Poden ser ètiques les finances?

Jordi Marí de la Torre

El deute públic o el peix que es mossega la cua

Per Xavi Teis

Zoom

La teoria econòmica ens diu que davant d’una possible inversió s’ha de valorar el risc que assumeixes relacionant-ho directament amb el rendiment econòmic que n’esperes obtenir. Això significa: “quan més m’arrisco, més hauria de guanyar”. Això, d’entrada, té sentit ja que evidentment una inversió amb un risc elevat té més possibilitats de sortir malament i el fet que sigui tan arriscada farà que el número de persones disposades a invertir sigui menor. Per una qüestió d’ésser recompensat per l’assumpció d’aquest risc i per una senzilla lògica d’oferta i demanda provinent de la teoria econòmica clàssica, ens trobem amb un preu d’equilibri resultant elevat tenint en compte tots aquests condicionants previs.

Si traslladem això a les valoracions que es fan del deute públic que emeten els diferents governs, observem que segueix la mateixa lògica. Em refereixo al preu (o tipus d’interès) al que un estat pagarà als seus inversors el deute que aquests subscriguin. El país que més malament estigui, el país que més dificultats tingui, el país que, en definitiva, tingui un major risc d’impagament vers els seus creditors, haurà de pagar un preu major. També sembla lògic encara que ja comencen a ballar algunes coses.

És llavors quan m’assalta una dubte segurament ignorant, simplista i ingenu a ulls de les lògiques inversores. El país en què pitjor situació es troba és el que tindrà una major necessitat de rebre finançament extern i si és el que té les pitjors condicions per finançar-se, això no impedirà que pugui millorar? I, a més a més, això no farà que aquest país encara vagi a pitjor? I si tenim en compte que els països que estan més bé han de pagar un preu molt més baix per finançar-se, això no farà que s’ampliï encara més la diferència entre tots dos?

Per tant, les lògiques d’inversió en aquest cas ens diuen: “com més dificultats tinguis, més dificultats tindràs per reeixir i com més bé estiguis, més fàcil ho tindràs per seguir igual de bé o per estar encara millor.” És un d’aquells casos que fàcilment es conclouen dient: “és un peix que es mossega la cua” I aquí ho deixem, perquè els loops d’aquest tipus no tenen solució.

Però estaria bé que no ho deixéssim així. Aquesta manera de fer potser segueix les lògiques econòmiques però no segueix les lògiques humanes, socials ni de solidaritat.

Ens en recordem per a què serveixen els diners? Els diners van néixer per facilitar i millorar els intercanvis de béns i serveis i, per tant, per esdevenir una eina en mans de les persones amb l’objectiu que tothom pogués viure millor. L’òptim, ens diu la teoria econòmica dominant, es troba a partir d’una lluita entre la oferta i la demanda, d’una lluita entre el consumidor que maximitza la seva utilitat individual i el productor que maximitza els seus beneficis seguint unes funcions de producció.

Però això no té perquè ser així. El preu d’equilibri pot dependre d’altres consideracions. L’economia social i les finances ètiques així ho fan. Busquen preus d’equilibri que no responguin als òptims, simplement, econòmics i individuals, sinó que responguin als òptims socials i de benestar col·lectiu. Si l’objectiu és transformar la societat s'haurà de donar suport a projectes i iniciatives que lluitin per a això. Per fer-ho, un usuari d’una entitat de finances ètiques renuncia a part de la seva utilitat acceptant un tipus d’interès menor que el del mercat tradicional. Una entitat de finances ètiques estarà restringida per uns condicionants ètics que faran que valori com a positives unes inversions que no maximitzen el seu benefici, però que són òptimes des del punt de vista de desenvolupament social.

I sembla mentida, però funciona! L’economia social i les finances ètiques, treballant amb aquestes lògiques, estan farcides d’exemples on ningú hi perd res d’essencial i molta gent hi guanya, simplement utilitzant l’economia com una altre eina de desenvolupament.

Per tant, i tornant als casos del deute nacional dels països, segurament les lògiques neoliberals i de mercat no haurien de funcionar igual quan el que està en joc és la capacitat d’un estat d’aplicar polítiques bàsiques de desenvolupament social. Potser seria més lògic un mercat públic de deute nacional on els criteris que prevalguessin fossin els d’ajudar als més dèbils amb les millor condicions possibles. Un fons públic mancomunat dels diferents països on l’objectiu no fos maximitzar beneficis sinó ser una eina d’ajuda i desenvolupament, que apliqués millors condicions com pitjors fossin les perspectives. D’aquesta manera el deute seria més fàcil d’assumir i de retornar per part dels països amb dificultats.

Potser a la llarga seria més rendible això que no la lògica actual d’endeutament de la bola de neu. La lògica de la bola de neu, significa que uns interessos molt elevats en un context econòmic dolent, obliga als estats a emetre més deute bàsicament per poder fer front al pagament d‘aquests interessos contrets anteriorment i així, seguir un espiral diabòlic que fa que el nivell d’endeutament creixi sense poder utilitzar aquests diners per millorar la situació del país. Per tant, el país està igual de malament però el deute nacional ha augmentat de forma considerable. No té sentit.

L’endeutament públic s’hauria de portar a terme a través d’uns préstecs que responguessin al principi de solidaritat i amb vocació de buscar el bé comú per sobre del propi. Sí, és cert, això no maximitzarà beneficis, no estarem a “l’òptim”. Sí, és cert, això farà que els organismes públics hagin d’assumir riscs. Sí, és cert, això no atraurà inversió privada. Sí, és cert, això farà que gent que és molt, molt, molt rica, no ho pugui ser encara una mica més. Però potser, això, permetria una major independència del poder polític vers l’econòmic i permetria un major desenvolupament i una millora del conjunt de les societats, sobretot, per aquells que travessen per majors dificultats. I si ho provéssim?