les finances tradicionals i les finances ètiques existeixen moltes diferències significatives. Sobretot pel que fa a la transparència, la participació, la política de tipus d'interès, el cobrament de comissions, la coherència de valors personals i financers, conèixer el destí dels teus diners, etc. Però la gran diferència rau en la política d'inversió que segueix una entitat financera ètica.

Per ser breu, explicarem que la política d'inversió de les finances ètiques s'emmarca en dues esferes. D'una banda l'exclusió de sectors d'inversió que èticament considerem reprovables i que anomenen criteris negatius. Serien sectors tals com inversions en armament, en explotació laboral, en destrucció del medi ambient, energia nuclear, productes financers especulatius, etc.

Però les entitats financeres ètiques volen anar més enllà i, a través dels criteris que anomenem positius, inclouen en el destí de les seves inversions aquells projectes que generen un impacte social positiu i que fomenten una millora i una transformació de la societat cap a realitats més justes i més humanes. Serien sectors tals com projectes d'inserció laboral, de producció de productes alimentaris ecològics, projectes d'inserció social, projectes educatius, polítiques de protecció del medi ambient, projectes econòmics cooperatius, comunitaris i democràtics, comerç just, etc.

Per tant, veiem que aquelles activitats productives que es situen al mig d'aquestes dues esferes no estan sent finançades per la banca ètica. Aquella activitat productiva que simplement vol tirar endavant una idea de negoci.

Ho hauria de finançar la banca ètica? Bé, avui és un debat obert que acabarà amb el que decideixin els seus socis. Aquest és un dels grans valors afegits d'aquelles iniciatives participatives i democràtiques com el Projecte FIARE, el Coop57 o Oikocredit. Quan em pregunten què faran aquestes entitats envers les polítiques d'inversió els hi responc que no ho sé, però que la sort serà que les entitats faran allò que decidim entre tots. Allò que els socis considerin pertinent. Per tant, tenim la sort que existeixen entitats financeres amb el desig de democratitzar l'economia, donant l'opció d'empoderar les persones en la construcció de la nostra societat.

Els motius per engegar aquesta reflexió col·lectiva en el món de les finances ètiques no és gratuïta ni respon a una voluntat manifesta de la banca ètica d'expandir-se.

En un hipotètic escenari de futur (sistema financer ideal) hi podrien conviure unes entitats que financessin activitats productives i unes entitats financeres ètiques que posessin l'accent en aquells criteris positius abans esmentats. Les primeres podrien ser una realitat que ens recordaria a les caixes en el seu origen. Quan van néixer les caixes, no tenien una política d'inversió concreta com la té la banca ètica, i es dedicaven a recollir l'estalvi popular i a canalitzar-lo cap a les necessitats de finançament de l'economia local i productiva i de les persones. I a més a més, part del benefici revertia en la societat en forma d'obra social. Crec que aquest model no és criticable.

El problema arriba quan les caixes es desvien d'aquest objectiu inicial i esdevenen màquines, perseguint insaciablement muntanyes i muntanyes de beneficis. Quan una entitat, teòricament, sense ànim de lucre, fa el que sigui per aconseguir maximitzar beneficis i per créixer i competir, llavors perden el nord i a través d'algunes de les seves inversions i pràctiques financeres, acaben deslegitimant el conjunt de la seva acció.

Per tant, amb unes caixes d'estalvis tan allunyades dels seus valors fundacionals, amb una restricció tan acusada del crèdit cap a l'economia productiva i en una situació de crisi econòmica tant forta com l'actual, tenir una feina molt mal pagada s'està convertint en un privilegi.És llavors quan la banca ètica es pregunta on estan els límits de la seva acció.

Cal plantejar-se, doncs, si ara mateix no és un gran servei social el fet de ser capaços de generar llocs de treball a través del crèdit a petites i mitjanes empreses, a negocis familiars, emprenedors de tota mena o a projectes d'autoopupació.

Per últim, també hem de ser conscients que si la banca ètica decidís obrir el crèdit a aquests tipus de projectes, faria falta que es recaptessin més recursos per poder arribar a satisfer totes les necessitats de finançament que es sol·licitessin. Per tant, per prendre aquest camí faria falta un major compromís per part de la ciutadania confiant els seus estalvis a la banca ètica.

A l'altre cara de la moneda, trobem també l'argument de que si la banca ètica prengués aquesta decisió es desvirtuaria i perdria bona part de la seva essència. Que, d'alguna manera, deixaria de ser tan pura.

El debat segueix obert.

Xavi Teis, Economista i membre de FETS, Finançament Ètic i Solidari