Hisenda no som tots

Albert Sagués

Viure al paradís o a l'infern (fiscal)

Ens hem convertit en uns experts a l'hora de parlar de paradisos fiscals i de com grans fortunes i empreses aprofiten aquests territoris per, com diuen els portuguesos, 'fugir ao fisco' .

Molt sovint els mitjans ens parlen de com persones famoses o grans empreses i corporacions aprofiten els paradisos fiscals per pagar pocs impostos o no pagar-ne gens. I no està bé això de no pagar, no està bé amagar-se als paradisos fiscals.

Tot i això, no hem d'oblidar que precisament els paradisos existeixen com a contraposició al seu oposat que són els inferns, i en el cas que ens ocupa serien els inferns fiscals.

Si en un paradís fiscal tot és gaudi, bona vida i no pagar impostos, als inferns fiscals es pateix, es purguen les penes i es paguen molts impostos mentre ens anem rebullint a les calderes de l'infern.

És època de pastorets, de dimonis i de les calderes d'en Pere Botero (o d'en Montoro si ho preferiu).

Dit això, el missatge és confús. El paradís (fiscal) és dolent i per tant no hi hem de voler anar allà, hem de ser a l'infern (fiscal) que és on mereixem estar, tots apilats a les calderes, patint i pagant, purgant els nostres pecats.

Potser si Dante ho hagués tingut tant clar hagués afegit a la seva Divina Comèdia un cercle més al seu infern; l'infern dels contribuents on eternament es paguen impostos, multes i recàrrecs que canvien i creixen sense aturador, per tota l'eternitat...

Perquè ho tenim tots clar, oi? ningú vol ser al paradís, oi que no?