Empreses 28/09/2011

La síndrome d’Estocolm

2 min

Hi havia una vegada una persona que tenia una feina de comercial. Cada mes cobrava puntualment les seves retribucions. Guanyava uns tres mil euros al mes. Mantenia una família i pagava una hipoteca per tirar endavant. Però un dia, l’empresa va decidir quedar-se amb cinc cents euros de la seva nòmina cada mes, amb l’excusa d’incrementar una mica més el salari dels comercials que guanyaven menys que ell. Així, mes rere mes, de forma implacable. Amb el pas del temps és lògic que aquest treballador tingui problemes per arribar a finals de mes. Potser s’haurà d’endeutar més per fer front a tots els pagaments o haurà de fer retallades a les despeses de la casa i, qui sap, si li arribarà per pagar el dinar dels seus. Suposem, a més, que per endeutar-se hagués de demanar permís a la seva empresa i que aquesta li digués al treballador que s’administra molt malament i que ha de fer més sacrificis. Segurament tots pensareu que aquest treballador està boig de treballar per aquesta empresa que el té escanyat i que el que millor podria fer és establir-se pel seu compte si vol aixecar cap. Doncs jo opino igual. Ara on diu “treballador” poder llegir Catalunya i on diu “empresa” podeu llegir Estat. La realitat és que Catalunya no té dèficit. És mentida. Catalunya té superàvit i de sobres. El problema és que cada any se’ns emporten al voltant de 20.000 milions d’euros que no tornen mai. És el resultat d’una balança fiscal desfavorable. Pensem que, segons la interpretació més pessimista, el dèficit pressupostari de la Generalitat ha estat el 2010 de 8.352 milions d’euros, es a dir, del 4,2% del PIB. Ens volen fer quadrar els comptes després de saquejar els recursos de Catalunya i així no hi ha manera. Si no sortís ni un euro del que recaptem a Catalunya, en realitat, tindríem un superàvit de més d’11.000 milions d’euros (cada any!) la qual cosa equival al 5,8% del PIB, aproximadament. A sobre ens diuen que ens administrem malament i que en hem de reduir el dèficit. I nosaltres com a idiotes ens creiem que és veritat, que som una mica dolentots, que tenim la mà trencada i ens mereixem patir més sacrificis encara. I en bona mesura tenen raó sinó ja m’explicareu perquè hem perdonat l’impost de successions als que reben herències de més d’un milió d’euros renunciant a uns ingressos anuals d’uns 130 milions i, en canvi, preferim deixar de pagar als qui atenen persones desfavorides als geriàtrics, als malalts dels hospitals, als que cobren el PIRMI, mentre anem organitzant piromusicals fastuosos o subvencionant les distribuïdores del cinema que no volen complir la llei. El que hauríem de fer és gastar 20.000 milions d’euros més cada any i provocar un dèficit ben gruixut que al final haurà d’assumir igualment l’Estat. Al cap i a la fi ho assumiria amb els impostos recaptats a Catalunya. Ens hem cregut tant el discurs que som uns malbaratadors que fins i tot hem fet una llei al Parlament per autolimitar-nos la despesa encara més que l’Estat, per demostrar-los que no cal que ens fuetegin perquè nosaltres ja ens saben flagel•lar solets. Amb aquesta mentalitat de babaus és normal que Espanya se’n fotin de nosaltres.

stats