Poden ser ètiques les finances?

Jordi Marí de la Torre

Del rescat financer a una banca pública amb criteris ètics en benefici de tothom!

Tal i com està organitzat el negoci bancari amb el model de reserves fraccionaries (això seria una altre discussió sobre el qüestionament i el canvi d’aquest model), no es poden deixar caure els bancs per tal de protegir els estalvis de les persones i evitar una situació de pànic, caos i pobresa. Per tant, si és necessari ajudar a les entitats financeres perquè han fet rematadament malament la seva feina, doncs que es faci però amb unes condicions absolutament diferents a les actuals.

Crec que fora bo que el procés comptés amb les següents característiques:

  • Els recursos que es destinin temporalment a ajudar les entitats financeres mai han de sortir de retallar l’estat del benestar. Mai poden ser recursos que surtin d’apartats com sanitat, educació, I+D, medi ambient, benestar social o similars. Són recursos que podrien sortir d’apartats com defensa o interior (despesa militar brutal i absurda), foment (deixar de construir l’absurditat de l’AVE) o industria (tota la despesa militar que s’hi “col·loca” dissimuladament i altres promocions o subvencions absurdes i anacròniques del sector industrial).
  • Nacionalització del banc. Si l’estat ha d’aportar diners a les entitats financeres que serveixi perquè aquest n’assumeixi el control i el banc deixi de cotitzar a borsa i per tant deixar d’estar subjecte a les fluctuacions i a la voluntat del mercat.
  • Canvi absolut de l’objectiu del banc. Abandonar l’objectiu actual de la maximització de beneficis a qualsevol preu i que l’entitat financera tingués com a objectiu, simplement, ser un a eina al servei de les persones i de l’economia i que el banc es dediqui simplement a la reassignació més eficients dels recursos econòmics en un moment donat. Això significa orientar l’estalvi captat, cap a persones, empreses o entitats que més necessitat en tinguin i que aquesta funció d’intermediació es converteixi en un element de desenvolupament social.
  • Canvi absolut en la orientació de l’activitat creditícia de l’entitat. Crèdit exclusivament a l’economia productiva, especialment per a la generació d’ocupació, per ajudar als exclosos financers a sortir d’aquesta situació i prioritzant el finançament de projectes productius cooperatius i democràtics amb un alt contingut social, cultural i mediambiental. Evidentment, actuant amb una política radical de transparència.
  • Depuració de responsabilitats. Jutjar als gestors de l’entitat financera intervinguda, als responsables polítics, als òrgans reguladors (Banc d’Espanya, CNMV, etc) i tots aquells organismes i persones amb responsabilitats sobre l’assumpte per esbrinar si hi ha hagut delictes (que, “presumptament” sembla ser que sí) i si hi ha responsabilitats a assumir per part d’aquests organismes i persones.
  • Que els inversors actuals del banc (bàsicament accionistes) acceptin pèrdues en la seva inversió com succeeix en tota activitat econòmica i inversora. El risc i la rendibilitat associada a una inversió no només han de servir per fixar el guany (o tipus d’interès) que s’obtindrà sinó que el risc també significa acceptar pèrdues si la inversió no surt bé (evidentment és problemàtic pels petits inversors que tenien els seus estalvis amb, per exemple, accions de l’entitat, però en xifres absolutes, bàsicament perdrien els grans accionistes i els grans creditors com ho són bancs alemanys i bancs francesos). Els petits inversors arruïnats se’ls podria ajudar amb prestacions socials, recursos que s’obtindrien com s’explica en el següent punt.
  • Entitat sense ànim de lucre. Amb els beneficis que generés l’activitat bancària de l’entitat nacionalitzada, (sorgits del marge financer que genera la intermediació bancària), revertir-los en els pressupostos públics que servís per:
  • Tornar íntegrament els préstecs rebuts a l’estat
  • Tornar l’import dels interessos derivats del deute generat per a la nacionalització del banc.
  • Pagar una part compensatòria pel “sobrecost” assumit en endeutament legítim. A causa que l’ajuda als bancs ha suposat un augment del deute públic, això fa augmentar el tipus d’interès al que l’estat emet el seu deute. Calcular aquest impacte i que les entitats bancàries intervingudes se’n facin càrrec.
  • Reinvertir els demés beneficis cap al conjunt de la societat donant prioritat i augmentant les polítiques socials i, per exemple, a pagar tot el que les administracions públiques (a Catalunya més de 900M€) deuen a les diferents empreses o entitats socials per prestació de serveis o per subvencions atorgades fins, com a mínim, que el tema quedi saldat.
  • Entenc que totes aquestes condicions configurarien una banca pública ètica i social. Però, amb la situació actual, tot i que es prenguessin totes les mesures detallades més amunt, seguiria havent-hi un problema que ho impediria i que s’hauria de superar perquè aquesta banca estigués al servei de la població i revertís en benefici de la majoria: la classe política.

    Si la banca pública l’han de gestionar els gestor públics, és evident que necessitaríem una altre classe política que, d’una vegada per totes, recordi què carai significa ser polític: gestionar allò públic, allò que és de tots perquè reverteixi en una millora de la qualitat de vida de les persones. I no ser, simplement, unes extensions de les multinacionals i les entitats financeres i societats inversores treballant al seu servei, sense que sembli que tingui importància que això perjudiqui a la immensa majoria de la població a la que es deuen.

    No puc assegurar si tot aquest procés funcionaria però tot plegat sembla que respongui a lògiques més humanes, racionals i justes.

    Una cosa sí que és segura. El diners orientats amb finalitats socials i amb esperit solidari i comunitari es poden convertir en una poderosa eina de transformació social en positiu. Oblidem-nos de la idea dels diners com a objectiu, oblidem la cobdícia i entenguem d’una vegada que la qualitat de vida de les persones no la marquen els diners que tinguem.

    Les finances ètiques, ja segueixen moltes d’aquestes lògiques des de fa molts anys. L’objectiu de les finances ètiques no és econòmic. L’objectiu es basa en treballar per una transformació en positiu de la societat a través de l’activitat bancària entesa com, simplement, una eina més.

    Orienten, de forma transparent, les seves inversions cap a projectes que beneficien el conjunt de la societat. Però amb un avantatge respecte la banca pública ja moltes d’elles són entitats democràtiques i participatives (a Catalunya tenim Oikocredit, Coop57 i el projecte FIARE) i per tant el control del poder d’aquestes entitats no ha de passar per mans dels representants polítics (com sí que passa amb la banca pública) sinó que la propietat d’aquestes entitats financeres està en mans de la ciutadania, de totes les persones, entitats i empreses que en formen part i per tant el control d’aquestes entitats i la presa de decisions està subjecte a la voluntat ciutadana a partir de fórmules democràtiques.

    Segurament, i per contra, la capacitat d’intervenció i d’actuació en projectes grans i també en la capacitat de donar resposta al crèdit personal, és molt més gran des de la banca pública que no pas des de la banca ètica.

    Però precisament, una cohabitació dels dos models podria significar disposar d’un número de respostes financeres suficients a les diferents necessitats financeres que té la societat. Podria ser un sistema bancari que s’oblidés de la maximització de beneficis i que decidís tenir una funció social i de desenvolupament col·lectiu. En definitiva, que tot plegat servís perquè els diners deixessin de tenir tanta importància en les nostres vides i que les motivacions de la humanitat anessin per altres camins.

    La banca pública tal i com es planteja en aquest escrit és molt difícil d’aconseguir, però no impossible. Si es vol es podria aconseguir. No hem d’oblidar que la força de la majoria és de tota la ciutadania que es veuria beneficiada d’aquest model bancari.

    Paral·lelament, avui ja existeixen diferents entitats sòlides i compromeses de banca ètica (www.bancaetica.cat) a les que ja ens hi podem sumar com a socis i clients i ajudar a enfortir-les perquè, aquestes, cada cop tinguin més capacitat d’incidència en la construcció de la nostra economia i en definitiva, de la nostra societat. Podem, avui mateix, fer passos importants en aquest sentit.

    Tot depèn de nosaltres...més del que ens pensem.